De la segona República a la literatura de postguerra
4. Poesia de postguerra
4.5. Joan Oliver "Pere Quart"
Joan Oliver, “Pere Quart” (Sabadell, 1899 – Barcelona, 1986) pertanyé a una família arreladament burgesa de Sabadell. I aquest és un tret important per a la caracterització de la seva poesia, perquè, a diferència de Maragall o Rusiñol, Joan Oliver ja no coneix, en termes almenys contextuals, una burgesia sense contradiccions ien puixança, sinó l’origen de la davallada burgesa catalana. Un fenomen que, una mica abans, ja s’havia produït a la resta d’Europa. Si, posem per cas, la crisi de la burgesia centreeuropea donarà naixement a una prosa crítica i mordaç, amb volada de projecte filosòfic com la de Thomas Mann, a Catalunya donarà més aviat mostres d’un escepticisme que es mou entre la ironia elegant i distanciada, i una sornegueria sense gaires esperances. En l’àmbit de la prosa, és el cas d’un Villalonga; en l’àmbit de la poesia, donarà l’exemple paradigmàtic de la ironia i la sàtira característiques de l’obra de Pere Quart.
Pel que fa a la seva situació en la història literària, Oliver és un poeta a situar entre el noucentista Bofill i Mates i l’”avantguardista” –senzillament modern, à la page- Gabriel Ferrater.
Dels tres esmentats, Joan Oliver és certament el més sintètic: té un peu en el seriós lirisme noucentista més pròxim a carner, o, si més no, a Guerau de Liost, i té un altre peu en una sornegueria quasi domèstica, un llenguatge viu i directe, sarcàstic i ple d’acudits verbals que l’amistança, per altra banda, amb Ferrater. En tots dos casos, una certa distància respecte al poeta català més solitari del nostre segle, Salvador Espriu. L’Oliver li etziba, com una glossa, i amb “disculpes, si cal” un Assaig de plagi a la taverna que val la pena de comparar amb l’Assaig de càntic en el temple d’Espriu per adonar-se de fins a quin punt el tema de la pàtria, a finals dels seixanta, ja no constitueix un a priori estilístic. En aquest sentit, bé pot dir-se que l’esfondrament de la pàtria va donar lloc a l’aflorament de poetes realment i profundament distints. Podríem dir que la generació d’aquests poetes citats no constitueix, en termes poètics i estilístics, cap generació. Entre Riba, Oliver, Espriu i Ferrater, posem per cas, el tema de la pàtria pot ser coincident, però no ho és gens la manera com és tractat.
La guerra civil provocà, com dèiem, un curiós aflorament d’anacronismes diversos. Ja ho hem vist: Brossa ressuscita l’experimentalisme que havien deixat suspès en l’aire (per la pressió del seny noucentista) Salvat-Papasseit i el J.V. Foix de L’Amic de les Arts; Ferrater, més tard, però també amb notable iconoclàstia, desfà l’antiga unitat noucentista entre forma ben acabada i contingut decorós; Oliver, finalment, es passeja entre l’antiga fe i esperança, i l’exigència quasi ètico-política d’obrir un nou camí per a la poesia de postguerra. Això ho explica el poema que encapçala el llibre Vacances pagades (1960):
|
CANÇONETA NOUCENTISTA DEL MAL CAMÍ Fatigat de tanta espera Com si desfés el camí Decideixo tornar enrere No és aquesta la manera,
|
En el cas de Joan Oliver, més que en cap altre cas d ela poesia catalana de postguerra, pot dir-se que la seva poesia és de transició, perquè el primer que “està de pas” és ell mateix: transita des del respecte a l’antiga burgesia i la seva cultura, a la sàtira més brillant i la sornegueria més enginyosa (intel·ligent) contra la mateixa classe i les mateixes il·lusions del passat. Profundament cristià per una banda, Oliver és per l’altre costat del mirall de la seva poesia (tota el reflecteix i reflecteix quelcom) un desmitificador per una via ràpida, expeditiva i contundent. Breument, en aquest segon aspecte és un realista, com Ferrater, i en l’àmbit anàleg de la prosa, és realista com Josep Pla.
Per acabar, no podríem estalviar-nos una altra mostra d’humor de Pere Quart. Aquí el pseudònim li va servir per parodiar tranquil·lament un famós poema de Maragall. Es tracta de La Vaca Suïssa, poema extret del Bestiari (1937), potser el llibre més reeixit i homogeni de Joan Oliver:
|
VACA SUÏSSA
Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet. !
(ed. cit., p. 59) |
Poemes recitats
