Romanticisme i Renaixença

Frederic Soler és un autor, bàsicament dramàtic, sorgit de la menestralia urbana barcelonina. Aquesta capa social havia heretat, des de mitjans del segle XVIII, un interès per les representacions teatrals. Aquestes representacions es duien a terme en cases particulars –funcions de “sala i alcova”- o en petits teatres pertanyents a societats privades.

Aquesta afecció teatral pren una dimensió de fenomen pels voltants de 1850, quan comencen a aparèixer els anomenats “tallers”. Consistien aquells centres en pisos llogats per grups de joves de procedència social diversa amb la intencionalitat d'organitzar-hi festes privades, balls, discussions de temes polítics i, també, representacions teatrals. En aquest ambient lúdic comença a prendre relleu la figura de Frederic Soler, tot destacant com a actor i humorista.

En els “tallers” es materialitzà ben aviat un corrent crític envers la cultura burgesa establerta. No és d'estranyar que d'aquests ambients sortissin molts dels representants polítics progressistes de la segona meitat del segle XIX. En el camp teatral aquesta actitud crítica es manifestarà a través del plantejament de la mitologia cultural dels primers anys de la Renaixença. Peces humorístiques, que es mouen entre la caricatura i el mal gust, seran l'eina expressiva d'aquesta postura contestatària. Frederic Soler s'integra en aquest moviment a través dels seus primers assaigs teatrals (1856-1863), dels quals cal destacar: Don Jaume el Conquistador, l'Engendrament de don Jaume obres on fa una paròdia d'una de les figures que havia esdevingut un mite de la Renaixença: i, sobretot, La botifarra de la llibertat i Les píndoles de Holloway o la pau d'Espanya, editades el 1864, amb el pseudònim que serà famós de “Serafí Pitarra”, i que revelen la veritable posició del poble davant el triomfalisme desencadenat per la burgesia arran de la guerra d'Àfrica de 1859-1860. Soler, en aquestes dues obres, fa una caricatura dels esclats entusiàstics; a l'entusiasme oposa l'escepticisme; al mite, la trista realitat de cada dia. En aquestes peces Soler s'oposa als plantejaments de les obres d'un altre dramaturg de l'època: Ferrer i Fernàndez. Aquest autor –mitjançant un to d'exaltació patriòtica- es feia ressò de les forces que propugnaven la intervenció al Marroc a obres com A l'Àfrica, minyons!, Ja hi van a l'Àfrica!, Minyons, ja hi som! En aquestes peces Ferrer i Fernàndez apareix, de manera remarcable, com el portaveu dels interessos expansionistes (en el camp comercial) de la burgesia catalana.

La primera estrena pública de Soler té lloc el 1864 al Teatre Odeon. Es tracta de L'esquella de la Torratxa, on planteja, de forma satírica, els tripijocs electorals. L'èxit d'aquesta peça té com a conseqüència la fundació de la societat denominada “La Gata”, que del 1864 al 1866 estrenarà totes les obres de Pitarra. Durant aquest període l'autor estrena una vintena d'obres, denominades “gatades” i assoleix gran popularitat. Val a dir que “la gatada” esdevingué, al llarg del segle XIX, un gènere que va fer-se extensiu a tot tipus de peça de caire paròdic on hom ridiculitza alguna actitud heroica i grandiloqüent. En aquestes obres podem distingir dos corrents:

• El costumista

• El paròdic i crític, dins el qual produeix les obres més importants d'aquest període: El castell dels tres Dragons, “gatada cavalleresca”, i Els herois i les grandeses, “gran disbarat o paròdia de l'alta tragèdia grega”.

Del 1865 al 1866 té lloc un canvi l'actitud en Soler, a causa d'una sèrie de factors; en primer lloc, la menestralia a la qual s'adreçava és un capa social en procés de dissolució, i la cultura burgesa pren cada vegada una posició més sòlida, de manera que, les crítiques de les “gatades” de Pitarra envers uns valors establerts provoquen una reacció irada per part dels intel·lectuals conservadors d'extracció burgesa.

En segon lloc, entorn del 1865 les postures contestatàries de la joventut assistent als “tallers” entra en crisi. Molts d'ells s'incorporen a les classes dirigents. I en el terreny artístic parlen de realitzar una obra “seriosa”. D'altra banda, aquesta incorporació als cercles burgesos, tindrà en el cas de Soler una via clarament definida a través del seu casament amb la filla d'Antoni Bergnes de las Casas, home de rellevant posició dins de Barcelona –en fou rector de la Universitat.

Aquests canvis es tradueixen, en l'obra de Soler, en la dissolució de la societat “La Gata” (1866) i la creació del “Teatre Català”, societat instal·lada al Romea de la qual Soler serà empresari fins a la seva mort. A un altre nivell, el 1866 inicia la producció de drames romàntics –Les joies de la Roser, O rei o res. Frederic Soler esdevenia així l'autor per excel·lència de la burgesia catalana. La seva dedicació al drama romàntic el feia respectable per a aquells cercles que consideraven aquest gènere teatral com la millor formulació escènica del seu món. En una línia paral·lela, però més decantat envers la tragèdia romàntica, cal situar Víctor Balaguer que, amb Les esposalles de la morta- on apareix la voluntat d'incorporar el mite de Romeu i Julieta al teatre català –i Raig de lluna, aconsegueix fragments de gran bellesa literària.

Dins el teatre català del segle XIX, i en el terreny de les innovacions, s'ha de considerar l'estrena l'any 1865 de l'obra Tal faràs, tal trobaràs, d'Eduard Vidal i Valenciano, lligat al grup generacional de Frederic Soler. Aquesta peça s'ha qualificat com a punt de partença del teatre burgès català. També Frederic Soler té un lloc important en aquest panorama de novetats dramàtiques; així l'any 1866, i amb la intencionalitat d'obrir nous camins, estrena Les Modes, adaptació lliure del drama de Victorien Sadou, La famille Benoiton, que venia a representar la introducció del corrent realista que en aquells moments s'estava imposant a França.

De 1866 a 1874 es desenvolupa la segona etapa del teatre de Soler. Durant aquest període produeix una trentena d'obres, entre drames romàntics i comèdies costumistes. Com ha subratllat Xavier Fàbregas (“Frederic Soler, entre la menestralia i la burgesia”, dins “Aproximació a la història del Teatre Català Modern, Barcelona, Curial, 1972, pp. 74 i ss.), les obres d'aquest període recullen una clara evolució ideològica: adscrit a un catalanisme liberal i de signe moderat, rep amb alegria el destronament d'Isabel II i la pujada del general Prim. A mesura que els esdeveniments es compliquen, sorgeix en el seu teatre una creixent malfiança; l'assassinat de Prim, el fracàs de la monarquia d'Amadeu de Savoia, i l'adveniment de la Primera República espanyola són fites successives d'un desconcert que aviat es converteix en repulsa. Finalment, la inestabilitat política és condemnada a El sagristà de Sant Roc (1874), on advoca pel retorn de la força com a únic mitjà per salvaguardar l'ordre.

A partir de 1875, el teatre de Pitarra inicia un  procés de declivi. Per altra banda, l'autor malda per assolir el grau més elevat possible de reconeixement públic, la qual cosa aconsegueix: en efecte, la burgesia el considera el seu dramaturg. Soler, però, en lloc de crear un estil propi en aquest moment, per por de perdre el seu lloc privilegiat, adopta una actitud mimètica i intenta incorporar a les seves obres aquells elements d'èxit de les obres d'altri. Així conrea el drama històric i utilitza els procediments lacrimògens que havia parodiat a la seva joventut. També es proposa reflectir a les seves obres les formes de vida tradicional de la pagesia benestant: La dida, El didot (1876), Senyora i majora (1877), El pubill (1886) i L'hereu (1886).

Tot i així, Frederic Soler tem, en primer lloc, l'èxit d'Àngel Guimerà. Com a empresari del Romea, Frederic Soler posa obstacles a l'estrena de les tragèdies de Guimerà. A més a més, com a autor intenta d'enfrontar-se amb Guimerà triant els mateixos temes i la mateixa mètrica que ell fa servir, però d'aquest enfrontament, en surt derrotat.

El declivi de Soler és, però, lent. Així el seu darrer èxit important l'aconsegueix el 1887 amb l'estrena de Batalla de reines.

De 1875 a 1887, Soler escriu una altra trentena de peces. La part més vàlida de la seva obra d'aquest període cal cercar-la en les comèdies, gènere de to menor i sense pretensions on Soler aconsegueix algunes peces reeixides, com La cua de palla (1878), obra que, pel fet de ser una burla dels Jocs Florals, constitueix un precedent d'altres obres del mateix tema, com seran Els jocs florals de Camprosa (1902) de Rusiñol i La nostra parla (1920) d'Ignasi Iglésias.

A partir de 1885 o 1886 la davallada de Soler com a dramaturg s'agreuja; el seu neguit per a mantenir-se al dia es transforma en exasperació. De 1887 a 1895 escriu més de vint obres, moltes d'elles en col·laboració amb d'altres autors i amb poca intervenció personal.          

Tot i el seu afany de posar-se al dia, Soler no aconsegueix mai de deseixir-se del llast romàntic. Al costat del vessant romàntic en presenta un altre de costumista que es manté sense canvis al  llarg dels anys. Posterioment la crítica s'ha mostrat molt dura amb Frederic Soler; hom ha emprat el mot “pitarrisme” per tal de designar el mal gust, l'oportunisme i la migradesa. Tot i que la crítica ha tingut raons per definir-se així, cal valorar Frederic Soler com a l'iniciador que va ser del teatre català modern i com la figura que va dominar la nostra escena durant un terç de segle.