De la segona República a la literatura de postguerra

De formació autodidacta, però en contacte amb el magisteri de Carles Riba, començà a fer una obra d’arrelada inspiració simbolista. Amb Riba havia d’aprendre el que el mateix autor de lesEstances  qualificà com a “sentit del poema” , o sigui, la profunditat humana expressada en un espai formal adient. I, precisament, publicada per les Edicions de la Residència d’Estudiants –una institució que havia allotjat un deixeble brillant de Riba com Rosselló-Pòrcel- aparegué Primer desenllaç (1937),la seva mostra poètica inicial. . La influència de les Neue Geditche de Rilke –una altra presència reiterada alllarg de la seva obra- havia de donar-li un complement tècnic i un exemple a seguir de professional de la poesia. De Rilke aprèn una voluntat de “treball” aplicada a l’objecte poètic, una concentració meditativa per aconseguir la “substància lírica”. Allunyat, per tant, de l’idealisme de la inspiració, té un planteig inicial ben rigorós, que mantindrà constantment, i, del qual, Primer desenllaç és una prova. Amarat d’un cert esteticisme distanciador, continuà en aquesta línia simbolista, que es referma en la contemplació de les coses i els éssers essencials, el situa dins d’una estructura formal cada vegada més elaborada. L’aparició, però, de Les hores retrobades(1951) marca la presència de nous elements en el desenvolupament poètic de Vinyoli. Fa un pas cap al reflex del propi univers, de la pròpia història, una voluntat d’indagació en l’existència personal que ens aproxima al personatge humà. La reflexió, la meditació, a l’entorn del jo pren un paper rellevant. Encara es palesa la presència estètica del simbolisme, però Vinyoli ha sabut adobar aquets punt de partença amb una aportació progressivament personal. Vegem un exemple aconseguit d’aquest nou to en “El Campanar” del llibre Les hores retrobades:

Després de Realitats, Vinyoli publicà llibres com Tot és ara i res (1970), Encara les paraules(1973), Ara que és tard (1975), que encetaven l’etapa de veritable ressò de la seva poesia. El tema del temps i de la situació vital del poeta apareixen reiterats en aquests llibres. El record és una excusa per a delimitar la cruesa del temps perdut. Els poemes continuen anant a la recerca de l’essencialitat, del missatge pregon i meditat, amb paraules intenses i mesurades. La reflexió moral s’enriqueix, i en el següent llibre, Vent d’aram (1976), pot donar una superació a l’angoixa que li provoca la reflexió sovintejada sobre la caducitat de les coses i la mort. Una mostra brillant d’aquesta nova actitud es troba en el poema “La mesura d’un home”:

            Com ha dit Josep Albertí, crític sagaç i poeta mallorquí, l’activitat continuada defineix l’estat actual de la poesia de Vinyoli. I així, a més de Vent d’aram, que seria una veritable fita en la seva tasca poètica, ha publicat Llibre d’Amic  (1977), obra de ressonàncies lul·lianes, on els poemes són el “correlatiu objectiu verbal d’un llarg procés d’interiorització” i que, realitzat entre els anys 1955 i 1959 és perfectament inserible en la seva última etapa; El Griu (1978), en el qual intenta algunes provatures surrealistes properes a Foix; Cercles (1979), en una línia paral·lela Vent d’aram, on reitera i aferma la presència de la dualitat Amort-Mort, com a termes indefugibles de la seva darrera poètica.
            L’obra de Joan Vinyoli assumí un contingut ètic mitjançant la seva veu estilitzada de manera que esdevingué una veritable guia per a les noves generacions de la poesia catalana. Tot refermant aquest paper de conseller lúcid i experimentat, val la pena de fixar l’atenció en unes paraules seves dirigies als joves poetes: