Poesia elegíaca / Ovidi

Si Mnèmon fou plorat per la seva mare ^[1], si talment ho fou Aquil·les per la seva ^[2], i els tristos fats atenyen fins i tot les grans dees, desferma ja - oh plorosa Elegia - els teus cabells ^[3],  gens mereixedors d’un tal patiment. Ai, que massa cert serà ara el teu nom! ^[4] Aquell poeta consagrat al teu art, qui fou glòria teva, Tibul, cos ja sense ànima, crema al damunt d’un pira de troncs amuntegats. Heus aquí el fill de Venus ^[5], com porta el buirac trabucat, l’arc trencat i la teia apagada; mira com va, digne de compassió, amb les ales abatudes, i com es colpeja el pit descobert amb mà ferotge! Li corren les llàgrimes coll avall, rabejant-li els cabells esbullats, i la seva boca ressona amb singlots sotragats. Diuen, bell Julus, que també així sortí ell de casa teva durant el funeral del seu germà Eneas ^[6]; i Venus no és ara no menys atribolada per la mort de Tibul, que quan el ferotge senglar va ferir el seu jove amant a l’engonal ^[7].

Es diu, tanmateix, que els poetes som sagrats i protegits per la divinitat ^[8]; àdhuc n’hi ha que creuen que duem un déu en nosaltres. Però obvi és que la mort inoportuna profana tot el que és sagrat, ^[9] al damunt de totes les coses ella llança les seves tenebroses mans. A Orfeu, el d’Ísmar ^[10], ¿de què li valgué el pare ^[11]? ¿De què, la mare ^[12]? ¿De què, que sabés amansir les feres vençudes pel seu cant? ^[13]. Així mateix Linos ^[14], per qui diuen que el propi pare enmig dels densos boscatges entonà un «Ai, Linos» molt a desgrat de la seva lira. Suma-hi el meònida ^[15], de qui, com si fos una deu eterna, brollen les aigües pièries ^[16] que reguen les boques dels poetes. A ell també, el darrer dia el submergí en el fosc Avern ^[17]. N’escapen tan sols els cants de les àvides pires ^[18]. Perduren, per obra del poeta, el record imperible dels fatics de Troia i la trigança d’aquella tela desteixida amb nocturn engany ^[19]. Talment Nèmesis gaudirà d’un llarg renom; talment, Dèlia: l’una, el recent afany; altra, el primer amor ^[20].

(...) ^[21]

Tanmateix, si alguna cosa resta de nosaltres a més del nom i de l’ombra, Tibul estarà a la vall dels Elisis ^[22]. Ves a rebre’l tu, docte Catul, amb les juvenils temples cenyides per l’heura, acompanyat del teu benvolgut Calvus ^[23]! I tu, si fals és que ultratjares l’amic; ves-hi també, Gal ^[24], que ja has hagut de lliurar l’ànima i la teva sang! De tots aquests la teva ombra és companya. Si és cert que del cos en resta una ombra, tu, exquisit Tibul, ja has engrandit el nombre dels Benaurats.

Ossos, reposeu encalmats – us prego –, ben protegits dins l’urna ^[25], i que no caigui la terra, feixuga, sobre la teva cendra ^[26]!

[1] Mnèmon, fill de Titonos, va ser mort a la guerra de Troia per l’espasa d’Aquil·les. La mare que el plora és la deessa Aurora. 

[2] La mare d’Aquil·les és la deessa marina Tetis.

[3] Desfer-se el pentinat i deixar anar els cabells és un símbol de dol entre els romans. Com en tantes altres cultures, el dol sovint es manifesta per mitjà del cessament de pràctiques d’higiene i endreç personal: deixar-se cabells (o la barba) llargs i despentinats, vestir determinats colors luctuosos o robes que un mateix s’esparraca en senyal de dolor, etc.

[4] Una etimologia feia derivar el substantiu “elegia” del grec ἔ λέγειν, això és “dir ai!” (proferir una exclamació de pena i dolor).

[5] Es tracta de Cupido, déu del desig i de l’amor. Als versos següents es descriu la tristor i el dol que aquest déu mostra per la mort de Tibul.

[6] Julus és fill i hereu d’Eneas. Per la seva banda, Eneas és fill del troià Anquises i de la deessa Venus; al text se l’anomena germà de Cupido, ja que aquest déu també es considera fill de Venus.

[7] Adonis és l'amant mortal de Venus que va morir dessagnat per les ferides provocades per un senglar.

[8] Tot sovint els poetes són anomenats uates, mot que de vegades també es podria traduir per 'endeví'. Aquesta denominació obre portes a una certa dimensió sacra dels poetes, com a persones que gaudeixen d’una relació especial amb l’àmbit del diví.

[9] Tòpic de la mort igualadora (mors aequabilis), aquí ampliat: els déus també pateixen les conseqüència d’aquesta llei natural indefugible. Atès que la mort també ateny als humans nascuts de déus, el dolor ocasionat per la desaparició d’un ésser molt estimat afecta fins i tot a divinitats que són pares, familiars o amants dels semidéus, com Ovidi il·lustra amb els casos de la dea Aurora, Tetis, Venus, Cupido, Apol·lo i la musa Cal·líope.

[10] Ísmar és una muntanya de Tràcia vinculada al culte de Bacus. 

[11] Segons els autors i les tradicions, a Orfeu se’l feia fill d’Eagre o d’Apol·lo. Ovidi considera que Apol·lo és el seu pare, com també ho és de Linus.

[12] La musa Cal·líope.

[13] Al·lusió al mite d’Orfeu. Aquest personatge mitologic, quan volia recuperar la seva esposa Eurídice que acabada de morir, va davallar als inferns valent-se de la seva art musical, tan encisador que podia moure les pedres i amansir els animals salvatges (entre ells el gos Cèrber, que vigila l'entrada de l'inframon).

[14] Fill d’Apol·lo i Psàmate, la filla del rei d’Argos, Linos va ser mort per uns gossos. Per plànyer i alhora honorar la seva mort es va instituir un culte en el decurs del qual s’entonava l’ailínon. El nom d’aquest cant prové d’una expressió de plany que es pot traduir per “Ai, Linos!”.

[15] Referència al poeta Homer, que alguna tradició el feia natural de Meònia. Meònia és el nom que Homer dóna al país dels lidis en les seves obres.

[16] Pieri és un epítet força recurrent entre els poetes llatins, relacionat amb Píeros o les Pièrides, i que en tot cas es refereix a les Muses. Aquesta denominació bé podria referir-se a un lloc (el País de Pièria, a Tràcia) o a un personatge (Píeros, pare de nou donzelles que rivalitzaren amb les Muses i que la tradició literària sovint les identifica amb elles; vid. Ovidi, Metamorfosis V, 294-317 i 663-678).

[17] L’Avern era originàriament un llac situat a tocar de Cumes, a la regió italiana de Campània. La llegenda explicava que cap ocell no podria sobrevolar-lo sense caure fulminat pels vapors que exhalava. Per estar situat tan a prop de Cumes, una de les entrades mítiques de l’inframón, el nom Avern s’emprarà també entre els romans per referir-se a tot el reialme subterrani de Plutó.

[18] Es refereix, òbviament, a les pires funeràries. Entre els romans, es va practicar tant la incineració com la inhumació dels cadàvers. Si s’accepta el que explica Plini el Vell (i l’opinió és compartida també per Ciceró), sembla que la pràctica funerària més antiga entre els romans fou l’enterrament (terra condebantur), mentre que la incineració o crematio seria una pràctica que adoptarien potser en advertir que els guerrers sepultats en terres estrangeres sovint eren després desenterrats i ultratjats (així ho explica Plini el Vell, Història Natural VII, 187). A poc a poc, doncs, es va anar imposant el costum de la incineració, que és pràcticament dominant entre finals de la República i els primers segles de l’Imperi; potser amb l'excepció d'algunes famílies patrícies particularment conservadores que preferien manternir el costum ancestral de la inhumació com a tradició religiosa familiar.

[19] Al·lusió a les dues grans obres èpiques d’Homer: la Ilíada i l’Odissea. La 'tela desteixida amb noturn engany' remet a l’episodi del mantell que broda de dia i desfà de nit Penèlope mentre espera el retorn d'Odisseu.

[20] Nèmesis i Dèlia són els pseudònims de les dues amants a les quals Tibul dedica les seves elegies amoroses.

[21] S’ometen de la traducció els v. 33-41. A la introducció del poema s'explica el contingut d'aquests versos

[22] Espai de l’inframón reservat per als esperits dels Benaurats. Allí tan sols anirien a raure algunes deïtats caigudes en desgràcia (com ara Saturn) i alguns pocs mortals que per les seves obres eren especialment amats pels déus. En aquest indret Ovidi situa Tibul, juntament amb altres grans poetes elegíacs llatins.

[23] Autor del grup dels poetae novi o neóteroi, encapçalats per Catul, qui l’esmenta en diversos poemes seus.

[24] Corneli Gal, poeta elegíac d’obra pràcticament desconeguda. L’amic ultratjat per un presumpte crim de Gal és el princeps Octavi August, a qui molestarien alguns abusos de poder comesos per Gal quan era governador d’Egipte. Ovidi només admetria la presència de Gal en la vall subterrània dels pietosos si el cas del que se l’acusava fos fals.

[25] Després de la incineració del cadàver, les cendres dels ossos (i de vegades també un dit tallat del difunt, en record de temps antics en què la pràctica habitual no era la cremació, sinó l’enterrament) eren guardats dins d'una urna: un petit recipient de terracota, vidre, ivori o bronze que de vegades podia tenir la forma d’una casa, bo i representant el lloc on viurien per l’eternitat les restes del finat. L’urna era enterra dins el sepulcre.

[26] Ovidi clou el seu poema amb uns versos que evoquen l’estil de les làpides epigràfiques, bo i aportant una variació personal de la fórmula sit tibi terra leuis ('que la terra et sigui lleu').