De la segona República a la literatura de postguerra

Com es pot veure, les conseqüències de la guerra no van determinar cap “front poètic” homogeni. Espriu es decantà per una reflexió fúnebre i closa a l’entorn del tema de la mort; Brossa es dedicà al malabarisme dels mots com qui intenta trobar, a l’atzar, una fórmula més o menys de salvació; Pere Quart es movia bàsicament en el terreny de la sàtira, més enllà de la ironia de Brossa, i els recursos grotescos d’Espriu; Riba es refugiava en una poesia hiperintel·lectual i elegíaca, de metre clàssic i lèxic neologista. Gabriel Ferrater,en tot aquest ventall de “sortides expressives” al problema de fons que els vincula a tots, respon amb el to poètic més ajustat a allò que podríem anomenar una actitud “realista”. El cas insòlit de Ferrater, que publica, l’any 1960, le primer llibre de poemes, Da nuces pueris, però es dóna a conèixer a partir de 1962 amb el llibre Menja’t una cama, és el cas d’un poeta de formació autònoma (i en bona part a l’estranger), que empra un to expressiu que ja no té res a veure amb el d’Espriu, i enllaça, en canvi, com és el cas de Riba, amb l’actitud classicitzant del Noucentisme carnerià. No hi fa res, que els procediments de Riba siguin sovint oposats als de Ferrater –allò important és que tots conceben la poesia com una activitat formal, com un treball, com un exercici pràctic –que pot arribar a ésser fins i tot divertit- amb les unitats del llenguatge. Diu Ferrater: “Escriure és si fa no fa l’única manera divertida d’escriure”. El “realisme poètic” de Ferrater passa, primer de tot, pel nivell formal dels seus poemes. Tan deliberadament com tots els poetes solen fer-ho, però amb una deliberació oposada a una llarga tradició estilística. Ferrater practica una escriptura pròxima al llenguatge col·loquial. El seu llenguatge poètic té la ressonància d’una incursió desmenjada, distreta i circumstancial pels camins dels records més quotidians: “col·lecciono dies, però els tinc tots repetits”, va escriure. Aquesta és la gran diferència entre la memòria espriuana, que sota el pas del temps es malfia del progrés de la “història”, i la memòria de Ferrater, que no és sinó la reconstrucció loquaç dels esdeveniments. La forma dels seus poemes, en general, és el fruit d’haver-se obstinat a no fer concessions a cap formalisme preceptista ni a cap sentimentalisme de continguts. Fer poesia, per a Ferrater, més que per a tots els altres poetes de la postguerra, consisteix a xerrar en veu alta i transcriure aquest flux de consciència i memòria, ben explícitament, en columnes d’escriptura. Si d’Espriu pot dir-se, de vegades, que és un moralista, de Ferrater només pot dir-se, en el límit, que és un pedagog. Com assenyala Joan Fuster, la poesia de Ferrater és decididament anti-romàntica: “Gabriel Ferrater, en efecte, pateix d’una concepció decididament ‘anti-romàntica’ de la literatura, i per tant, anti-maragalliana, anti-salvatpapasseitiana, anti... Les seves admiracions declarades són Josep Carner i J.V. Foix.” Així ho confessa el poeta a l’inici-dedicatòria del seu Poema inacabat:

En aquest sentit, en Ferrater podem veure un dels pocs representants “directes” de la lliçó europea del simbolisme francès –com també un bon assimilador dels autors medievals, especialment Chrétien de Troyes i la poesia trobadoresca i ausiasmarquiana- amb tot el que això representa de moviment poètic oposat, quant a la forma i als continguts temàtics, al romanticisme, alguns postulats del qual s’escampen per la literatura catalana fins ben entrat el segle XX. Això es fa molt clar, explícit al seu primer poema llarg, In Memoriam,  del qual n’extraiem alguns fragments. Observem-hi la llibertat relativa en la rima, però la constància persistent en el metre i la musicalitat de tots els versos. El caràcter col·loquial, de conversa amable, és patent. I val a dir que el mèrit del poema rau a conservar aquest to amicalment narratiu, per sobre de la construcció que suposa la reeixida regularitat rítmica:

La publicació de dos aplecs d’escrits i de lliçons de crítica literària (Sobre Literatura. Ed. 62, Barcelona, juliol de 1979; La poesia de Carles Riba, Ed. 62. Barcelona, octubre de 1979) oferien al gran públic la imatge de Ferrater paradoxal, brillant, potser arrauxada i en definitiva singular, si no genial, que aquells que el van conèixer conserven molt clara. Ferrater s’hi mostra com un crític audaç i intel·ligent, i com un particular que  es permet d’opinar sobre els temes més tabús de la cultura catalana amb una notable independència intel·lectual i d’esperit. Hi podem llegir: “Riba és l’últim escriptor català, l’últim en l’ordre cronològic, podríem dir, que ha viscut, que ha estat dins el que era el catalanisme i que ha sofert això. Precisament perquè ell n’ha sofert, és pel que els escriptors catalans que hem vingut després no hi som en absolut. (...) Els escriptors catalans som (...) els últims; els que, resoludament i d’una manera total, no ens deixarem embaucar pel catalanisme, perquè sabem molt bé el que ha passat a Carner, tot el que va passar a Maragall, tot el que va passar a Riba, amb aquesta màquina de tortura.” (La poesia de Carles Riba, loc. Cit., pp. 107 i s.)

Com era d’esperar, afirmacions d’aquest ordre van esvalotar el galliner catalanista del país. Però una cosa va romandre certa: Gabriel Ferrater fou un dels pocs intel·lectuals de la postguerra que va tenir opinions particulars sobre aquests temes. Potser són discutibles, tals opinions, però el que és indiscutible és que Ferrater va parlar en primera persona del singular.