Poesia elegíaca / Ovidi
6. APÈNDIX 2: TEXTOS D'ALTRES AUTORS D'ELEGIA AMOROSA
- Catul, Poema 87. Breu elegia amorosa en què Catul exposa l'excel·lència del seu amor envers la seva estimada Lèsbia. Aquest és un tòpic del gènere elegíac romà que tindrà gran continuïtat en la poesia europea posterior, des dels trobadors medievals, passant per la poesia renaixentista, fins arribar al romanticisme.
No podrà mai proclamar cap dona que ha estat estimada
com tu, Lèsbia meva, ets estimada per mi.
Mai no hi hagué jurament respectat amb una constància
tan gran com la que jo t'he demostrat estimant-te.
Traducció J. I. Ciruelo i J. Juan (Catul, Poemes, Edhasa).
- Properci, Elegies I, 1, v. 1-8, 17-22 i 33-38. D'acord amb un dels tòpics del gènere elegíac eròtic, l'autor presenta el seu sentiment d'amor cap a Cíntia com una malaltia o follia per a la qual no hi ha remei. A la vegada, i això respon a un altre tòpic del gènere, no deixa de celebrar l'excel·lència d'aquest amor singular, incomparable amb cap altre.
Cíntia [1] fou la primera a corprendre'm amb una mirada,
pobre de mi, jo que abans no coneixia el delit.
Aleshores, l'Amor ben ferm abaté l'altivesa
del meu esguard, i els peus sobre el meu cap va posar;
ell m'ensenyà fins i tot a odiar les castes donzelles
forassenyat, i també viure mancat de consell.
Sembla que ja fa un any que aquesta follia no em deixa
i he de creure, per tant, que em maleeixen els déus.
[...]
Però un amor peresós a mi cap ardit no m'ensenya
ni em fa anar per camins ja coneguts, com abans.
Mes vosaltres, que feu amb eixarms que minvi la lluna
i que en el màgic foc el sacrifici ofreneu,
ara, doncs, capgireu el cor de la meva mestressa,
que empal·lideixi, almenys tant com el nostre semblant! [2]
[...]
I és que unes nits amargues la meva Venus m'imposa
i, insadollable, mai no m'abandona l'Amor.
Doncs, us aviso: eviteu aquest mal: cadascú que mantingui
la seva cura, i l'amor habitual guardi al jaç,
perquè si al meu consell algú tanqués les orelles,
ai, amb quant de dolor recordarà això que dic!
Traducció de J. Parramon (Properci, Llibre primer d'elegies, Quaderns Crema).
- Properci, Elegies IV, 7. Elegia dedicada a Cíntia quan aquesta ja és morta. El tòpic d'un amor que no pot ser vençut ni tan sols per la mort tindrà un important continuador en Petrarca, tretze segles més tard. L'elegia de Properci explica l'aparició en somnis del fantasma de l'estimada i la conversa que tots dos amants mantenen.
Els Manes són alguna cosa [3]: no tot s’acaba amb la mort i una pàl·lida ombra fuig de les pires vençudes. Car jo he vist Cíntia inclinada sobre el meu llit, adés enterrada al costat del murmuri d’un camí dels afores [4], quan, després de l’enterrament del meu amor, la son se’m venia a sobre i jo em planyia pels glaçats reialmes del meu jaç. Ella tenia els mateixos cabells que quan se l’endugueren, els mateixos ulls; el seu vestit era cremat per un costat, el foc havia consumit el beril·li que solia dur en un dit i el líquid leteu [5] li havia marcit el contorn dels llavis.
Respirava i parlava com un ésser vivent, però pels polzes li cruixien les fràgils mans: «Pèrfid, cap noia podria esperar res millor de tu! ¿Com és que la son ja et pot vèncer? ¿És que ja has oblidat les nostres trobades furtives a la sempre desvetllada Subura [6] i la meva finestra desgastada pels meus ginys nocturns? Per ella, quants cops vaig davallar fins a tu, penjada d’una corda, mentre amb l’altra mà buscava el teu coll! Ben sovint Venus fou honorada en alguna cruïlla, quan, pit contra pit, els nostres mantells escalfaven els carrers. Ai el pacte secret, ai els seus mots fal·laços que el Not [7] dispersà per no haver-los de sentir! Ningú no em va cridar quan els meus ulls ja se n’anaven: si m’haguessis cridat, hauria aconseguit un dia més [8]. Ni cap vetllador va fer ressonar per a mi una flauta de canya partida [9], ni una teula esquerdada masegava el meu cap que reposava a sobre [10]. Perquè, al capdavall, ¿qui et va veure abatut pel meu funeral? ¿Qui, que escalfessis amb llàgrimes la teva toga negra [11]? Si et comprometia acompanyar-me més enllà de les teves portes, almenys podries haver demanat que el meu fèretre passés més lentament pel davant. ¿Per què no vas implorar tu mateix, ingrat, vents per a la meva pira? ¿Per què les meves flames no feren flaire de nard? ¿Tan dur també et resultava llançar-hi uns jacints [12], que no valen res, i fer libacions a les meves restes amb una gerra trencada [13]?
[...] [14]
»Però no et faig retrets a tu, Properci, per bé que t’ho mereixis: el meu regnat fou llarg en els teus llibres. Ho juro pel cant irrevocable dels fats – així em bordi benèvol el gos dels tres caps [15] !– que sempre et vaig guardar fidelitat. Si menteixo, que xiuli la serp sobre el meu túmul i s’ajegui damunt dels meus ossos. Car al riu immund [16] et poden tocar en sort dos estatges i tota la gentada rema per aigües distintes. Un segon corrent s’emporta l’adulteri de Clitemnestra [17] o condueix les monstruoses fustes de l’enganyívola vaca cretenca [18]. Però vet aquí que l’altra meitat és duta en un esquif engarlandat allí on un oratge feliç acarona les roses de l’Elisi [19], per on ressona l’harmoniosa lira, els arrodonits bronzes de Cíbele [20] i els plectres lidis entre els cors mitrats. Andròmeda i Hipermestra, mullers sense màcula, relaten els cèlebres temps de llur història. L’una es queixa que els seus braços quedessin moradissos per les cadenes maternes i que les seves mans no mereixien les fredes roques [21]. Relata Hipermestra el gran crim que les seves germanes gosaren de fer, però que el seu ànim no fou capaç d’un tal delicte [22]. Així, amb les llàgrimes de la mort ens guarim dels amors de la vida. Ja encobreixo jo els molts crims de la teva perfídia.
»Ara, però, et faig unes comandes, si tal vegada encara et commous, si no et té del tot dominat l’herba de Cloris: que a la meva dida Partènia, en els seus anys tremolosos, no li manqui res del que desitgi: podent-ho ser, mai et fou avara. I que Latris, delícies meves, a qui el nom li prové de l’ofici [23], mai no sostingui el mirall d’una nova mestressa. I tots aquells versos que vas fer en nom meu, crema’ls: no conservis més les meves lloances. Arrenca l’heura del meu sepulcre, que amb prenyats penjolls m’estreny els ossos tous amb les seves entortolligades cabelleres. I en els camps ramosos, al voltat dels quals s’estén el fructífer Ani i on l’ivori, per voluntat de l’esperit d’Hèrcules, mai empal·lideix; allí escriu sobre una columna un poema digne de mi, però breu, perquè el caminant que surti de la ciutat ràpidament llegeixi: ‘Aquí, en aquest terra tiburtina, jeu la daurada Cíntia [24]: s’ha afegit aquest honor, Ani [25], a la teva riba’. I no menyspreïs els somnis que t’arribin per les portes pietoses [26]: quan són pietosos els somnis que arriben, són importants. A la nit anem vagaroses, la nit allibera les ombres recloses, fins i tot Cèrber va errant, deslligat de la cadena. Amb la llum del dia, la llei ens ordena retornar als estanys del Leteu: Som embarcades, i el barquer revisa la càrrega que transporta. Que ara unes altres et posseeixin; ben aviat, jo sola et tindré. Seràs amb mi i fregaré els meus ossos amb els teus ossos, que s’hi barrejaran».
Així que finalitzà de dir-me tot això com un queixós reclam, la seva ombra s’esvaí d’entre la meva abraçada.
NOTES:
[1] Cíntia és el pseudònim que amaga el nom de l'estimada a qui Properci dedica aquesta elegia amoroses, seguint un costum del gènere (el mateix passa amb la Lèsbia de Catul, la Dèlia de Tibul o la Corinna dels Amors d'Ovidi).
[2] Imprecació a les fetilleres perquè dobleguin amb les seves arts el cor de Cíntia.
[3] És un tòpic habitual en alguns epitafis llatins indicar dubtes sobre l’existència dels Manes (sobre aquestes divintats del món dels morts, llegeix aquesta entrada de la Viquipèdia). Properci dóna la volta al tòpic quan assereix que, certament, els Manes existeixen: ell ho ha pogut constatar quan els manes de la difunta Cíntia se li han aparegut en somnis.
[4] Era costum dels romans situar les tombes fora de les muralles, al peu dels camins que portaven fins a les ciutats. Enterrar algú intra muros comportava el risc de macular l’espai sagrat del recinte emmurallat amb la presència d’esperits tan perillosos com els d’ultratomba. L’única excepció a aquesta pràctica es dóna quan aquell que s’enterra és algú que, un cop mort, ha esdevingut una divinitat. Així va passar, per exemple, amb l’enterrament de Juli Cèsar (en aquest cas, expliquen els historiadors antics, va ser el mateix poble qui va exigir que se l’enterrés dins dels murs, al lloc mateix on va cremar la seva pira fúnebre). Més endavant, al v. 85 d'aquest poema (l’epitafi que Cíntia fa escriure a Properci), s'explica que la tomba de la noia estaria situada en un camí, la via Tiburtina.
[5] És a dir, les aigües del Leteu, un dels rius de l'inframon.
[6] Barri de Roma famós per la seva vida llicenciosa que s’hi duia.
[7] Not era el déu del vent del sud i el nom del vent mateix. En aquest vers, senzillament es refereix de manera genèrica als “vents” que s’emporten paraules i promeses sense ni tan sols haver-les escoltades.
[8] Sembla que es tracta d’una creença d’arrel òrfica, segons la qual la sol·licitud de l’amant podia allargar la vida del difunt amat.
[9] Possiblement seria una pràctica apotropaica per foragitar els mals esperits.
[10] Hi ha dubtes entorn de la interpretació d’aquest passatge. Hi ha qui entén que Cíntia podria queixar-se perquè el seu cap va ser posat sobre una teula i no sobre suaus coixins. D'altres estudiosos afegeixen que potser s’estigui suggerint que la noia va morir per culpa d’un accident amb una teula; aquesta interpretació sembla més difícil de sostenir, sobretot perquè pocs versos després sembla insinuar-se que Cíntia va morir enverinada. Finalment, una tercera interpretació explicaria que teula trencada es referiria al mal estat d’algun dels reclinatoris que, fets amb pedra o porcellana, solien usar-se per acomodar el cap del cadàver.
[11] La toga atra, de la qual fa esment Cíntia, era la vestimenta negra característica del dol. Els que estaven de dol no podien fer servir vestits normal, de colors brillants, alegres o que evoquessin cap mena opulència: havien de vestir robes de to fosc, i així posaven de manifest que estaven sumits en la tristor i en certa manera, abans de les degudes purificacions, maculats pel contacte amb la mort. Aquesta vestimenta de dol també es podia anomena toga pulla, pulla uestis o, en algunes ocasions, toga sordida.
[12] Nards i jacints exigeix Cíntia a Properci com a ofrenes florals bé per a la seva pira fúnebre bé per a la seva sepultura (llegeix la nota següent).
[13] No queda del tot clar si Cíntia esperava que Properci fes l’ofrena de jacints i la libació a la seva tomba o a la seva pira. Al text llatí apareix el mot bustum, que en principi designa el lloc de la cremació funerària, però en llenguatge poètic sovint és emprat per referir-se al sepulcre. Segons Rufus Fest (historiador del s. IV dC, autor d'un Breviari del fets del poble romà), aquest ús paronímic de la paraula s'explicaria pel fet que originàriament el substantiu bustum designaria el lloc de cremació quan aquest coincidia amb l’indret de sepultura. Pel que fa a la petició de Cíntia, no qeuda clar on vol exactament que es dipositin les seves ofrenes fúnebres: totes dues possibilitats són plausibles. Durant la cremació se solia llançar flors al foc del bustum; igualment, un cop incinerat el cos era un costum ritual apagar les darreres brases amb una libació de vi. Per altra part, era una pràctica de pietat funerària honorar els morts fent-los ofrenes florals i libacions davant el sepulcre. Potser la discreció que procura tenir Properci durant tot el funeral de la seva estimada (segons explica l’ombra de Cíntia al v. 29), pot fer entendre que aquesta darrera opció sigui la més versemblant.
[14] S'ometen catorze versos (v. 35-48) en què Cíntia demana a Properci que siguin castigats els esclaus que, segons ella insinua, l'haurien enverinat. Tot seguit, fa esment d’uns altres esclaus que, per haver-se mantingut fidels a la senyora més enllà de la mort, han estat víctimes de càstigs injustos.
[15] El monstruós gos Cèrber, guardià de l’entrada de l’Infern.
[16] Es refereix a qualsevol del tres rius infernals i, per extensió, al mateix Infern.
[17] Clitemnestra, esposa d’Agamèmnon, ajudada pel seu amant Egist, va assassinar el seu marit quan aquest estava prenent un bany al seu propi palau, just després de tornar de la campanya troiana. Aquesta història és esmentada, entre d’altres llocs, a l’Odissea homèrica (II, v. 255- 271). Unes altres tradicions farien que l’adúltera Clitemnestra matés tota sola el marit.
[18] Un segon exemple mític d’adulteri. Pasífae, l’esposa del rei Minos, va enamorar-se d’un brau enviat pel déu Posidó als camps de Creta. Fou el déu mateix qui, per venjar-se d’una ofensa que Minos havia comès contra ell, va desvetllar aquesta estranya passió de la reina per l’animal. Presa de la luxúria, Pasífae demana a Dèdal que li construeixi en fusta un cos de vaca: el propòsit era que, amagada a dins, Pasífae podria confondre el brau i seduir-lo. Gràcies a aquest enginy, la reina cretenca va aconseguir ser muntada per la bèstia; del fruit d’aquest unió, va néixer el Minotaure. La llegenda és esmentada per Ovidi, Metamorfosis VIII, v. 136-137.
[19] En la geografia mitològica de l’inframón, l'Elisi (o els camps Elisis) és l’espai dels Benaurats. Allí Cíntia hi destina les dones fidels, mentre que les adúlteres van a raure a les parts ombrívoles del regne subterrani.
[20] Cíbele és la gran deessa mare frígia sovint assimilada en la mitologia clàssica a Rea, la mare de Zeus (Júpiter, per als romans) i dels altres fills de Cronos (el déu Saturn dels romans). Tenia com a servents els Curetes o Coribants, és a dir, les divinitats que s’encarregaren de la custòdia de Zeus durant la seva criança a Creta, quan la seva mare el va portar al mont Ida per així ocultar-lo al pare: bé emprant instruments musicals, bé xocant les seves armes, els curetes produïen un soroll eixordador amb el qual amagaven els plors de Zeus nadó. Amb tot, la importància de Cíbele es deu al gran culte orgiàstic que es va articular al voltant d’aquesta divinitat d’origen oriental i que va sobreviure fins a èpoques tardanes de l’Imperi romà. Els arrodonits bronzes de Cíbele de què parla Cíntia, s’han d’entendre com instruments musicals propis d’un context de felicitat i alegria quasi extàtic. Al mateix tipus de context festivo-religiós remetran la música dels plectres i els cors mitrats lidis del vers següent.
[21] Andròmeda era filla de Cefeu, rei d’Etiòpia, i Cassiepea. Aquesta es vantava de ser més bella que totes les Nereides, cosa que incloïa Amfitrite, la muller de Posidó (Neptú, per als romans). El fet va provocar la ira del déu de les aigües, que va enviar un monstre marí per assotar les costes del regne de Cefeu. Donat que un oracle va vaticinar al rei etíop que l’única manera d’aplacar Posidó consistia a lliurar la pròpia filla al monstre, Cefeu va encadenar Andròmeda en un penyal que s’abocava cap al mar, oferint-la com a presa del monstre. Perseu, veient la jove lligada a la roca i a punt de ser devorada, va sol·licitar a Cefeu la mà de la noia a canvi d’acabar ell mateix amb el monstre. Així es va fer i Perseu va esposar Andròmeda, qui sempre li va guardar un gran amor i una fidelitat celebradíssima entre els antics. La història de Perseu i Andròmeda és narrada per Ovidi a Metamorfosis IV, v. 663-771).
[22] Hipermestra és l’única de les cinquanta germanes Danaides que no s’avingué a assassinar el seu marit.
[23] Latris, en grec, vol dir 'esclava'.
[24] Hèrcules és presentat al poema com una entitat divina. Consta que a Tíbur (actual Tívoli) hi havia erigit un temple consagrat a Hèrcules Victoriós. Alguns altres autors llatins expliquen que els aires de Tíbur tenien la propietat de conservar en perfecte estat l’ivori d’aquell temple. Properci aclareix, per boca de Cíntia, que el blanc del marfil es conserva gràcies a la mediació d'Hèrcules.
[25] Afluent del riu Tíber.
[26] Pels antics romans, els somnis de l’ultratomba podien arribar als vius per dues portes, però només una en donava accés als somnis veritables, els únics que havien de ser atesos.