Renaixement i Humanisme

Per damunt de reminiscències, d'influències o, si es vol, de plagis, hi ha en Ausiàs March, a tot al llarg de la seva obra, una cosa que el separa fonamentalment de trobadors provençals i de poetes italians, i és la seva actitud davant la dona. La dama dels trobadors és cantada en atenció a la seva jerarquia social, és la donna, la senyora, feudalment entès el mot, a la qual el poeta ret un vassallatge amorós, que és una adaptació del vassallatge feudal. Aquest concepte, propi de les condicions socials de les corts del migdia de les Gàl·lies i que per raó de condicions semblants mantingué vigència a Catalunya fins al segle XV, com demostren Gilabert de Próxita, Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi i d'altres, no encaixà amb les condicions socials italianes; i a Itàlia, els stilnovisti, oposaren a la “senyora” dels trobadors, l'alta categoria de la qual es fonamentava en el llinatge, la dona “angelicata”: aquella que mereix ésser amada noper la noblesa de la sang, sinó per la noblesa del cor, o sia el cor gentil  (no oblidem que “gentil” significava noble). La sublimació de la dama és cada vegada més gran entre els poetes italians: per Dante, Beatrice serà la Teologia que el conduirà vers Déu, i per Petrarca, Laura atenyerà la més elevada espiritualitat. En aquest camí ascendent era impossible d'arribar més amunt.I Ausiàs March, lògicament, no ho pretengué. El que féu Ausiàs March, i no feren ni trobadors ni italians, és considerar la dama simplement com a dona: amb virtuts i vicis,amb fermesa i feblesa, un ésser capaç de pecar i fer pecar el poeta.