De la segona República a la literatura de postguerra

Com dèiem, Brossa sap escriure sonets a l’estil clàssic, i citar, directament o hiperbòlica, el sentiment patriòtic de qui “ha perdut”. Així s’obre el seu recull Poesia Rasa, aplec dels poemes escrits entre 1943 i 1959:

Com assenyalava Manuel Sacristán al pròleg de Poesia Rasa: “Es pot ser, com Joan Brossa ho és a Catalunya, paradigma alhora d’avantguardisme i d’anacronisme; per això n’hi ha prou amb una tossuda fidelitat al que un creu assumpte propi, i amb una resoluda negativa a les sol·licitacions de les modes culturals i ideològiques” (ed.cit., p. 9). Aquesta pertinaç i fidel dedicació de Brossa al seu “assumpte propi”, que és la pràctica de la poesia, queda ben resumida pel propi poeta en aquest vers:

No és estrany que el cos global de la seva poesia tingui l’aparença d’un joc de mots, d’un foc de mots-encenalls, un veritable foc d’artifici –la màxima artificialitat, però també la més sòlida realitat, consistirà per a Brossa, com a bon poeta que creu en la seva eina, en les paraules. No laparaula elogiada per Maragall, sinó les paraules. De la seva combinatòria artificiosa neix la fórmula poètica. Savi escultor de mots. Brossa forja a martellades el cos de la poesia.

També és important assenyalar la vinculació de la lírica de Brossa al seu teatre. Tota la literatura de Brossa està impregnada d’una certa, poètica  escenificació. Molt més que una poesia intel·lectualista –com ho és la de Riba-, molt més que una poesia metafísica o ascètica –com ho és la d’Espriu-, la de Brossa és una poesia escènica, una poesia visual; exacta transcripció al camp de les paraules, d’allò que és fruit d’una mirada fugissera, puntual, exacta. Per això, un poema seu pot fins i tot intitular-se Representació:

La ironia i la crítica d ela política a partir de les seves manifestacions més petites i quotidianes (no passen inadvertides a la percepció sensible del poeta); un estat poètic on domina la llambregada ràpida i els mots més immediats que s’adiuen amb impressions òptiques intranscendents i deseixides entre sí; una sintaxi textual poc connectiva; el joc més o menys absurd dels mots en la pàgina reproduint el joc no més real dels fets de cada dia; tot això es, aproximadament, la poesia de Brossa: impressions disfressades de llenguatge. I poques concessions a la nostàlgia: el canvi de disfressa és constant i rapidíssim, com en el cas del seu admirat Fregoli. Un darrer exemple: