La poesia èpica / Virgili
2. EL GÈNERE ÈPIC
2.2. El gènere èpic en la literatura llatina: des dels orígens fins a Virgili
El gènere èpic en la literatura llatina: des dels orígens fins a Virgili
És ben sabut que la literatura romana neix sota la inspiració i, en bona mesura, a imitació de la grega. El gènere èpic no en serà cap excepció. Si els grecs consideraven Homer el pare de la seva literatura1, l’obra més antiga conservada (encara que fragmentàriament) de la literatura llatina és una traducció de l’Odissea homèrica2, escrita sense massa art ni gràcia per Livi Andronic (Livius Andronicus, ca. 285-204 aC), un grec de la Magna Grècia que es guanyava la vida a Roma fent de mestre de lletres3. Encara en època arcaica, Nevi (Gneus Naevius, 264-201 aC) va escriure La Guerra Púnica (Bellum Poenicum), una epopeia on, a banda de relatar-se els orígens llegendaris de Roma, s’explicaven en to èpic els fets més importants succeïts en el decurs de la primera guerra púnica, en la qual l’autor havia pres part com a soldat. Finalment, Enni (Quintus Ennius, 239-169 aC) és conegut perquè, en la seva obra els Anals (Annales), fou el primer a adaptar a la llengua llatina el vers èpic grec (l’hexàmetre).
Aquests tres autors arcaics (s. III-II aC) i els fragments que es conserven de les seves obres, representen la prehistòria de l’èpica llatina. Serà en època clàssica que el gènere ateny la seva plena maduresa, quan Virgili (Publius Vergilius Maro, 70-19 aC) escriu l’Eneida, el gran poema èpic dels romans.
1 És força corrent en moltes tradicions literàries que l’obra fundacional pertanyi al gènere èpic. Reprenent alguns dels exemples apuntats al subcapítol precendent: el Poema de Gilgameś enceta la literatura mesopotàmica; la Cançó de Roland i el Poema de Mio Cid inauguren, respectivament, les literatures francesa i castellana; etc.
2 L’obra de Livi Andronic es coneix amb el títol llatí d’Odussia. Els pocs fragments que se’n conserven no deixen clar si es tractava d’una traducció total o parcial del poema homèric.
3 Hi ha qui defensa, i no sense arguments força sòlids, la hipòtesi de l’existència d’una èpica llatina anterior a la traducció de Livi Andronic. Es tractaria d’una èpica oral, que d’alguna manera es manifestaria en les lloances als difunts recitades durant els funerals d’homes insignes (els elogia o “elogis fúnebres”) o en poemes laudatoris que serien recitats pels participants dels banquets a fi d’enaltir les gestes militars dels prohoms romans. Aquestes darreres composicions són els anomenats carmina conuiualia o “poemes de banquet” dels quals en parlen Ciceró (a Tusculanae disputationes, IV, 2, 3,on recull una notícia que havia llegit als Orígens de Cató) i Varró (De vita populi Romani, 77, 2). Ambdós passatges es poden llegir a la selecció de textos que tens al final d'aquest llibre (textos A i B).