De la segona República a la literatura de postguerra

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985)

Pot dir-se que la mort, la pre-visió de l’estatisme de la mort, constitueix el tema-columna central de l’edifici poètic de Salvador Espriu . El fet que Espriu visqués el drama de la guerra civil en plena formació com a poeta –entre els 23 i els 26 anys- va determinar que una preocupació íntima,lligada a una història personal que la crítica ha començat a esbrinar, traspués en la seva obra poètica sota l’aparença d’una pregona reflexió ètica i política.

És a dir: el tema de la pàtria i la preocupació d’Espriu pel destí de Catalunya a partir de 1939 no és sinó una traducció temàtica determinada i concreta (però que hauria pogut ser una altra) d’un altre registre de pensament, anterior i originari: l’angoixa, la solitud, fins i tot la desesperança d’un home davant la funesta realitat de la mort i la inescrutable “història” del més-enllà. Volem dir que si Espriu no hagués traduït o traslladat al tema de la “guerra entre germans” o la desfeta nacional catalana aquella preocupació ètica i metafísica que és l’origen del seu impuls cap a la poesia, hauria passat a la història literària com un poeta molt poc vinculat a la història política de la Catalunya contemporània, i poc o molt comparable als més grans poetes metafísics, moralistes i també místico-religiosos de les literatures hispàniques: Jorge Manrique, Francisco de Aldana, Quevedo, San Juan de la Cruz o Unamuno...

És sota aquesta òptica doble, mirall angular, que hom pot acostar-se a l’obra poètica d’Espriu, i recollir tots els sentits amagats i recòndits que ensenyen, sota la metàfora i la hipèrbole, cada un dels seus versos: dues històries corren sempre paral·leles, una ficada dins de l’altra: la història d’un home davant la seva mort, i un episodi agònic en la història de Catalunya. Fins i tot aLa pell de brau (1960), el més explícitament polític dels seus llibres, hom hi haurà de saber veure dos arguments sintetitzats. Darrere la metàfora de Sepharad (l’Espanya dels sefardites) existeixen la distància d’incomunicació i de solitud entre el poeta i els altres, i la “distància” de persecució i anihilament dels vençuts minoritaris respecte dels vencedors que dicten la llei –una llei que s’abat damunt d’un poble vençut, però que un dia, final, també mesurarà amb justícia les fetes de Sepharad:

Els elements més freqüents en l’obra poètica d’Espriu s’ordenen, en conseqüència, segons una llei estructural molt senzilla, i sovint fatalista, que escapa generalment a tota dialèctica. Per una banda, la severa dama Mrs. Death, títol d’un dels seus llibres (1952), i per l’altra, un espectacle grotesc, un laberint de cecs i de titelles, ninots i geperuts, “eunucs de palau”, lladres rurals i marxants xinesos. Tots aquests personatges barrejats i integrats en un petit teatre mòbil que vol simbolitzar el “gran teatre del món”, que ofereix al lector un espectacle tan grotesc com el món real, s’apar als ulls del poeta. La seva intenció és que aquest teatre emboliqui al mateix temps el poeta-dramaturg i els lectors, que també fan d’espectadors i de comediants ensems: cap situació poètica d’Espriu no haurà, doncs, de semblar-nos estranya –totes són tan grotesques, i amb un sentit tan provisori, com la vida mateixa experimentada pel poeta.

Com alguns crítics i escriptors han assenyalat, Espriu és un autor independent. Això diu un altre “independent” del segle XX respecte a la moda noucentista, Josep Pla, referint-se a la novel·la d’Espriu El doctor Rip: “Espriu aparegué ja completament al marge de tota influència orsiana i completament aberrant a l’òrbita noucentista. Era un cas d’independència total i completa...” (Cf. Josep Pla: Homenots. Quarta sèrie, vol. 29 de l’Obra completa, Ed. Destino, Barcelona, 1975, p. 209.)

Serà precisament l’element grotesc, i, en general, la ironia aplicada al tema de la mort, allò que ens permeti parlar de la diferència fonamental entre Espriu i tota la tradició llatina i àdhuc romànica del tempus fugit, del pas inexorable del temps.

Espriu, de fet, no és ni pessimista ni malenconiós. La seva memòria no se l’emporta cap a regnes d’Utopia, roman sempre en el lloc estàtic de l’observador impertèrrit. No és que la visió de les coses no l’hagi afectat –de fet ha donat lloc a tota la seva poesia-reflexió filosòfica-; però no s’ha deixat amanyagar en excés per la nostàlgia. En Espriu, la ironia, el drama, domina per sobre de la fatalitat pròpia a la tragèdia clàssica. Per això pot dir-se que l’estatura de la seva poesia és, senzillament, la de l’home. Corregint el que dèiem al començament diguem que, més que metafísica, i més senequista, la poesia d’Espriu és humanista-existencialista: l’home és el centre d’una observació atenta del món, per bé que aquest home d’Espriu sigui un home que no sap què fer, literalment, ni de les coses ni de llur situació en aquest món. L’observació no fa sinó confirmar al poeta que ell és algú que es mou enmig del temps de les coses –és, pròpiament, qui dóna temps a les coses- i per aquest temps mesurat, mesura la seva situació dramàticament peremptòria en la vida:

Un somni, aquest, que en Espriu, com en tot poeta, és ple de “remor” i de les “veus allunyades” més essencials; els mots –per a ells el poeta s’instal·la, sempre provisionalment, en la quotidianitat. Els mots assenyalen progressivament el lloc del poeta. En darrera instància, aquest és el procediment d’Espriu per adonar-se de la realitat que l’envolta: sentir la percussió dels mots en el cos que s’adorm. Solament el darrer somni, la mort, s’endurà la veu del poeta, i la seva mort quedarà confirmada per l’esvaïment de la seva Paraula:

Vídeos de referència

Duració: 14 min 14 s	Duració: 55 min 55 s	Duració: 29 min 60 s

Poemes recitats