Les Bucòliques

Col·lecció de deu poemes de temàtica pastoral escrits en hexàmetres. Tant en la temàtica, en l’estil i el to, i en el dibuix del personatges, Virgili en bona mesura s’inspira en l’obra bucòlica del poeta hel·lenístic Teòcrit de Siracusa.

Virgili va començar a escriure aquests poemes l’any 42 aC, quan als seus 28 anys, després d’una primera etapa a Roma, va tornar a Màntua; allí va entrar en contacte amb el cercle d’Asini Pol·lió, qui l’animaria a emprendre la creació de les primeres èglogues. El llibre, però, no va ser enllestit i publicat fins a l’any 39 aC, moment en què Virgili, sota els auspicis de Mecenes i Octavi, ja és una figura literària destacadíssima a Roma.

Els poemes bucòlics s’ambienten a terres de l’Arcàdia¹, regió grega de la qual Virgili fa un escenari idealitzat on els pastors (que duen noms grecs) intercanvien versos tot parlant dels seus amors, alegries i infortunis. De vegades els intercanvis de versos esdevenen una competició poètica, que pot ser arbitrada per un tercer pastor, que assumeix el paper de jutge. Per altra banda, els déus als qual es fa referència són, generalment, divinitats vinculades a la natura: Pan, les nimfes, les muses i Apol·lo, etc.

Amb tot, l’obra virgiliana no s’esgota en l’adaptació de la matriu de la poesia pastoral grega. Virgili introdueix elements que singularitzen la seva obra bucòlica, tant des d’una perspectiva temàtica com formal:

• A nivell temàtic, són de destacar les referències, més o menys velades, al projecte polític d’Octavi, en especial la Pax Augusta: després d’anys de turbulències i guerres civils, Octavi August vol presentar-se davant dels romans com el líder que ha aconseguit portar-los la pau; Virgili, com a “poeta de cort”, esdevé a les Bucòliques un excel·lent portaveu d’aquestes idees. Val com exemple l’inici de la Bucòlica primera (v. 1-10):

Meliboeus:

Tityre, tu patulae recubans sub tegmine fagi

silvestrem tenui musam meditaris avena;

nos patriae finis et dulcia linquimus arva.

nos patriam fugimus: tu, Tityre, lentus in umbra

formosam resonare doces Amaryllida silvas.

Tityrus:

O Meliboee, deus nobis haec otia fecit.

namque erit ille mihi semper deus, illius aram

saepe tener nostris ab ovilibus imbuet agnus.

ille meas errare boves, ut cernis, et ipsum

ludere quae vellem calamo permisit Agresti.

Melibeu: Títir, tu ajagut sota el cobert d’un ample faig, t’ocupes de la musa dels boscos² amb la fina caramella; nosaltres deixem enrere els límits de la pàtria i els dolços sembrats. Nosaltres fugim de la pàtria: tu, Títir, reposat a l’ombra, ensenyes els boscos a fer ressò de la bellesa d’Amaril·lis.

Títir: Oh Melibeu, és un déu qui ens ha donat aquests ocis. Perquè per a mi sempre serà un déu, l’ara del qual tot sovint un tendre anyell de les nostres cledes xoparà³. És ell qui permet que les meves vaques vagaregin, com veus, i per ell és que jo amb la meva agresta flauta m’entretinc en el que em plau.

A la primera estrofa es presenta el pastor Melibeu que, forçat a fugir de la seva pàtria, devastada per la guerra, es troba un altre pastor, Títir, feliçment ajagut sota un faig, qui s’entreté cantant la bellesa de la seva estimada Amaril·lis. A la segona estrofa, Títir explica a Melibeu que la pau de què gaudeix és deguda a la bonhomia d’un déu, que s’ha d’identificar amb Octavi August⁴.

• En l’àmbit formal, cal remarcar l’encert de Virgili a l’hora d’adaptar la llengua llatina per a la literatura bucòlica, duent a terme una gran tasca d’experimentació i innovació lingüística.

Tot seguit, deixem una brevíssima descripció de l’argument de les deu èglogues. Cal tenir present que aquestes, tal com han estat compilades, no conserven cap ordre cronològic:

• Bucòlica I. Conversa entre els pastors Títir i Melibeu. El segon ha perdut tots els seus béns i ha de fugir de la pàtria; en contrast, Títir viu feliç als seus camps gràcies al favor d’un déu que fàcilment s’identifica amb Octavi⁵.

• Bucòlica II. El pastor Coridó enalteix amb el seu cant l’amor que sent pel jove Alexis, que no el correspon.

• Bucòlica III, VII i VIII. Poemes de concursos poètics entre pastors: Menalcas i Dametas, amb Palèmon com a jutge (III); Coridó i Tirsis (VII); Damó i Alfesibeu (VIII).

• Bucòlica IV. Possiblement la més famosa de totes les èglogues. S’articula al voltant d’un estrany missatge amb cert to profètic, gairebé messiànic, que fa referència al naixement d’un infant predestinat a renovar el món, portant la pau i el bé. Per aquesta raó, entre els cristians es va llegir aquest text com un anunci providencial del naixement de Jesús; Déu hauria inspirat aquest missatge a Virgili, tot i ser pagà. La crítica històrico-filològica tendeix a identificar aquest nen amb Asini Gal, fill d’Asini Pol·lió.

• Bucòlica V. Els pastors Menalcas i Mopsus fan una mena d’elogi fúnebre en el que canten les excel·lències d’un altre pastor, Dafnis, mort prematurament.

• Bucòlica VI. El déu Silè és sorprès pels pastors Cromis i Mnasil i la nàiade Egle mentre està dormint, absolutament ebri. Els pastors decideixen lligar-lo i obligar-lo a cantar durant tot el dia. Silè cantarà diversos mites, com ara l’origen del món (mite cosmogònic), el diluvi universal, la història de Prometeu o el viatge dels argonautes.

• Bucòlica IX. Dos pastors, Lícidas i Meris, es planyen de la mala sort d’un tercer, Menalcas, que s’ha vist desposseït de les seves terres. Menalcas és un alter ego de Virgili i el poema remet a l’expropiació forçosa de les seves terres, fet succeït en el context de la política de represàlies duta a terme per Octavi al nord d’Itàlia després de la batalla de Filipos.

• Bucòlica X. La natura, els pastors i els déus del camp miren de consolar el pastor Gal, que ha estat traït per la seva estimada Lícoris. Els seus esforços, però, seran en va: el pastor renuncia a lluitar contra l’Amor i els patiments que ocasiona.

Podeu llegir una traducció castellana de les bucòliques IV i V al següent enllaç.

---

1 En l’imaginari grec (que és assumit per Virgili) l’Arcàdia, situada al centre del Peloponnès, és una regió remota i més aviat primitiva, un espai absolutament rural on l’home viu encara en un contacte molt directe amb la natura i en harmonia amb ella.