Poesia elegíaca / Ovidi

Vaig trobar que tota l'estirp dels animals salvatges era millor que tu, i que jo no estava pitjor en mans de qualsevol altre que en les teves. Això que ara llegeixes, Teseu, t'ho envio des d'aquella platja en què em traíreu la son i tu, que amb fellonia vas parar-me un parany en els meus somnis. Era l'instant en què la terra tot just ha espargit els vidres de la rosada i els ocells es planyen amagats entre el fullatge. Sense desvetllar-me del tot, empegueïda per la son, vaig moure les mans mig adormida per abraçar Teseu: no hi era; torno a estirar els braços arreu del llit: no hi era. La por em va desvetllar: em dreço aterrida i d'un salt surto del jaç buit. Ressona aleshores el meu pit pels cops dels palmells i m'estiro els cabells ^[1], esbullats com eren pel son. Hi havia la lluna; maldo per veure alguna cosa enllà de la costa; però els ulls no reïxen a llucar res allà lluny. Corro com embogida aquí i allà, d'un costat a l'altre; la densa sorra frena els meus peus de noia. I mentre cridava per tota la platja "Teseu!", els rocs còncaus em retornaven el teu nom; i tants cops com jo et cridava, tantes voltes em cridava aquell indret. Fins i tot l'indret malfadat volia socórrer-me, pobra de mi!

Si hagués pogut no llegir el que he llegit, Paris, salvaria, com fins ara, la meva condició de dona honesta. Ara que la teva epístola ha sollat els meus ulls, la glòria de no donar-li resposta em sembla inútil. Has gosat, estranger, macular la sagrada hospitalitat posant a prova la deguda fidelitat d'una esposa! ¿Per això fou que t'acollí el port de la riba de Tènaros quan eres una joguina en mans dels mars i els vents? El nostre palau no va tenir per a tu les portes closes, malgrat venies d'un poble diferent i llunyà, perquè la traïció fos l'agraïment per tal servei. ¿Era hoste o enemic el que d'aquesta manera hi entrava?