Renaixement i Humanisme

Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes;
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son contínuu plant.

Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no em plau la pràctica dels vius:
d’imaginar mon estat són esquius,
sí com d’hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xiprè, presoner d’un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.

Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou,
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d’haver se defensa.

E, si la mort no em dugués tal ofensa,
fer mi absent d’una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e, si em cové mon derrer jorn finier,
seran donats térmens a ben amar.

E, si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d’esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor l’ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l’arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.

Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que es pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.

Que alegrement la gent celebri festes
tant lloant Déu com divertint-se a pler;
jardins, carrers i places facin ple
i que també s'hi narrin les grans gestes,
mentre jo, els seus sepulcres visitant,
consultaré les ànimes damnades,
i em respondran sentint-se acompanyades
només per mi en el continu plant.

Tothom es fa amb qui li és semblant,
per això a mi no em plau fer-me amb els vius:
del meu estat es mostren tan esquius
que em veuen com un mort que infon espant.
Captiu, el rei de Xipre, de l'heretge,
al meu semblar no és pas més malaurat:
com que el que vull no em serà mai donat,
d'aquest desig no em pot guarir cap metge.

Si Tici, a qui el voltor es menja el fetge
mentre la carn li va brotant de nou
i de menjar l'ocell mai no en té prou,
pateix, a mi més fort dolor m'assetja:
mentre un corc em rosega la pensa,
tinc l'altre dins el cor de nit i dia,
i aquest rosec tan sols s'aturaria
amb allò que no puc haver en defensa.

I si la mort no em suposés l'ofensa
de fer-me absent d'un tan bell panorama,
ja pot vestir de fang, ordint la trama,
el meu cos nu, si vol: aquest no pensa
en cap plaer fora d'imaginar
que els meus desigs no es podran mai complir,
i si em calgués posar a la vida fi,
el bon amor s'haurà de limitar.

És més: si al cel Déu em vol col·locar,
per tal que el meu delit sigui complit,
més enllà d'Ell caldrà que em sigui dit
que aquesta mort a vos us féu plorar
sabent-vos greu de la poca mercè
a l'innocent i màrtir dispensada,
qui vol del cos l'ànima separada
si és que de vós el condol pot haver.

Llir entre cards, a ambdós no ens cal saber
que es pot donar la vida per amor:
creure de mi que sóc en tal dolor,
no fareu molt donant-hi plena fe.