Poesia elegíaca / Ovidi

L'any 8 dC, quan Ovidi tenia 51 anys, va ser exiliat per ordre directa d’Octavi August a Tomis, a la costa occidental de la Mar Negra. No es coneix amb claredat el motiu d'aquest càstig  tan sever. El propi Ovidi explica les causes del seu desterrament amb l’expressió carmen et error: 'un poema i un error'. El carmen ('poema') deu fer referència a l’Ars amatoria, el llibre pretesament 'didàctic' sobre la seducció i l'amor lliure, que de ben segur resultaria ben poc edificant per a l'emperador i la seva política de recuperació dels vells valors morals dels romans. L’error, sens dubte la causa immediata de l’exili, podria haver estat que Ovidi es veiés implicat en un escàndol que afectava personalment la família imperial: potser es tractava de l’adulteri de la seva néta, la jove Júlia, amb Juni Silà. 

Les Tristes (Tristia) ^[1] i les Pontiques (Epistulae ex Ponto) són dos reculls de poemes que apleguen les obres que Ovidi escrigué des de l'exili. El tema quasi obsessiu d'aquests poemaris és el propi exili i l'amargor amb què Ovidi el viu. Les composicions de les Tristes tenen forma de cartes adreçades a un destinatari indeterminat; en elles el poeta es plany de la seva dissort, alhora que explica diversos episodis autobiogràfics com el seu comiat de Roma, les penalitats del viatge fins a la Dàcia o l'abatiment de viure en un lloc tan inhòspit i llunyà de la civilització. Les Pòntiques són poemes en versos elegíacs destinats als amics d'Ovidi: l'autor els demana que mediïn per ell i implorin el perdó, primer, d'August i, un cop mort aquest, del seu successor Tiberi.

Al capítol 5.4. Poesia de l'exili de l'apèndix primer, hi pots llegir algun fragment d'aquest poemes.