2. EL GÈNERE ÈPIC

2.1. El gènere èpic en l'antiguitat grecoromana

El gènere èpic en l'antiguitat grecoromana


El Diccionari normatiu de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) defineix l’èpica com un gènere literari “que narra, generalment en vers i en un estil elevat, els fets d’herois d’altre temps”. Aquesta “moderna” definició del gènere descansa principalment sobre criteris temàtics (literatura que narra fets il·lustres del passat), deixant en cert segon terme els aspectes formals i estilístics (generalment en vers i en un estil elevat).


És ben cert que si pensem en les principals obres èpiques de tots els temps i totes les cultures, la temàtica heroica es mostra com la dominant.

Recordem algunes d’aquestes obres:

  • El poema de Gilgameś, d’origen sumeri, narra les proeses de Gilgameś, rei d’Uruk.

  • El Mahābhārata indi, redactat en llengua sànscrita, relata les lluites entre els llinatges dels Kauraves i els Pandaves.

  • La Cançó de Roland, epopeia escrita en francès medieval, explica la desfeta militar de la rereguarda de Carlemany, dirigida pel Roland, en el pas de Rencesvalls.

  • El poema de Mio Cid versa sobre les gestes d’aquest conqueridor castellà per terres hispàniques.

  • El cant dels Nibelungs és una epopeia germànica, redactada cap a inicis del s. XIII, i s’articula al voltant de la mort de Sigfrid i la posterior venjança de la seva esposa, Crimilda, sobre els assassins de l’heroi.



Però aquesta definició a partir de la temàtica heroica i bèl·lica no esgota la realitat del gènere en les literatures grega i llatina de l’Antiguitat. Per bé que seria prou adequada per definir les dues grans epopeies d’Homer (la Ilíada i l’Odissea), poc té a veure amb el segon gran autor d’èpica grega, Hesíode, que compta entre les seves obres una peça com Els Treballs i els Dies (Ἔργα καὶ ἥμεραι), un vast poema que essencialment versa sobre les tasques dels camperols al camp. La temàtica bèl·lica deixa pas a la didàctica; i tanmateix per als grecs no hi havia cap dubte a considerar que l’obra pertanyia al gènere èpic tant com les epopeies heroiques d’Homer.

Què, doncs, determinava, per als grecs, que una obra pertanyés al gènere èpic? L’adscripció genèrica sobretot venia donada per qüestions formals: el tipus de llenguatge emprat (elevat) i el tipus de vers usat (l’anomenat
hexàmetre dactílic o hexàmetre èpic
). I el mateix valdrà per als autors romans1.




1 Val a dir que els primers testimonis escrits de poesia èpica llatina (Livi Andronic i Nevi) no eren escrits en hexàmetres dactílics (vers d’origen grec), sinó en versos saturnis, un patró mètric itàlic. Com s’explica més endavant, la introducció i adaptació de l’hexàmetre en l’èpica llatina sembla una innovació d’Enni.