Renaixement i Humanisme
1. L'arribada del Renaixement
1.7. Jaume Roig
Jaume Roig i Raimon: Espill o llibre de les dones
Seguint els gustos literaris burgesos de l'època Roig parteix de la realitat quotidiana que l'envolta per ridiculitzar-la o satiritzar-la. La història de l'Espill és misògina perquè sovint són les dones les culpables de les desventures del protagonista, i les ataca sense excloure'n cap ni una; bé, excepte: la verge Maria i l'esposa de l'autor, Isabel Pellicer. Fixeu-vos com s'inicia el tercer paràgraf del prefaci:
|
Doncs dic que totes, de qualque stat, color, etat, llei, nació, condició, grans e majors, txiques, menors, jóvens e velles, lleges e belles, malaltes, sanes, les cristianes, juïes, mores, negres e llores, roges o blanques, dretes e manques, les geperudes, parleres, mudes, franques, catives, quantes són vives, |
|
qual se vol sien, tot quant somnien ésser ver creen. Del que no veen, procés de pensa fan sens defensa ni part oir, per presumir: sols pronuncien ver sentencien que cert no saben. Mentint se gaben, sempre varien; jamais se rien sens ficció; per tració rien e ploren; criden que es moren quant són pus sanes... |
[Font: JAUME ROIG, Espill o llibre de les dones Edicions 62 MOLC]
|
|
Mestre Jaume Roig, va nàixer probablement a València a començaments del segle XV. Se sap amb certesa, que va morir un dissabte, quart dia del mes d'abril, l'any 1478 en aquella ciutat. Va estudiar "Medecina i Arts" a ciutat de Lleida a l'Estudi General i a la Sorbona, París. Fou cèlebre com a metge, examinador de metges i Conseller de València. I ha passat a la Història com autor de la novel·la que ell va titular Espill, escrita en vers tota ella. L'Espill és obra important, d'evident misogínia, més citada que llegida, amb més de amb setze mil versos dels quals jo vos en diré noranta-set. Els que calen per contar-vos una història terrible i esgarrifosa, d'un restaurant de París on servien carn humana, segons l'autor, ben cuinada. |
|||
Ací en teniu, mai millor dit, un tast:
|
Mes, aquell any, un cas estrany en lo món nou, jorn de Ninou s'hi esdevenc. Jo tinguí el reng fiu convidar tots, a sopar e rigolatge, los de paratge qui junt havíem, allí teniem de tots potatges; de carns salvatges; volateria; pastisseria molt preciosa, la pus famosa de tot París. En un pastís, capolat, trit, d'hom cap de dit hi fon trobat. Fon molt torbat |
qui el conegué; reconegué que hi trobaria: més, hi havia un cap d'orella. Carn de vedella créiem menjàssem ans que hi trobàssem l'ungla i el dit tros mig partit. Tots lo miram, e arbitram carn d'hom cert era. La pastissera, ab dos aidants filles ja grans, era fornera e tavernera; dels que hi venien allí bevien, alguns mataven; carn capolaven, feien pastells, e, dels budells, |
feien salsisses o llonganisses, del món pus fines. Mare i fadrines, quants ne tenien tants ne venien, e no hi bastaven; elles mataven alguns vedells: ab la carn d'ells tot ho cobrien, assaborien ab fines salses. Les dones falses, en un clot tou, fondo com pou, descarnats ossos, cames e tossos, allí els metien; e ja l'omplien les fembres braves, cruels e praves, infels, malvades, e escelerades,
|
abominables! Cert, los diables, com los mataven, crec les aidaven e lo dimoni. Faç testimoni que en mengí prou: mai carn ni brou, perdius, gallines ni francolines de tal sabor, tendror, dolçor, mai no sentí. Per lo matí, de totes tres feren quarters; e llur posada fon derrocada, e l'aplanaren, sal hi sembraren; e tots los cossos tallats a trossos, (cent n'hi comptaren) i els soterraren en lloc sagrat. |
Per a saber-ne més