Romanticisme i Renaixença
Requisits de compleció
Visualitza
1. Romanticisme i Renaixença
1.2. Jacint Verdaguer
|
No es suficiente decir que el poeta ha escrito obras inmortales, que es el mejor que España ha producido en el siglo XIX, y que ha sido el evangelista de la lengua catalana como instrumento literario. Tampoco es bastante hacer ver que al lado del autor de poemas que son el producto de grandes concocimientos retóricos, hay el poeta de la dulzura, comparable por su perfume poético conlos más delicados autores que haya producido la lake school del romanticismo inglés. Todo esto pasará a los futuros manuales de la historia de la literatura catalana.
Lo que más despierta mi curiosidad crítica, después de haberme entusiasmado con su Rosa marcida y Perquè canten les mares, es el ambiente moral interior que se creara en el alma de Verdaguer al sentirse en estado de perenne contradicción consigo mismo.
Porque Verdaguer era un místico, y él mismo (...) se creái el continuador de Santa Teresa y de San Juan de la Cruz, y que su Dios le había favorecido con la herencia de San Francisco de Asís. Pero su misticismo era literario, constituía un género, cultivado por él con maestría, como había cultivado el heroico en el Canigó y el mítico en La Atlántida.
Jaume brossa: los dos verdaguer. la revista blanca. Any vi, núm 97 (1 de juliol 1902), p. 19.
|
Jacint Verdaguer i Santaló va néixer el 17 de maig de 1845 a Folgueroles. Als deu anys va ingressar al seminari de Vic, on començá a familiaritzra-se amb els clàssics El 1865 va participar per primera vegada als Jocs Florals de Barcelona i hi obtingué dos premis. Aquest fet el pñosà en contacte amb els homes més rellevants de la Renaixença tals com Milà i Fontanals, Marià Aguiló i Francesc Pelagi Briz. Ordenat sacerdot el 1870 fou destinat a Vinyoles d'Orís com a vicari. Allí començà l redacció del gran poema èpic: L'Atlàntida, el primer dels seus llibres que havia de consagrar-lo com el més gran poeta de la Renaixença, i que féu conèixer el nom de Verdaguer arreu d'Europa.
El 1874 –i seguint el consell dels metges que li havien diagnosticat una anèmia cerebral incurable- aconseguí una capellania al vaixell “Guipúzcoa” que feia el trajecte regular a L'Havana. D'aquesta època són una sèrie de composicions de caire nostàlgic, la més reprsentativa de les quals és L'Emigrant. Tanmateix, el projecte començat a Vinyolés d'Orís no foumai abandonat i Verdaguer, recuperat ja de la seva malaltia, l'enllestia el 1876, després d'haver-hi treballat a bord del vaixell. D'aquest naixement en deixa constància el mateix Verdaguer a le spàgines d'El Noticiero Universal, dins la sèrie d'articles En defensa pròpia que esmentarem més endavant:
|
Dos anys passí anant d'Espanya a Cuba i de Cuba Espanya, en lo vapor Guipúzcoa, com una llançadora d'una banda a l'altra de l'ample i grandiós teler. Al cap de dos anys de rabejar-me en la gran piscina del Criador, sentint-me reforçat de salut, me vingueren ganes de deixar la mar, d'a on, en lluita perillosa i terrible, acabava d'arrancar lo poema de L'Atlàntida per estampar-lo. Una circumstància, trista i penosa per mi, faicilità l'execució de mon plan: don Antonio López perdé a son fill menor, i a instàncies de son fill segon, don Claudi, fuí proposat per celebrar en sa casa diàriament la Santa Missa en sufragi de la seva ànima. Vinguí de Cadis en lo vapor Ciutat Comtal, i a cosa de 25 de novembre de 1876 prenguí possessió de ma capellania. (ed. cit. p. 1205)
|
Així doncs, havent-se refet de l'anèmia cerebral que l'havia obligat a allunyar-se de Vinyoles d'Orís, veiem Verdaguer instal·lat amb tota mena d'atencions i confiança alpalau d'Antoni López, marquès de Comillas, a la cantonada de la Rambla amb el carrrde de Portaferrissa.
SegonsValeri Serra i Boldú, biògraf del poeta:
|
“la feina que té manada no pot ésser més comportívola: escriure, celebrar missa, confessar, exiguar llàgrimes. Entrava a una altra vida tota distinta de la que fins aleshores havia portat, sense els afanys i penúries d'estudiant i de capellà novell a Vinyoles; havia deixatla vida de rodamón de capellà de vaixell, enduent-se de la mar, enllestit del tot, el poema L'Atlàntida que afiança encara de major manera els seus prestigis de poeta, però li calia el sejorn a can Comillas, i l'afectuós tracte amb què el distingien, per volar per més amplis espais, per a consolidar encara més la seva fama, i per anar produint obres que li han assegurat un nom immortal. A casa López van rebre Mossèn Cinto com a un parent estimat” (Valeri Serra i Boldú: Biografia de Mossèn Jacinto Verdaguer, Edició de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, Barcelona, 1924, p71). |
Només ens cal afegir una dada importantíssima per entendre l'últerior drama de mossèn Cinto: oficialment, Verdaguer tenia el càrrec d'almoiner de la casa d'Antoni López, és a dir, s'encarregava d'administrar i distribuir entre els pobres de Barcelona una generosa quantitat destinada per l'acabalat marquès a tranquil·litzar la seva consciència cristiana.
L'any 1877 Verdaguer guanyà amb L'Atlàntida el premi de la Diputació de Barcelona als Jocs Florals.
De 1877 a 1886, esmerçà el seu temps en aquestes dues tasques: la tasca d'almoiner i l'ofici de poeta. D'aquest període són els Idil·lis i Cants Místics, l'Oda a Barcelona i la lenta elaboració dels eu segon i majestuós poema èpic: Canigó.
El 1886, a conseqüència d'un viatge a Terra Santa, la vida de mossèn Cinto experimenta una fortíssima commoció. L'estada a l'escenari de la vida i sobretot de la mort de Jesús de Natzaret el trasbalsen fins a un extrem pròxim al deliri, més enllà de l'arravatament.
Joan Torrent i Fàbregas, al llibre Jacint Verdaguer. Resum biogràfic (Barcelona, 1952) ens ha deixat una descripció molt clara d'allò que s'esdevingué en la consciència, l'activitat i, pròpiament, el funcionament psíquic del nostre poeta:
|
“De retorn dels Llocs Sants, mossèn Cinto passà l'estiu al Bac de Collsacabra. En la quietud d'aquest paratge es congrià allò que havia d'omplir la seva existència d'un contingut dramàtic (...). Què ha succeït? El sacerdot-poeta ha recorregut detingudament, amorosament, els tocoms pedregosos de Palestina; ha viscut la Passió de nstre Senyor en els mateixos llocs on s'escaigué; la realitat del sacrifici de l'Home-Déu se li ha fet tangible del tot. I ell? La pròpia vida fins ací se li apareix buida i ben distinta dels propòsits que es féu a l'ermita de Sant Jordi i a Vinyoles. “En aquests moments, si el poeta té motius per a estar satisfet, el sacerdot,s egons sembla, no; val a dir que la glòria literària, en aquestes altutes, és un pes mort que no li diu res. (...) Com havia esmerçat aquells anys? Heus ací els retrets que es podia fer: dotze anys passats al palau de la Portaferrissa, sense maldecaps del present, i encara pensant a assegurar l'endemà, això en un sentit material –cal no oblidar que en tot aquell temps féu estalvis i els invertí en valors de renda-; d'altra banda, dotze anys de vanaglòria, d'haver covat pensament de gran ambició, acceptat honors i distincions, i consentit d'ésser lloat i envejat,com a poeta. Aquesta és la vida malaprofitada que apareix a l'asceta descontent de si mateix, al perfecte terciari de sant Francesc que voldria ésser, i que palesament es proposa d'ésser d'ara endavant.”
(loc. Cit., pp. 66-67)
|
És llavors quan Verdaguer, coneixedor d'alguns casos de suposada possessió demoniaca, inicia la pràctica de l'exorcisme a la Casa de l'Oració del carrer de Mirallers i fins i tot a la pròpia casa del marquès, a l'estança que li havia estat assignada.
Simultàniament, fruit d'un mateix fanatisme religiós que només la psicologia seria capaç d'explicar racionalment, obsessionat per la idea d'eradicar el mal ila seva prsència demoniaca d'allà on es trobessin, multiplica les seves donacions al spobres més enllà dels pressupostos previstos pel marquès. A conseqüència d'aquest allargar més el braç propi que la mànega d'altri, Verdaguer es carrega de deutes envers el seu protector, i la casa del marquès comença a ompli´se de menesterosos que veuen en Verdaguer un sant providencial, i de murris que exploten el sentiment caritatiu que caracteritzà mossèn Cinto tota la vida.
La seva situació esdevingué cada cop més inestable, fins que el bisbe de Vic, el doctor Josep Morgades, d'acord amb el marquès de Comillas, i davant l'alarmant entusiasme religiós de què Verdaguer donava proves, el reclamà a la seva diòcesi i l'obligà a residir al santuari de La Gleva.
Que Verdaguer era molt conscient de la seva tàcita situació d'empresonat, ho demostren les seves pròpies paraules: “Ma presó [el santuari de La Gleva] era, doncs, ampla, espaiosa i plaenta; mon desterro era hermós i florit” (En defensa pròpia, art. VI; ed. cit. p. 1209). Val a dir, si més no, que a La Gleva Verdaguer es lliurà plenament a l'ofici d'escriure, car allí no el destorbava res. Hom li atribueix un horari inflexible de professional de la poesia, semblant a la jornada, esdevinguda proverbial, que més tard duria a terme un altre gran poeta d'ofici, Paul Valéry. Serra i Boldú –tan piadosament errat en altres afirmacions- diu de l'activitat del nostre poeta a La Gleva: “Tots els dies després d'haver acomplert amb les seves obligacions i devocions prenia un senzill desdejuni de cafè i llet (sense sucre) amb una torrada, i allí a les 9 hores del matí es recollia a la cambra i començava el seu treball que durava fins a les 12. A la tarda treballava també llarga temps, amb la diferència que a la tarda feia treballs de preparació i al matí componia...” (Serra i Boldú, op. cit., p. 156). Són d'aquest temps el Roser de tot l'any, Veus del Bon Pastor i la darrera part del Jesís Infant, entre moltes altres composicions.
Tot i els avantatges que li oferia aquell Santuari-torre d'ivori, Verdaguer no resistí gaire temps l'aïllament i fugí cap a Barcelona sense fer cas de les instruccions del bisbe, que ja li havia fet entendre prou clar que La Gleva no era únicament un lloc de repòs per oblidar desficis i cabòries, sinó un lloc de retenció obligada per tal d'estalviar l'escàndol, que començava a prendre cos, relatiu a les pràctiques exorcistes del poeta.
Al marquès no li semblà oportú d'acollir-lo de bell nou a casa seva, i Verdaguer anà a casa d'uns antics protegits seus, la família Duran, un dels membres de la qual era Amparo Duran, una dona que patia d'una histèria pròpiament clínica i que ja havia estat subjecte passiu de les pràctiques exorcistes de Verdaguer, a la casa dle marquès, amb èxit fluctuant i sota la mirada perplexa del preceptor del fill de l'hereu Claudi López, un dels primers que delatà mossèn Cinto com animador en cap dels anòmals espectacles que tenien lloc en aquella casa.
Al tema dels exorcisme, doncs, s'afegí l'escàndol que provocà l'allotjament de mossèn Cinto a la casa de la vídua Duran, donya Desada Martínez –on tots plegats compartien oprovi, misèria i companyia-, i Verdaguer acabà essent suspès “a divinis” per l'autoritat religiosa (juliol de 1895 a febrer de 1898).
Val a dir que la clerecia puritana, integrista i benpensant de Barcelona, fent un front comú, per bé que dissimulat, amb l'aristocràcia barcelonina de la qual els marquesos de Comillas eren caps significats, jugà un paper de primer ordre en aquesta suspensió, que deixà mossèn Cinto del tot aclaparat.
Però aquella suspensió no deixà anorreat el nostre poeta. Fruit de l'aclaparament foren lesFlors del Calvari (1896), però fruit del seu esperit encara combatiu fou la sèrie d'articles ja esmentats, després aplegats sota el títol En defensa pròpia (1895-1897), en els quals Verdaguer féuús de la seva immensa popularitat d'anys enrere i expressà ben sincerament el seu punt de vista i les raons plenes de bona fe i ultra-abrandament catòlic que l'havien mogut a les actituds atrabiliàries esmentades. Aquests artciles dividiren l'opinió pública, i així es mantingué fins que tothom acabà retent-li el famós darrer homenatge que, indiscutiblement, mereixia almenys com a poeta nacional.
Durant aquesta època térbola, Verdaguer patí unamena de boicot oficial –als Jocs Florals ja no es valoraren les seeves obres-, però, per contra, un grup de poetes joves li van encomanar la direcció d'una revista de ressò clarament verdaguerià: “L'Atlàntida”. El governador civil de Barcelona també semblà simpatitzar amb mossèn Cinto, i no dugué a terme la detenció per part de la policia civil que demanaren en certmoment les autoritats eclesiàstiques per tal de retornar-lo al confinament.
Per fi, gràcies als bons oficis de l'arquebisbe i dels Pares Agustins de Madrid, el 1898 li foren restituïdes les facultats eclesiàstiques, i fou destinat com a beneficiari a l'església de Betlem de Barcelona –davant per davant del palau dels López-, on el poeta arrodonia un sou misèrrim amb les propines que recaptava als enterraments d'algun difunt de luxe.
Aquest és el Verdaguer últim: malalt, pobre, desvalgut i oblidat de quasi tothom, però autor, tanmateix, de llibres tan refinats com Eucarístiques, Flors de Maria i Al cel, veritable preludi del seu desitjat estatge ultramundà. L'any 1902 caigué malalt de tuberculosi. La situació econòmica dle poeta provocà un moviment de favor i d'ajut envers el malalt, per tald e millorar la seva paupèrrima condició, i llavors tothom començà a barallar-se per ocupar el lloc –ocupació còmoda i efímera, d'altra banda- de protectors i acompanyants d'una glòria moribunda.
Fou traslladat a Vil·la Joana (Vallvidrera), propietat d'un exalcalde de Sarrià, i hi fou assistit, entre d'altres, pel doctor Robert.
En complicar-se els eu estat a causa d'una fallada cardíaca, Verdaguer morí el 10 de juny de 1902. Les seves despulles foren traslladades sota la direcció del diputat Francesc Cambó al Saló de Cent de Barcelona, on quedaren exposades a un públic veritablement consternat. El seu enterrament fou un dels actes més multitudinaris que mai no havia vist la ciutat de Barcelona: s'hi repartiren 100.000 còpies de l'Oda a Barcelona del finat, i encara en van faltar.