De la segona República a la literatura de postguerra

L'any 1939, la societat catalana sortida perdedora d'una guerra, empobrida i esgotada, amb els quadre dirigents eliminats pels empresonaments, la mort, l'exili i el silenci. La cultura catalana havia deixat d'existir momentàniament: proscripció de la llengua als àmbits familiars; desfeta i prohibició dels organismes culturals i literaris; inexistència de revistes, diaris, editorials i ràdio.

La cultura catalana era camí de l'exili, o bé, sota el signe del silenci, mantenia una situació d'espera, reduïda als àmbits privats i clandestins.

Tot i l'esforç de la nova política oficial –franquista, per entendre'ns- tenia un nom i un significat únic: la “reespañolización cultural de Cataluña”. És cert que paral·lelament a aquesta conducta política hi hagué uns intents –en el moment precís de l'ocupació de la ciutat de Barcelona, el gener de 1939- d'organitzar una cultura feixista en català. L'intent, que procedia d'homes lligats als règim com Dionisio Ridruejo, amb el suport de polítics i escriptors catalans, seria avortat per ordres superiors.

Com ha indicat Joaquim Molas (Vegeu L'Avenç, núm 6, octubre de 1977, pp. 20-21) la cultura catalana de postguerra és producte de tres factors que s'exclouen o modifiquen entre ells mateixos: 1) Els models culturals creats pels grans països burgesos d'occident; 2) La implantació violenta dels models castellans/espanyols i, concretament, la versió elaborada per les forces franquistes més reaccionàries, i 3) Una sèrie d'insuficiències pròpies, de tipus històric o democràtic.

Així doncs, la cultura catalana de postguerra constituïa un conjunt agònic, desvertebrat, que viurà –en les primeres dècades- molt més de nostàlgies i d'esperances que no pas de realitats immediates.

La cultura que es farà a Catalunya a partir de 1939 permet una ordenació en diferents estrats que arribaran a ignorar-se els uns als altres: una cultura oficial, subvencionada per l'estat i, composta, per tant, a la seva imatge; una cultura pública, sense intervenció dels organismes oficials; i una cultura clandestina, la catalana, si més no l'expressada en llengua catalana, que només apareixerà a la superfície de tant en tant.

En conjunt, i en l'àmbit específic de la creació literària,la cultura a Catalunya es troba diferenciada en dos grans grups: el d'expressió espanyola, és  a dir, el que utilitza els recursos lingüístics i històrico-nacionals castellans, i el d'expressió catalana

De fet, la cultura catalana produïda a l'interior coneixerà al llarg dels quaranta anys sota el règim franquista, diferents fases de violència. Als anys 40, per exemple, el pes de la cultura oficial serà aclaparador i, de manera correlativa, la més viva i genuïna es desenvoluparà en la clandestinitat. En la de`cada dels 50, s'organitzarà de mica en mica una cultura en català de tipus privat que anirà desplaçant lentament la influència i els condicionaments de la cultura oficial i reduirà les activitats culturals que es fan en la clandestinitat o la literatura produïda a l'exili.

Progressivament, doncs, la literatura catalana organitzarà, enfront els intents de supressió o suplantació de la realitat cultural, tres moviments que, de bell antuvi, s'ignoraran o s'oposaran, però que a la llarga acabaran fonent-se:

• El moviment de l'exili, que treballava amb més llibertat, però que, de fet, sobrevivia gràcies a petites colònies d'immigrants en un medi hostil o indiferent.
• El treball clandestí, iniciat a partir de 1940, que recollia les inquietuds més vives i pròpies del país. Enclaustrat, però, com es trobava, havia perdut tota relació amb el seu cos social i es debatia, per tant, en el buit, i
• El moviment públic, que a l'empar de la realitat intentava crear amb el mínim de claudicacions possibles una literatura de circulació pública.