Romanticisme i Renaixença

Representant d'una tradició estètica que cal situar entre un romanticisme tardà i el realisme i el naturalisme dramàtics d'inspiració francesa. Àngel Guimerà significa una de la figures cabdals dins el teatre català del segle XIX.

Guimerà s'inicià tard en l'activitat de dramaturg –com a autor dramàtic. La seva primera obra important, Gala Placídia, la va escriure als 34 anys, i constitueix ja un exemple del conjunt d'influències que van comptar en la formació del dramaturg.

Per una banda, els seus anys de formació estan impregnats d'un romanticisme idíl·lic i nostàlgic, que tindrà un pes important en les seves primeres etapes de dramaturg –en aquest sentit, Guimerà no és ni més ni menys modern que gairebé tots els seus contemporanis: els tòpics del romanticisme francès i alemany del primer terç de segle XIX influïren damunt els escriptors catalans durant molt de temps; quan França i Alemanya avançaven pels camins de progressiva autonomia dels mots i del llenguatge poètic (el simbolisme, de Mallarmé a Rilke), a Catalunya encara eren vigents els models estètics fornits pel romanticisme.

Al costat d'aquesta influència, tota l'obra de Guimerà està dominada per una certa actitud conservadora dins el marc del catalanisme polític.

Tot i que Guimerà, poeta abans que dramaturg, va proposar-se de conrear una llengua literària molt pròxima al llenguatge usual, fugint de la densitat d'arcaismes, cultismes i neologismes propis dels inicis de la Renaixença, això no vol dir que Guimerà fos un revolucionari en el camp del llenguatge: de fet, en ell tingueren poc ressò les normes sobre la reforma lingüística que propugnava el grup modernista de la revista L'Avenç. Fou així, a partir de cert moment, Guimerà es mostrà refractari a les innovacions ortogràfiques, sintàctiques i lèxiques propugnades pels redactors de la revista esmentada.

Referint-nos ja pròpiament a la seva producció, els seus personatges no arriben a posseir una definició de matís psicològic –més aviat es diferencien entre si d'acord amb una llei quasi sempre general d'oposició dicotòmica, esquemàtica. Un fons religiós clarament catòlic, més enllà d'un contingut moral d'estricte conservadorisme, s'imposa en moltes de les seves obres; quan no en configura el seu tema central, com és el cas de la peça Jesús de Natzaret, influïda per Ernest Renan. El món rural,  molt freqüent en la temàtica de la seva vasta producció, apareix sempre idealitzat –allò rural és considerat com el cristall d'una “catalanitat” molt defensada per l'autor, de la qual parla tot sovint en termes abrandats. Diu Guimerà, als seus Cants: “Perquè la Poesia, senyors, sobre d'aquesta Terra i dintre el cor d'aquesta raça,és i no pot ésser altra cosa que la Terra i la raça mateixa.” (Àngel Guimerà: Cants a la Pàtria, 1906. Es tracta d'un volum, dedicat a Pere Aldavert, on s'apleguen els seus discursos patriòtics.)

D'acord amb aquesta atenció predilecta a l'essència racial d'allò català, el seu teatre rebé una relativa influència del teatre “realista” francès. El fet que autors com un Alexandre Dumas fill, fes triomfar una moral burgesa amb escassa consciència nacional per l'exaltació patriòtica pròpia del romanticisme, va fer que Guimerà prengués notable distància respecte a ell i els seus contemporanis de semblant actitud. Catalunya, com ja hem apuntat, conservaria –per evidents raons de supervivència enfront del poder central- una curiosa i dilatada fidelitat a un romanticisme autòcton, nacionalista. Això no vol dir que Guimerà no tingués, al costat de la il·lusió nacionalista romàntica, pròpia de l'estètica dels Jocs Florals i de tota la Renaixença, una gran tendència a l'universalisme, o, si més no, a l'europeisme: de Shakespeare en pouarà una clara vocació universalista, d'ell i de Schiller n'acceptarà un principi d'innovació formal contínua, d'Hugo en recollirà el mètode del drama històrico-universal, és a dir, no centrat o localitzat en cap terra ni raça concretes. Això ens ha d'explicar que l'argument de les seves primeres produccions no fos, pròpiament, català, sinó referit a la història passada i a llunyanes geografies: Gala Placídia i Judith de Welp en són una mostra.

Com un precursor de la integració de Catalunya a Europa, que més tard propugnaran els modernistes, Guimerà feia seves les consignes de Victor Hugo al prefaci de la seva obra Les burgraves,on proposa la substitució de la temàtica històrica nacional per una temàtica de caire generalitzant, on es posi de relleu el patrimoni cultural d'Europa com una riquesa comuna a tots els pobles que la integren. Hugo digué textualment, i Guimerà ho assumí plenament, que ”hi ha, actualment, una nacionalitat europea, com hi hagué una nacionalitat grega en temps d'Èsquil, de Sòfocles i d'Eurípides”.

Quant a l'estructura de les seves obres, Guimerà se sol sotmetre a la divisió clàssica de l'obra en tres actes: el primer, de plantejament; el segon, equivalent al nus de la qüestió, que es resol en el desenllaç del tercer acte. Els arguments solen ser lineals, no hi ha retorns al passat (dins del temps de l'obra, naturalment), ni barreges de perspectiva temporal –domina una llei de causalitat històrica: un fet antecedent en porta un altre, conseqüent, segons una lògica de perfecta articulació, bé que esquemàtica, com ja hem assenyalat. La crítica moderna sol classificar l'obra de Guimerà en quatre etapes. En conjunt, l'obra seguirà una evolució lògica i explicable; i fins i tot és comprensible, dins d'aquesta evolució, la davallada que es fa patent en les dues últimes etapes del seu teatre.

La primera etapa, que podem situar entre Gala Placídia i La boja (de 1879 a 1890), que compta amb sis obres, mostra un predomini absolut del corrent històrico-romàntic assenyalat. En aquest període les obres són totes en vers. Els personatges de les tragèdies, tret dels de La boja, pertanyen sempre a l'alta noblesa rural i cosmopolita.

La segona etapa, tancada entre La sala d'espera i La filla del mar (1890-1900) es potser la més rica i reeixida dins el corpus guimeranià, i també la més fructífera. Comprèn 14 obres, que assenyalen el període de la plenitud de l'autor. Entre elles, Terra baixa, de 1897, sembla constituir una de les peces clau per entendre la transició de l'estètica romàntica als pressupostos modernistes. Els elements romàntics van apaivagant-se al llarg d'aquest període,i nous elements realistes que són, de fet, costumistes a les comèdies, van guanyant importància en la constitució i el sentit de l'obra de Guimerà. S'accentua la crítica social i política, i no hi manquen els elements satírics, presentats sovint sota la figura literària de la farsa.

La tercera etapa, que potser s'inicia amb Arran de Terra i es clou amb La reina jove (1901-1911) estaria constituïda per 16 obres on domina la recerca de nous camins formals, en un intent de posar-se al dia, d'acord amb influències italianes i franceses: Andrònica, de 1905 i L'aranya, de 1906, cauen de ple en aquest estadi que significa, a l'engròs, l'adopció d'un realisme cosmopolita i convencional. Els intents de retorn a la primera etapa històrico-romàntica no són reeixits, i, per l'altre costat, tampoc no són coronats amb l'èxit els seus afanys per adherir-se a l'estètica simbolista d'influència francesa.

Una quarta etapa (1917-1921) després quatre anys de silenci, podria quedar emmarcada entre Jesús que torna i Alta banca. Sis obres la representen, amb intents reiterats, però no reeixits, de reviure l'estil i l'èxit clamorós de la primera etapa, o el realisme convencional de la tercera. A aquesta etapa s'hauria d'incorporar Per dret diví, obra que l'autor deixà inacabada, i que s'estrenà pòstumament el 1926, segons una versió completada per Lluís Via.