5. APÈNDIX 1: TEXTOS D'OVIDI

5.3. Art amatòria


  • Art amatòria I, v. 1-10. Aquest versos són part del proemi de l'Art amatòria. L'autor explica el contingut i la finalitat del llibre: es presenta l'obra com un llibre d'instrucció en l'art d'estimar, bo i explicant que l'amor és una tècnica que pot ser ensenyada i apresa. Ovidi es presenta com el mestre més excel·lent en aquest art per voluntat i gràcia de Venus, la deessa de l'amor i de la seducció.

Si algú d'aquest poble no coneix l'art d'estimar, que llegeixi aquest poema i, instruït per la seva lectura, que estimi. Amb art [1] es mouen ràpides les embarcacions a vela i a rem; amb art es desplacen lleugers els carros: amb art ha de ser regit l'amor. Automedon era expert en manejar els carros i les regnes flexibles; Tifis era el timoner de la nau Hemònia [2]. A mi Venus m'ha designat mestre del tendre amor. Aquest és certament salvatge i sovint es rebel·la contra mi, però és un nen, edat dòcil i pròpia per deixar-se guiar [3].



  • Art amatòria I, v. 89-100. Entre els llocs propicis per a la conquesta amorosa, l'autor fa esment del teatre. En aquest passatge es palesa el to frívol de les lliçons d'Ovidi, que planteja la conquesta amorosa com poc més que un passatemps per als homes joves, com ho podria ser anar de cacera.

Però tu caçaràs especialment en els teatres semicirculars; aquests llocs són més productius del que puguis desitjar. Allí trobaràs algú a qui estimar, algú amb qui divertir-te, algú a qui tocar una sola vegada i algú a qui vulguis retenir. Tal com van i vénen nombroses les formigues en una llarga filera quan transporten l'aliment habitual en la seva boca portadora de gra, o bé tal com volen les abelles, havent assolit els seus boscos i les seves pastures flairoses [4], així es precipita la dona extremadament atractiva cap als concorreguts jocs [5]; sovint l'abundància ha fet endarrerir la meva elecció. Vénen per veure, però també per ser vistes: aquest indret presenta molts perills per al cast pudor.





  • Art amatòria III, v. 251-296. El tercer llibre es dedica als consells a les noies. En aquest passatge, l'autor dona una sèrie de recomanacions a les dones per semblar més atractives, cosa que sovint passa per ocultar aquells trets que les poden fer semblar vulgars o lletges. De nou, paga la pena observar els punts de comicitat del discurs d'Ovidi.

No heu vingut a mi perquè us ensenyi, Sèmele o Leda, ni tu, Sidònia, que vas ser portada per sobre el mar per un fals toro, ni tampoc Hèlena, la qual tu, Menelau, reclames no sense raó; tampoc sense raó la retens tu, raptor troià [6]. Vénen perquè les instrueixi una multitud de dones maques i lletges, i sempre és més abundant el dolent que el bo. Les maques no demanen l'ajuda ni els preceptes del meu art, ja que tenen el seu propi dot: una bellesa poderosa sense artifici. Quan el mar està en calma el mariner reposa sense preocupacions; quan s'encrespa s'asseu prop dels comandaments de navegació.

Tanmateix, són poques les cares sense defectes: oculta els teus defectes i, en la mesura que puguis, amaga les imperfeccions del teu cos. Si ets petita, seu, perquè no sembli que estàs asseguda quan estàs dreta, i ajeu-te al llit per petita que siguis. Allí, per tal que no et puguin prendre mides mentre estàs ajaguda, amaga els teus peus posant-te una manta a sobre. La que sigui massa prima que es posi vestits de fil gruixut i que deixi caure una ampla túnica des de les espatlles. La pàl·lida que cobreixi el seu cos amb un vestit de ratlles de color porpra. La que sigui més morena que recorri a l'ajuda del peix de Faros [7]. Un peu deforme s'ha d'amagar sempre en un calçat blanc, i a unes cames primes no els deslliguis mai les corretges [8]. A unes espatlles altes els convenen petits coixinets. Un pis llis l'ha de cenyir un sostenidor. La que tingui els dits gruixuts i les ungles rasposes, que gesticuli poc en parlar. La que tingui una olor de boca forta, que no parli mai en dejú i que sempre es distanciï una mica de la cara de l'home.

Si tens alguna dent negra o gran, nascuda sense ordre, en riure t'ocasionarà grans perjudicis. Qui s'ho creuria? Les noies fins i tot aprenen a riure i d'aquesta manera cerquen atractiu. Que l'obertura de la boca sigui moderada, que surtin els petits clotets a un i altre costat, que la part inferior dels llavis cobreixi la part superior de les dents, i que la illada no s'eixampli amb un riure continuat, sinó que sigui un so lleu amb un no-sé-què femení. N'hi ha alguna que força la boca amb una absurda riallada; una altra quan riu contenta, diries que està plorant; aquella té un so ronc i desagradable: riu tal com brama una burra barroera que dóna voltes a la roda aspra del molí.

On no arriba l'art? Apreneu a plorar amb gràcia i podreu plorar el temps que vulgueu i com vulgueu. I què dir quan en parlar s'equivoquen en una lletra i forçant la parla la seva llengua quequeja? Té gràcia aquest defecte: aprendre a dir malament algunes paraules i a parlar pitjor del que saben.



  • Art amatòria III, v. 469-479. També pertany al llibre tercer aquest passatge, en el qual l'autor dóna indicacions a les noies sobre quant convé esperar abans de respondre la carta d'un pretendent.

Que primer temptegin el camí unes paraules escrites en tauletes d'avet. Que una serventa de confiança rebi les cartes enviades. Mira-les atentament i del que llegeixis dedueix si fingeix o et sol·licita de tot cor. Torna-li resposta després d'una breu esperar: l'espera sempre incita els amants, només si és un temps curt. Però ni et prometis fàcilment al jove que et demana ni tampoc li neguis amb duresa el que et demana. Fes que temi i que esperi al mateix temps, i cada vegada que responguis, que l'esperança sigui més gran i certa, i el temor més petit.


Tots els textos són traducció de T. Puig (Ovidi, Art d'estimar, Edicions la Magrana).


NOTES:

[1] Al llarg de tota l'obra, cal entendre art com a sinònim de tècnica: el conjunt de coneixements necessaris per dominar una matèria.

[2] Ovidi aporta dos exemples de mestratge d'una tècnica tot recorrent a personatges de la tradició mitològica ben coneguts pel seu públic: Automedon era l'auriga que conduïa el carro d'Aqui·les; Tifis era el timoner de la nau en què viatjaren els Argonautes en la seva expedició fins a la Còlquida.

[3] Ovidi identifica constantment l'amor amb el déu Amor (també anomenat Cupido), fill de Venus. Els antics concebien aquest déu com un infant capriciós i juganer.

[4] Aquest tipus de comparacions en origen eren característiques de la poesia èpica: són molt freqüents en els textos homèrics i, també, en l'Eneida de Virgili.

[5] "Els jocs" són els ludi scaenici, els espectacles teatrals que se celebraven al teatre.

[6] Ovidi explica que els consells que tot seguit oferirà no són pensats per a les dones de gran atractiu físic, i posa com a exemples heroïnes mitològiques notables per la seva bellesa: Sèmele (amant de Júpiter i mare del déu Bacus), Leda (una altra amant de Zeus, mare dels Diòscurs, Clitemnestra i Hèlena), Europa (la filla del rei de Sidó a la qual Zeus va raptar) i Hèlena d'Esparta (esposa de Menelau, que fou raptada pel príncep troià Paris).

[7] El peix de Faros és el cocodril. Ovidi es refereix a la crocodilea, un cosmètic per blanquejar la pell elaborat amb els excrements d'aquest animal.

[8] Les corretges del calçat arribaven fins a mitja cama.