De la segona República a la literatura de postguerra

Posteriors a Sol, i de dol (1947) són els seus llibres Les irreals omegues (1948), On he deixat les claus... 1953), Onze Nadals i un Cap d’Any (1960) i Desa aquests llibres al calaix de baix, tots ells, juntament amb l’obra de preguerra, aplegats en les Obres poètiques  de 1964. Val a dir, però, que molts dels llibres de postguerra inclouen un bon nombre de poemes escrits abans de 1936.

El conjunt de l’obra de Foix, potser la més estesa en el temps d’entre les obres poètiques del segle XX, és, com ja vam assenyalar, força regular quant a procediments i temàtica.

El vessant avantguardista de Foix no arribarà mai a desaparèixer , però això s’ha d’entendre més com a garantia de contínua experimentació lingüística més que no pas com a tendència, quasi desconeguda per a Foix, a l’estirabot espectacular. D’això és testimoni, per exemple, aquesta estrofa d’un poema del volum Desa aquests llibres al calaix de baix:

Estaríem, a punt, tot sovint, de considerar que Foix ha estat un fidel practicant de l’escriptura automàtica propugnada per André Breton, cap del surrealisme francès, si no se’ns aparegués sempre, en llegir-lo, l’esclat sonor d’una versificació molt elaborada a nivell del material fonètic. Foix per haver escrit un munt de metàfores pròximes a les relacions de sentit dels surrealistes, però –com ells també, tot sovint- la voluntat de construir petites seqüències de musicalitat lleugera i perfecta desfà la suposició que Foix s’hagi pres l’escriptura com un “automatisme”, com una traducció al camp de la lletra de les seves visions més o menys oníriques.

Ben al contrari, coincidint, en això, amb el seu coetani Riba, Foix ha tingut sempre com a fita de la seva activitat poètica l’aconseguir convertir en escriptura quelcom que abans s’havia sentit com una estranya barreja de ritme musical i sentit inèdit. Hi ha potser una gran diferència respecte a Riba: Foix és, de fet, un artesà de versos solts. Tret del cas dels sonets(n’ha escrit al llarg de tota la seva obra), Foix no sol preocupar-se per proveir els seus poemes d’un, diguem-ne, sentit discursiu, narratiu o dramàtic. Riba, en canvi, i això potser ho havia après llegint i traduint Homer o Èsquil, gairebé sempre es proposà d’aconseguir que hi hagués, pel damunt dels “sentits parcials” de cada un dels seus versos, un sentit global, pròpiament narratiu, que brolla en cada poema pres com a totalitat. Per això podria dir-se de la poesia de Riba que és la més “estructural” del segle XX a Catalunya. A l’altre extrem, la poètica de Foix –com passa amb tots els prestidigitadors de mots i de sons, com també en el cas de Brossa-, és una poètica microscòpica i “impressionista”; és a dir, que es defineix per l’impacte del so i del sentit produït a nivell del vers, més que a nivell del poema.

No és, doncs, com opina Fuster, que la significació dels poemes de Foix quedi ofegada per les “reverberacions estètiques” disperses al llarg del poema, sinó, potser, que la significació dels seus poemes rau en la constel·lació semàntica que neix d’aquestes reverberacions parcials i sovint inconnexes.

Parem esment a la referència a temes cars a la poesia metafísica de Riba: Nit, Tot, U, Mot,temes prou habituals, fet i fet, als sonets de Foix :