De la segona República a la literatura de postguerra

Ja des dels primers moments de la postguerra la poesia impregna tots els intents literaris de resistència tant a l’exili com a l’interior. Revistes clandestines, lectures poètiques, publicacions, donen cabuda a la continuïtat de la poesia –continuïtat amb les experiències anteriors a la derrota, el millor medi de donar testimoni de la voluntat de supervivència d’una cultura amenaçada. Evidentment, aquesta entronització de la poesia venia condicionada pel paper fonamental atorgat a la llengua. Una llengua que, en perill greu de desaparèixer, esdevingué el símbol totalitzador d’una pàtria que calia salvar per a la gent futura.

Aquesta poesia fonamentalment abocada a la llengua troba en els primers moments de la postguerra un mestre i un animador en la figura de Carles Riba. Al seu voltant s’apleguen gran part dels renovats intents de conreu de la poesia catalana. Això implicarà un predomini de l’estètica postsimbolista. Dins d’aquest camp hi conviuen tant el conreu d’una poesia pura, com la pràctica d’una via poètica més arrelada en el context històric, amb la lleu presència de la situació que el franquisme significà per a Catalunya. Així, el mateix Riba expressà a les Elegies de Bierville la desolació de l’exili. I en l’obra de l’exiliat Josep carner, o de l’investigador en poesia J.V. Foix  hi batega la consciència de la desfeta. Tanmateix, hom es manté sempre en el camp del llenguatge, en el treball més acurat sobre els mots –testimoni, en definitiva, d’una voluntat de continuar un camí, iniciat per la generació noucentista, de sòlida recuperació cultural. En un terreny més atent a la real dimensió de la problemàtica sorgida durant la postguerra, apareix Salvador Espriu. Arrelat en la tradició lingüística. Espriu es plantejarà de dir els mots necessaris en una situació determinada, i d’aquesta manera prenen significat les diferents actituds del poeta al llarg de la conjuntura històrica: per una banda, la manca d’esperança el porta a realitzar una darrera prova de la vitalitat de la llengua (Primera història d’Esther), per l’altra, la confiança en el futur l’aboca a expressar una proposta ètica (La pell de brau). Tot i la situació històrica que vivia Catalunya, la producció poètica no es manifestà únicament en aquest camí de respectuosa entronització d ela paraula. Ben aviat (cap a les acaballes dels anys 40) comença a prendre relleu –en un segon pla- l’actitud d’un Joan Brossa, que tot i donar importància a les paraules amplià el seu àmbit d’investigació al vessant visual de la poesia, i, fins i tot, a la negació del llenguatge.

Des d’una perspectiva històrico-cultural cal registrar el canvi estètic que es va produir a partir, sobretot, de la mort de Carles Riba, esdevinguda l’any 1959. En una línia de clara utilització de la paraula poètica, es va manifestar un corrent de replanteig crític de la realitat històrica i quotidiana. La poesia esdevingué així una possibilitat de parlar clar enmig del silenci que provocava la repressió. Evidentment, aquest terreny poètic, que ha estat batejat amb la nomenclatura de realisme històric, va donar cabuda a intents molt diversificats.

La poesia catalana sembla tendir en els darrers temps a superar polaritzacions dogmàtiques i a acceptar la síntesi enriquidora de les diverses experiències que s’han esdevingut al llarg de la postguerra. Si el treball lingüístic i mètric no deixa de perdre la seva importància, alhora diríem que s’ha donat cabuda a la complexitat de l’experiència humana, tant en la seva dimensió personal com col·lectiva. La poesia de Gabriel Ferrater, de Joan Vinyoli (recuperat tardanament de la incomprensió i del tòpic crític) donen la mida d’aquesta superació d’esquemes anihiladors. El que sembla bastant superat és aquest tipus de poesia pamfletària que nodrí la dècada dels seixanta. Es tendeix a una professionalització de l’ofici poètic, com a element integrant d’una cultura amb voluntat de normalització.

En definitiva, una mirada sobre la producció poètica catalana de postguerra ens donarà compte de la diversitat d’experiències i de la manca de camins unívocs. Diversitat, certament, més abocada a complementar-se dialècticament que a anul·lar-se mitjançant enfrontaments estèrils. A la fi tot ha contribuït a enriquir un panorama poètic que continua fent camí, en general amb més fortuna que la novel·lística.

Sortosament, s’ha posat esmena a una sèrie de marginacions o intencionats oblits que varen postergar alguns autors a un silenci anorreador. La situació especial viscuda durant el període de postguerra i la virtualitat de la lluita antifranquista durant els anys seixanta, provocà l’aparició d’una crítica militant i utilitarista que bandejà alguns autors, perquè la poètica d’aquests no era fàcilment assimilable a planificacions voluntaristes. Tanmateix,la crítica actual, després de superar un cert perill d’emmirallament formal, es caracteritzà per una òptica eclèctica i per una tendència a valorar la trajectòria professional i artística dels poetes, deixant de banda elements estranys a la mateixa poesia.

Una consideració més gran de la tasca poètica i una disbauxada, però efectiva, política de premis va donant forma –tant al País Valencià com a les Illes Balears- a noves generacions interessants.