Poesia elegíaca / Ovidi
2. POESIA ELEGÍACA
L'elegia és un subgènere de la poesia lírica llatina. Com passa amb altres gèneres poètics clàssics, el que determina la pertinença al gènere, a banda de la temàtica (principalment amorosa [1]) i el to (tot sovint intimista i sentimental), és l'ús d'un determinat esquema mètric: el dístic elegíac [2].
Fou, a més, un gènere de vida molt curta: va ser conreat en els darrers anys de la República i els primers temps del Principat o Imperi. El primer autor llatí de qui es conserven versos en dístics elegíacs és Catul; el darrer autor important d'elegies és Ovidi; i entre tots dos se situen figures destacables com Properci i Tibul.
Als v. 51-54 del poema desè dels Tristia, el mateix Horaci ofereix aquest escarit cànon d'autors elegíacs llatins:
[...] nec auara Tibullo
tempus amicitiae fata dedere meae.
Successor fuit hic tibi, Galle, Propertius illi;
quartus ab his serie temporis ipse fuit.
Traducció: "A Tibul els fats avars no li donaren l'ocasió de ser amic meu. Aquest fou el teu successor, Gal [3]; Properci el fou d'ell; el quart després d'aquests, passat un temps, vaig ser jo mateix".
NOTES:
[1] Tot i que la temàtica amorosa no és ni de bon tros l'única que conrea la lírica llatina. Llegeix l'APÈNDIX 3: UNA ELEGIA DE TEMÀTICA FÚNEBRE.
[2] El dístic elegíac està format per dos versos: un hexàmetre dactílic (el vers característic de l'èpica grega i de bona part de l'èpica llatina, inclosa l'Eneida de Virgili) i un pentàmetre. Les composicions del gènere elegíac llatí formalment estan constituïts per una successió (més o menys llarga) d'aquest tipus de dístics.
[3] Es refereix a Gai Corneli Gal, poeta líric l'obra del qual avui és perduda.