Poesia elegíaca / Ovidi

Publi Ovidi Nasó (Publius Ovidius Naso) nasqué l'any 43 aC a Sulmona, en el si d'una família benestant de l'ordre eqüestre. Als dotze anys fou enviat pel seu pare a Roma, perquè hi estudiés amb reputats mestre de retòrica i així es preparés per a una futura carrera oratòria i política. Als disset anys va prendre la toga viril, va donar per finalitzada la seva formació a Roma i va emprendre un gran llarg viatge d'estudis per Sicília, Grècia i l'Àsia Menor. Poc després de tornar d'aquell viatge, bandejà definitivament bandejà tota intenció de fer carrera política i decidí consagrar la seva vida a l'activitat literària.

Essent encara molt jove, va donar a conèixer els seus dots poètics amb la publicació dels Amors, un recull de poemes dedicats a Corinna, una estimada fictícia. Arran de l'èxit d'Amors, Ovidi compon altres poemes de temàtica eròtica: una sèrie d'epístoles literàries anomenades Heroides, i tres altres obres en vers elegíac i de pretès caire didàctic en què teoritza sobre les relacions amoroses (Ars amatòria, Remeis d'Amor i un breu tractat sobre cosmètica femenina).

Als quaranta anys va casar-se per tercera vegada: va contraure matrimoni amb Fàbia, una vídua de l'alta societat romana gràcies a la qual Ovidi fou acollit en els ambients més selectes de la ciutat. Aquells anys va dedicar-los a la composició de la seves obres més ambicioses: les Metamorfosis i els Fastos. Va aconseguir enllestir la primera, però no pas la segona, ja que August el va condemnar a l'exili. L'any 8 dC va haver d'abandonar Roma per instal·lar-se a la llunyana ciutat de Tomis (a la riba occidental de la Mar Negra) ^[1]. No són gens clars els motius exactes del desterrament. Ovidi va viure l'exili forçat com una autèntica desgràcia, i la resta de la seva vida la va ocupar a escriure poemes en què bé es planyia amargament pel seu infortuni, bé suplicava a amics i coneguts perquè intercedissin davant d'August i li imploressin el seu perdó. August va morir l'any 14 dC sense haver indultat Ovidi, que va morir en l'exili a Dàcia tres anys més tard (17 dC).