Poesia elegíaca / Ovidi
5. APÈNDIX 1: TEXTOS D'OVIDI
5.1. Amors
- Amors I, 4, v. 1-29 [1]. S'exposen consells perquè els amants es puguin comunicar amb un codi secret durant un banquet quan el marit d'ella està present.
Ha d'assistir el teu marit al mateix banquet que nosaltres:
prego per ell que aquest sigui el seu últim sopar.
¿Contemplaré jo, per tant, la noia tan estimada,
jo convidat, que els seus frecs facin un altre fruir?
¿Escalfaràs el costat d'un altre, al damunt ajaguda?
I ell, quan voldrà, ¿les mans et passarà pel clatell?
No t'estranyis ja més que, amb el vi, per l'Atràcida blanca
els ambigus barons fossin moguts a lluitar:
jo, que a la selva no visc ni a un cavall són units els meus membres,
crec que amb prou feines podré treure't les mans del damunt [2].
Tanmateix, en allò que has de fer instrueix-te, i no deixis
que se m'enduguin els mots l'Euros ni el Notos suau.
Vine abans que el marit; no tinc gaire clar, si hi vinguessis,
el que podríem fer; tu, tanmateix, vine abans.
Quan ell s'ajegui al coixí, tu, companya d'honesta mirada,
vés a estirar-te a prop: toca'm un peu en secret;
mira'm, i dels moviments del meu cap i la cara expressiva
capta els signes furtius, i amb aquest codi respon;
mots dels més eloqüents et diré, tot callant, amb les celles,
mots que prendràs entre els dits, mots que amb el vi són gravats.
Quan et vingui el record de la nostra Venus fogosa [3],
amb el polze suau toca't les galtes rogents;
si m'haguessis de fer cap retret de manera callada,
penja't flonja la mà just de l'orella a l'extrem;
quan t'agradin les coses que faig o que dic, vida meva,
sense descans l'anell entre els teus dits fes girar;
toca la taula amb les mans com els suplicants solen fer-ho
quan desitgis molts mals ben merescuts al marit.
- Amors II, 2, v. 15-28. L'amant s'adreça a un esclau eunuc encarregat de vigilar la muller del seu amo: li prega que faci els ulls grossos i no reveli al marit els amors furtius de la mestressa.
Sigui la llibertat furtiva el present que li [=a la teva mestressa] atorguis
i ella, en el seu moment, et tornarà el que ha rebut [4].
¿Ser encobridor et fa goig? Amb l'esclau la mestressa s'obliga.
¿Ser encobridor et fa por? Mira de fer-te el distret.
Cartes llegeix en privat: les hi envia la mare, pots creure-ho.
Entra un desconegut: és conegut tot seguit.
Té una amiga que està delicada, mes no malalteja:
que la visiti; per tu, l'altra pateix greus dolors.
Si s'entreté, perquè, en fi, la llarga espera no et cansi,
tu amb el front col·locat entre els genolls pots roncar.
El que pot fer al temple d'Isis vestida amb lli no ho demanis,
i no passis neguit dins els teatres rodons.
L'encobridor s'emporta els honors usuals de l'empresa;
¿o és que hi ha algun treball més descansat que callar?
- Amors III, 3, v. 1-16 . L'autor es plany perquè Corinna ha faltat al jurament de fidelitat que l'unia a l'amant. S'aprofiten aquest versos per fer una descripció de la bellesa de la dona (descriptio puellae). En aquest versos s'exposen els trets característics de la bellesa femenina segons el cànon de la lírica llatina; Ovidi, però, això ho fa a través d'un singular artifici retòric: es lamenta que, malgrat el perjuri comès, la bellesa d'ella romangui intacta, i expressa la seva frustració perquè els déus no hagin castigat la noia pel seu perjuri privant-li del poder del seu atractiu físic.
Au, vés creient que hi ha déus: ha faltat a la fe que jurava
i continua mostrant el mateix rostre d'abans.
Llargs com tenia els cabells quan encara no era perjura,
doncs els té llargs igualment ara que els númens [5] ha ofès;
blanca, amb aquella blancor que a un rosat rubor es barreja,
era abans: li llueix al semblant nivi el rubor;
era petit el seu peu: el peu té una forma ben justa;
alta i bonica ha estat: alta i bonica es manté;
els tenia expressius: els ulls com un astre li brillen;
molts vegades per ells pèrfidament ha mentit [6].
Certament, des de sempre que jurin en fals a les noies
els ho permeten els déus: té la bellesa un poder.
Ella recordo bé que ha jurat pels seus ulls no fa gaire
i pels meus ulls: són els meus els que el dolor n'han sentit.
Tots els textos d'aquesta secció són traduccions de J. Parramon (Ovidi, Amors, ed. Quaderns Crema)
NOTES:
[1] Amors I, 4, v. 1-29 = Amors, llibre I, poema 4, versos 1 a 28. Fixa't en la distribució dels versos dístics elegíacs. En cada parell de versos hi trobem, primer, un hexàmetre dactílic, i en segon lloc, un pentàmetre (aquest vers queda assenyalat amb una sagnia inicial).
[2] Al·lusió a la lluita entre els lapites i els centaures (aquests darrers, éssers de mig cos humà i mig cos de cavall). L'Atràcida és Hipòdame, que fou raptada per un centaure ebri durant el seu banquet de noces. És ben habitual en el gènere elegíac les referències a episodis mítics que serien de sobres coneguts pel públic receptor dels poemes.
[3] Venus és la deessa romana de l'amor. Al text, es refereix als encontres sexuals de la parella.
[4] La mestressa té la potestat d'alliberar l'esclau; l'autor planteja que si l'eunuc fa un bon servei a la seva senyora bo i encobrint els seus amors adúlters, en un futur aquesta li ho pot recompensar concedint-li la llibertat.
[5] Els númens serien aquelles divinitats en nom de les quals la dona havia jurar un amor etern i fidel.
[6] És molt habitual en el gènere líric romà que els amants posin com a testimonis dels seus juraments els propis ulls.