De la segona República a la literatura de postguerra

Sense cap interès d’exhaustivitat, cal assenyalar el paper important d’una sèrie de poetes que han construït una obra de qualitat creixent. I que, en alguns casos, es troba completament oberta a noves proves de vitalitat poètica. Són poetes que van viure, en la seva quasi totalitat, el clima de la guerra civil i de la postguerra des de diferents perspectives que apareixen reflectides en els seus llibres.

Des d’un altre àmbit –el de l’exili- Agustí Bartra (Barcelona, 1920 – Terrassa, 1982) traslladà a les seves obres poètiques les vivències de l’home allunyat de l’espai que el defineix. Amb un to exaltat i declamatori, que recorda molt Walt Whitman, Bartra intentà fonamentar un ideal de vida per a l’home futur, basat en la justícia, la pau i la llibertat. La seva poesia tenia molt de profetisme en la seva defensa aferrissada de l’home i del seu paper en el món. Molt sovint, el seu missatge s’expressà sota un embolcall mític, força corrent dins la literatura catalana(Carner, Espriu o Riba han fet cap als mites clàssics tot sovint). Entre la seva producció destaca Màrsias i Adila(1948), Rèquiem (1949), L?Evangeli del vent (1956)... Val a dir que Bartra ha estat també un important introductor de la poesia anglosaxona amb Una antologia de la lírica nord-americana(1951).