Renaixement i Humanisme

No és una tasca fàcil per a l'historiador resumir d'una manera concreta i amb un enfilall de causes i efectes el fenomen del Renaixement a Europa. En línies generals, l'única cosa que pot afirmar-se és que, al llarg dels segles XIV, XV i XVI s'esdevenen una sèrie de transformacions en les estructures econòmiques i de la vida social, política i intel·lectual, que fan que a tot l'àmbit europeu es modifiquin lentament les preferències literàries, els cànons de les belles arts (escultura, pintura, arquitectura) i els gustos estètics; i que es modifiquin igualment, en una altra mesura molt més difícil d'avaluar, elements “macro-estructurals” tals com els costums socials, la religiositat popular i les relacions públiques.

És cert que, al capdavall, la lenta transició de l'Edat Mitjana a l'Edat Moderna passa en un període que, poc o molt característic, reduïble a un sol fenomen (Burckhardt) o a tres etapes distingibles (Panofsky), constitueix un mòdul civilitzatori amb prou constants com per haver rebut, amb justificació, el qualificatiu de “Renaixement”. Ara bé: això no vol dir, com algunes reduccions mecanicistes de la qüestió han suggerit, que Europa passés, de la nit al dia, dels models medievals als models renaixentistes –essent l'Edat Mitjana, diríem, i el Renaixement l'alborada per als dies de l'època Moderna. Car hi ha, certament, uns fets polítics, urbanístics i econòmics, molt determinants, que faciliten alguna nova “actitud” de l'home renaixentista respecte al suposat prototipus de l'home medieval, però, almenys pel que fa a l'humanisme renaixentista –és a dir, pel que fa les manifestacions escrites del Renaixement- s'ha de subratllar la primeríssima importància d'un fenomen elemental i de gran simplicitat històrica: allò que anomenem Renaixement en l'àmbit de les lletres i de les arts, és la conseqüència de l'afirmació, quasi a títol personal, i per part d'uns autors molt concrets, d'uns models estètics diferents dels que són propis de la tradició medieval cristiana. En aquest sentit, tres noms són insubstituïbles:

• Petrarca en l'ambit de les lletres
  
• Gioto en l'àmbit de la pintura i
  
• Bruneleschi en el de l'arquitectura.
  

I tal vegada una cita del primer sigui inequívoca per entendre aquest caràcter “artificial” –és a dir: voluntariós –d'aquest fenomen de “renovació”, “restauració” o “despertar” que solem anomenar Renaixement. Petrarca, efectivament, va escriure: “No hi ha cap dubte que Roma en tindria prou a conèixer-se a si mateixa per renéixer”. Això dóna una de les claus bàsiques per a la comprensió del fenomen cultural renaixentista: en primer lloc, el reconeixement que la civilització cristiana es troba en un moment crític; en segon lloc, i això és el més renaixentista de tot, la ferma decisió, per part d'uns quants homes dedicats a les arts i ales lletres, de retornar als models formals de la civilització antiga grecollatina –les restes de la qual són arqueològicament presents a Itàlia -, amb la intenció de donar una empenta, una nova volada i una nova definició als continguts civilitzatoris en crisi. 

És molt possible que, sense aquesta voluntat sovint personal de sintetitzar nous models culturals a partir de l'anàlisi dels models pròxims (que dóna un resultat negatiu) i dels models llunyans (que excita la curiositat i l'interès dels “renovadors”), el fenomen global del Renaixement, escampat per tot Europa i d'una durada de tres segles, no s'hagués produït. Hi hagué, en aquesta actitud una presència del llegat cultural medieval? Sens dubte; ben inevitable, car els nous models culturals pretenien, generalment, d'oferir un aspecte contrapuntístic respecte als models medievals. 

Només cal pensar en l'estructura fonamental de la “Divina Comèdia” de Dant, on les idees s'acosten a la “modernitat” renaixentista, però on el marc és inequívocament medievalitzant.

Diguem, per acabar amb aquests aspectes generals, que el fenomen renaixentista té un interès enorme si es mira pel costat de les conseqüències, al llarg de la història moderna, d'aquesta actitud. Car, evidentment –i sobretot atesa l'extracció o els vincles socials de “l'home nou” renaixentista-, el resultat més clar i perdurable de la crisi renaixentista és la convicció que els homes són els productors de la seva pròpia cultura, els responsables de la marxa de la vida quotidiana, i els dirigents de bona part dels afers terrenals. Amb això, volem significar que hi ha una sèrie de formulacions culturals de tot ordre, posteriors als segles renaixentistes, que estan impregnades del mateix convenciment que el món és governat i representat, a quasi tots els nivells, pels homes: aquesta és, com hem dit, la significació d'una filosofia racionalista com la de Descartes, que estableix l'hegemonia del pensament com a senyal d'essencialitat humana (“Penso”, i per això “sóc”): això mateix s'ha de veure al darrera de l'avenç científic i intel·lectual ininterromput que transcorre al llarg dels segles XVI i XVII fins arribar al segle de la intel·ligència (XVIII) i al segle del progrés industrial i tecnològic (XIX): això justifica la idea d'un Estat laic que s'estén per Europa arran de la Revolució Francesa; i això explica, al capdavall, la frase de Marx al 18 Brumari de Lluís Bonaparte: “Els homes fan llur pròpia història, però no la fan seguint llur franc albir, sinó condicionats per les circumstàncies amb què es troben directament, circumstàncies que existeixen i que transmet el passat”.