Visions & Cants, de Joan Maragall

3. El poema més important de la secció i del llibre és El comte Arnau. Un poema que en llibres posteriors creix fins a constituir tres parts, fet que indica que és un poema que Maragall va elaborar al llarg de tota la seva vida. A Visions & Cants se'n publica la primera part. La història del comte que llegireu aprofundeix en la contraposició sensualitat/ascetisme (com també es formula en el poema «Dimecres de Cendra» d'Intermezzo.) El comte Arnau torna a ser un personatge del llegendari popular. N'hi ha multitud de versions i llibres. És la fusió de diferents motius del folklore europeu: el del cavaller aparegut que purga els seus pecats eternament. També s'hi troben elements del mal caçador, que Maragall ja ha tractat en el primer poema del llibre, i el dels monestirs condemnats per escàndols sexuals.

A Catalunya, el personatge del comte Arnau apareix al segle XVIII i és tractat per diversos poetes romàntics. El comte sedueix una monja del convent de Sant Joan de les Abadesses, prop de Camprodon (Girona), de nom Adelaisa, filla de Jofre el Pilós. I vagarà eternament castigat, tot i que en la seva ruta estableix un diàleg amb les "veus de la terra" que li serveix per autoafirmar la seva voluntat, la seva personalitat individualista i rebel. Arnau no es penedeix de res; esdevé un heroi seguint la doctrina de Nietzsche.

Arnau, el comte, manifesta un desig d’eternitat essent «home sobrehome» —l’Übermensch nietzscheà. L’eternitat, doncs, no és aquí cap condemna (com ho vol ser en «El mal caçador»), sinó l’expressió d’un desig de sobrepassar la dimensió humana. Com en una mena de cor grec, Arnau dialoga amb "totes les veus de la terra" per saber com viure aquesta eternitat: si és viure com el roure, vol dir que haurà d'envellir; si és com la roca, serà una vida insensible; si és viure com el mar, serà en soledat; si és viure com l'aire i el sol, serà sense amor ni sentiment. Al final resol aquesta pregunta: desitja viure com un "home sobrehome" i com "terra palpitant", conceptes d'arrel nietzschiana. El cor li respon que l'eternitat serà la suma de totes les comparacions, com a "home sobrehome" i que al seu pas atemorirà tothom.

A diferència de la primera part del poema, en la segona la satisfacció del desig generarà tedi: "Que és llarga l'eternitat!", però aquesta part ja no apareix a Visions & Cants sinó a Enllà, el tercer llibre de poesia publicat per Maragall. I, encara hi afegirà una tercera part.

4. "L'estimada de don Jaume" és una balada, un poema narratiu basat en un episodi històric:  la conquesta de Mallorca, realitzada el 1229 per Jaume I. Un dels primers testimonis es troba en la crònica medieval de rei Jaume que heu estudiat. És l'única "visió" que és més històrica que llegendària i no està íntimament relacionada amb el mal, ni el càstig, ni l'eternitat. Tampoc la religió hi té un pes excessiu. Destaca, per contrast, amb els altres personatges.

5. A «La fi d’en Serrallonga», un dels personatges més conegut de l'imaginari llegendari català, el protagonista —un bandoler, conegut com Joan Sala, àlies Serrallonga, en les hores anteriors a la seva execució— es riu de la pena que li han imposat els homes; en el seu parlament apel·la a la resurrecció de la carn proclamada en el credo cristià. A diferència dels altres condemnats (el mal caçador, fra Garí o Arnau), Serrallonga rep la condemna a mort d'un tribunal d'homes que l'ha jutjat, i no de Déu, pels seus robatoris, assassinats, etc. Abans de morir, Serrallonga invoca, oportunament i maliciosa la creença en la resurrecció  de la carn (és a dir: del cos), una manera de manifestar als qui el jutgen l'absoluta ineficàcia de la condemna imposada. El bandoler converteix l'expressió d'una oració de pietat -el Crec en un Déu- en la manifestació del seu menyspreu per la pena de mort decretada, se n'enriu. Ni la confessió davant el sacerdot, ni l'execució de la condemna pels botxins no aconsegueixen que Serrallonga deixi de ser l'heroi nietzschià que es mostra sempre superior a tot i a tothom. L'imaginari popular ja l'havia fet un heroi amb anterioritat a Maragall a partir d'un bandoler real i documentat, Joan Sala i Ferrer, de qui es pot fer una ruta per les masies i muntanyes del Montseny on actuava, tenia fama de valent i de robar als rics per afavorir als pobres. Naturalment era pura llegenda.

Els personatges de les visions i la transformació del país

Els protagonistes de les "Visions" maragallianes són personatges superiors, aristocràtics, arrogants, extrems, separats del comú dels mortals. En el seu conjunt són com un nou Faust capaç de convocar els grans fantasmes de la història llegendària de Catalunya en un moment en què les característiques dels personatges són virtuts o potencialitats per provocar la transformació del país. Per això es parla de "l'ànima catalana" i  s'inclouen en el modernisme regeneracionista.

De fet, aquests personatges encarnen l'intel·lectual modern que es vol per liderar la transformació social i del teixit industrial de la societat catalana en el marc de l'Espanya de la Restauració.

Un dels referents de Maragall és el Faust de Goethe.  (recordeu que Maragall el va traduir). Com Faust, Maragall proposa un viatge extrem cap a  les fonts de la creació literària i de la pròpia tradició cultural a través dels seus personatges.  La cançó, el cant coral, l'eixamplament del mite i la revifalla de la transmissió popular. En el seu conjunt, però sobretot "El conte Arnau", encarna  un personatge vitalista i inquiet, sensual i fort, solitari i amoral; és a dir: unes característiques amb les quals es podria veure emmirallat, o representat, el lector de Visions & Cants.

Maragall va publicar diversos textos sobre la figura i la llegenda del comte Arnau. I a partir de 1900 esdevé el compendi de la tradició germànica (Goethe i Nietzsche, fonamentalment), i del pòsit més tradicional popular de la literatura catalana, així com l'alter ego del poeta que revolucionà la poesia catalana i li obrirà les portes a la modernitat.

(El fragment final és una adaptació de Margalida Casacuberta, El comte Arnau, Proa, 2011.)