Renaixement i Humanisme

Durant el s XIV i els primers decennis del XV la lírica segueix un procés de desprovençalització tant temàtica com lingüística. La provençalització és encara molt forta en un grup de poetes del regne de Mallorca (tant a la seva zona continental, al nord de l'Albera, com a la insular), recollits en un cançoneret procedent de Ripoll (posterior al 1346), on sobresurten els imitadors de Cerverí i, principalment, el Capellà de Bolquera. Alguns catalans concorregueren als certàmens de l'escola poètica de Tolosa (creada el 1323), a imitació de la qual Joan I, el 1393, fundà el consistori de la Gaia Ciència de Barcelona.

Aquests esforços de diletants amb vista a fer ressorgir la vella poesia trobadoresca no donaren resultats de preu literari, i les festes floralesques de Barcelona dugueren una vida intermitent i somorta. En canvi, motivaren dues importants obres didàctiques de poesia, el Llibre de concordances, de Jaume Marc, i el Torsimany, de Lluís d'Averçó, aquest darrer, llarg tractat de preceptiva, seguit d'un diccionari de la rima, tots dos redactats a la darreria del s XIV. En aquest temps tot intent de retorn al passat trobadoresc era ja una actitud envellida i que oblidava o ignorava els guanys assolits per la lírica romànica a Itàlia.

Al pas d'un segle a l'altre, alguns poetes secundaris, com Gilabert de Pròxida, Pere de Queralt i Melcior de Gualbes, revelen alguna tènue influència de la lírica en italià, principalment de Dant i Petrarca, per bé que les cançons i els sirventesos originals d'Andreu Febrer segueixen fonamentalment la vella direcció trobadoresca, tot i que aquest poeta tradueixi, a la fi de la seva vida, la Commedia en vers català.

En la breu i delicada obra de Jordi de Sant Jordi, mort molt jove el 1424, hom ja no pot parlar de provençal amb catalanismes, sinó de català amb solucions provençals, i encara que hi persisteixen els temes i l'estil trobadoresc hom hi observa una certa renovació, més per raó de la personalitat del poeta que no pas pel seu lleuger italianisme. La cort de Margarida de Prades, vídua de Martí I, és un dels darrers aglutinants de poesia cortesana de tall medieval. La cort d'Alfons el Magnànim, en canvi, centrada a Nàpols, ja té un caràcter renaixentista i plural, car s'hi reuneixen i hi conviuen escriptors en llatí, en italià, en català.

Encara que pertanyia a la seva cort, en la qual ostentava el càrrec de falconer, el gran Ausiàs Marc escriví la seva extensa obra lírica, a partir del 1425, a les seves possessions del Regne de València. Ausiàs Marc representa una autèntica superació en la lírica catalana, puix que, ultrapassant l'estilnovisme i petrarquisme, exposa els problemes morals d'una manera humana i crua, bé que sempre amb premisses escolàstiques, però que dóna com a resultat una valenta introspecció, tot plegat expressat en un estil sec i ferreny, sense concessions a la retòrica i a l'agençament formal, però sempre amb puixança i forta originalitat. Ausiàs Marc no tingué successors de la seva categoria entre els nombrosos poetes del s XV. En aquesta centúria les discòrdies i les guerres civils catalanes, arran de la persecució i la mort de Carles de Viana, trobaren ressò en la poesia, i la poesia es convertí novament en arma d'atac intel.lectual usada vigorosament i eficaç pels dos bàndols contendents.

Hi ha tot un cicle de poesies en elogi del príncep de Viana i, al costat joanista, l'extensa i incisiva obra de Joan Berenguer de Masdovelles. El sentimentalisme intentà nous camins, no gaire encertats, en el tema de la desconeixença, poc o molt inspirat en Alain Chartier, el qual, amb Guillaume de Machaut, fou el poeta francès més conegut aleshores. Bernat Hug de Rocabertí i Pere de Torroella, tots dos militars de l'exèrcit reial, escriviren poemes amb una forta empremta italiana, i Romeu Llull, conseller de Barcelona, féu una poesia burgesa. Mentrestant, a la ciutat de València, en plena puixança i lliure de la guerra, es conreava una poesia de tertúlies, d'amics, com els diversos que voltaren Bernat Fenollar, es reprenien els certàmens literaris, que havien de tenir una llarga tradició, i el tarannà alegre, faceciós i despreocupat donà petites joies d'humorisme més o menys procaç.