De la segona República a la literatura de postguerra

No és solament un dels poetes més representatius de la postguerra, sinó també, al costat de Jordi Rubió, l’home de lletres i mestre d’intel·ligències més important d’aquest període.

Traductor dels clàssics Homer, Èsquil, Eurípides, Xenofont, Plutarc i Virgili; dels poetes i narradors dels segles XIX i XX europeus, de Hölderlin a Kafka,passant per Walter Scott, Poe, Hoffman, Gògol i Kavafis, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona del temps republicà, Carles Riba representà, certament, a partir del seu retorn de l’exili l’any 1943, un puntal i un refugi esperançador per a tots aquells a qui la guerra havia deixat sense esma ni camí. Com diria Joan Triadú, “ell mateix es donava a tot –al treball, al consell, a l’acció- amb la més exemplar confiança en el futur i en el progrés de les iniciatives immediates”.

El primer llibre de postguerra de Riba, impregnat d’una gràvida atmosfera d’esperança en el retorn a la pàtria i en el seu redreçament, són les Elegies de Bierville (1942).

Amb aquest llibre la poètica ribiana arriba al seu punt culminant. Val a dir que aquestesElegies, de mesura i composició estrictament clàssiques, assenyalen el punt més àlgid –al costat deNabí (1940) de Carner- de la poesia catalana inspirada els plantejaments postsimbolistes.

Joan Fuster ha dit que la poesia fou per a Carles Riba un fet de cultura que implicava coneixements que anaven des de la lingüística fins a la història literària, passant, tot sovint, per la filosofia. El factor “erudit” era palès ja en els poemes inicials de Riba, en els quals no costa de reconèixer un gir decididament conceptual, après en alguns autors medievals com Dant i Ausias March, ben palès al primer i segon llibre de les Estances. La lliçó de Stéphane Mallarmé, de Paul Valéry, de Rainer M. Rilke, hi serà a la llarga més profundament acceptada: també era lògic, Riba s’acostava, per aquest camí, a les posicions estètiques –i esteticistes- de la poesia pura. A la manera de Valéry, Riba va creure que la poesia era el “que no és prosa”. L’expressió lírica vol valer per ella mateixa. No admet “traducció” a termes explicables o planers, és a dir “prosaics”; “el seu cant no pot ésser dut més ençà de les nocions i les imatges que comporta perquè justament la seva comesa és dur el lector més enllà d’elles, pel camí d’una veu insubstituïble”,  diu Riba. El que compta, en darrer terme és aquesta “veu insubstituïble”,mena de “màgia” –verbal, exclusivament, a diferència  de les pràctiques fantàstiques de Brossa, per exemple,- en què descansa “tot l’encant del miracle”.

Aquest serà,per descomptat, l’encant de les Elegies – el llibre (quelcom més que un conjunt de poemes esparsos) més aclaparador i complex de la literatura catalana escrita a l’exili.

Les Elegies de Bierville –ressò, pel mateix títol, de les Elegies de Duino, de Rainer Maria Rilke- desenvolupen, de fet, un sol tema, descriuen o narren una sola història,la de la contingència humana. Aquesta contingència, mesurada a través del joc metafísic i lingüístic de la poesia, esdevé –per una activitat que en el cas de Riba, com també en el d’Espriu, podem anomenar d’ascesi –el camí versemblant capa una transcendència: un Déu carregat de significació, en el cas de Riba; la mort solemne i callada en el cas d’Espriu.

En aquest sentit, Riba és el gran optimista de la postguerra. Tant com Ferrater, si es vol, pe`ro amb altres recursos. L’optimisme de Ferrater és el d’un home realista. En l’extrem oposat, l’optimisme de Riba és l’optimisme beat d’algú que se sap etern pels lligams que, des d’aquí i amb el llenguatge dels homes, ha establert amb les idees de l’Etern i de l’Infinit. Idees que Riba, com a bon metafísic, entén com a realitats.

En aquestes Elegies tot és, l’esperança inclosa, per l’efecte del treball poètic: el vers dóna entitat a l’irreal-possible, i esdevé certesa, camí, trànsit, retorn. El Verb poètic és per a Riba una paraula vehiculadora (o concessora) d’essència. Un buit i una mancança esdevenen, per la gràcia dels mots, plenitud i essència. En paraules de Joan Ferraté: “Poesia d’exili i d’allunyament físic, lesElegies de Bierville són paradoxalment la narració d’un retorn. Retorn metafísic i transcendent. Retorn ideal al jo profund i als seus “purs pouvoirs”, diríem formalment amb Valéry; retorn als orígens de projecte vital, diríem existencialment amb Ortega; o intel·lectualment amb Descartes, retorn al punt de fixesa de l’ordre del món, a Déu” (Cf. Joan ferraté: Pròleg a Elegies de Bierville, Antologia Catalana, núm 50, Ed. 62, Barcelona, 1968)

L’any 1952 publicà una col·lecció de sonets intitulada Salvatge Cor, i el seu darrer volum en vers fou l’Esbós de Tres Oratoris, publicat el 1957, del qual hom ha dit que volia ser l’anàleg ribià delNabí de Carner, amb una certa armadura èpica, com és el cas d’aquest llibre. En qualsevol cas Riba no hi assolí la perfecció “narrativa” de Carner.

Per a saber-ne més

Carles Riba:  Passió i lucidesa i El far solitari

Poemes recitats

	Passió i lucidesa en l'obra de Carles Riba (paraules de Joan Triadú) Elegia I Elegia II Elegia III Elegia IV Elegia V Elegia VI Elegia VII Elegia VIII Elegia IX Elegia X Elegia XI Elegia XII
	Elegies de Bierville, IX Estances, II: 6 Estances, II: 10 Estances, II: 15 Els tres Reis d'Orient (fragment) Elegies de Bierville, XI Estances, I: 35