Renaixement i Humanisme

            

Jordi de Sant Jordi, malgrat formar part d'una cort puixant i moderna on no hi faltaven els portaveus de les últimes modes estètiques provinents d'Itàlia, i malgrat també la seva joventut –escapçada per la mort cap als trenta anys-, no arribà mai a fer allò que se'n diu “posar-se al dia” pel que fa al seu sistema de versificació o a la temàtica dels seus poemes, i menys encara pel que fa al llenguatge de què va servir-se, molt carregat de provençalismes,és a dir, clarament impregnat de la tradició lèxica dels trobadors.

Val a dir que la cort d'Alfons el Magnànim no entraria sota la regona influència italianitzant fins la segona estada del rei a Nàpols, uns deu anys més tard de la mort de Jordi de Sant Jordi. Això justificaria enpart el caràcter típicament provençal i no gaire renaixentista de la seva poesia. Ultra la influència d'Ovidi, molt generalitzada, Jordi de Sant Jordi no va arribar a tenir notícies de gaires italians fora de Petrarca, mentre els poetes de la cort del Magnànim a Nàpols tingueren l'oportunitat de treballar al costat dels poetes italians del moment, és a dir, ja pròpiament renaixentistes.

Jordi de Sant Jordi té, amb tot, una característica tan vital com poètica molt típica del món modern – és un nostàlgic. Bé que le tema de l'angoixa amorosa sigui ja molt provençal, sobta en el cas de Jordi de Sant Jordi que adopti una mateixa actitud malenconiosa, estranyada i nostàlgica, tant en el moment de parlar de l'amada llunyana com en fer referència al senyor, l'amic o la pàtria de qui el poeta es trobà per un temps separat a causa d'un empresonament a l'illa de Sardenya. Com a fruit d'aquesta darrera situació, Jordi de Sant Jordi compongué un dels millors poemes seus i de tot el segle. Hom, i no el mateix poeta, l'ha anomenat Presoner, car els poetes, en aquell temps, rarament donaven títols a les seves composicions:

                                   

            És cert que aquest poema no és amorós, sinó més aviat descriptiu d'una penosa situació de captiveri;però, com dèiem, podem observar-hi elmateix topoètic de nostàlgia que quan parla d'una dama de la qual s'ha de separar:

Jordi de Sant Jordi va convertir una poètica en norma de vida i al revés: d'un tarannà vital en va dependre tota una obra lírica, prou regelar pel que fa al seu “to poètic”: la malenconia.

Jordi de Sant Jordi fou un amant de l'harmonia (no oblidem la seva gran afició a la composició i la interpretació musical, ponderades pel Marquès de Santillana, company de Sant Jordi a la cort de Magnànim), que traslladà al ritme i l'expressió poètica una qüestió que marcava profundament el seu caràcter: l'enyorament, el desig de posseir allò que no es té al davant però s'imagina, i existeix com a nostàlgia per a la imaginació. Com enyor sentia sempre l'amor, i enyorat va passar el temps de presó, a Nàpols, l'any 1423, detingut per Francesco Sforza.

Potser ara és el moment d'assenyalar quela nostàlgia fou i continua essent un dels grans temes –si més no un primum mobile- de bona part de la literatura catalana al llarg de tota la seva història. En aquest sentit, els versos de Jordi de Sant Jordi: Deserts d'amichs, de béns e de senyor, /en estrany loch i en sntranya contrada..., reprenen un tema car per a Ramon Llull: En tristícia e en languiment stava un hom en stranya terra... (Llibre de Meravelles), i són també preludi de les elegies versificades d'alguns poetes del segle XIX (Verdaguer) i de la post-guerra del segle XX, com Carles Riba i Salvador Espriu.

Retinguem, per acabar, que Jordi de Sant Jordi és un poeta de gran importància en la lírica del segle XV, pe`ro no precisament per la seva modernitat, sinó per la categoria intrínseca dels seus poemes. Els temes de la seva poesia són típicament antics –separació de la dama amada i del senyor a qui es professa lleialtat cavalleresca, contrast entre l'amor dels ulls o del cos, i de l'amor idealitzat-, i igualment arcaics són els procediments poètics emprats per Sant Jordi. Potser el més gran encert del poeta, i també la seva més gran originalitat, es trobi en els anomenats Stramps, o versos sense rima, composició de múltiples estrofes on les tres primeres expressen la idea central, i les altres tres i la tornada són lloances a la bellesa de la dama amada, i precs del poeta per tenir-la a la vora.

Aquesta que hi ha a continuació és una estrofa sencera d'un d'aquests Stramps, en la qual el poeta diu portar als ulls (jus lo front = sota el front) la imatge de la dama estimada, imatge que portarà  gravada en els seus ulls fins i tot quan ell ja sigui mort, mort d'amor a causa de la seva amada: