El barroc musical

Formes vocals profanes

L'òpera

L'òpera és una forma musical vocal profana amb acompanyament instrumental (orquestra) i destinada a la representació escènica. Hi intervenen els elements del teatre (escenografia, decorats...) i de la música (orquestra, cor, solistes...) La part literària s'anomena libreto. Els arugments de les primeres òperes eren seriosos i es basaven en la mitologia grecoromana.

La primera òpera de la qual es conserva la partitura és Orfeu, de Monteverdi. Es va estrenar el 1607 a Màntua. Es va adaptar al gust del públic venecià i el seu èxit va ser enorme.

La majoria de representacions d'òpera es duien a terme en el si de la cort, per la qual cosa era un espectacle minoritari i elitista. Venècia va esdevenir una ciutat capdavantera en inaugurar el primer teatre públic, el de San Casiano (1637); i en un període molt curt de temps a Venècia funcionaven sis teatres, on es representaven òperes de manera continuada.

Els teatres públics tenien diverses parts: les llotges (llogats per aristòcrates i burgesos), la platea (el públic pagava l'entrada però es quedava dret), el fosso (encara no estava per sota el nivell de la platea; lloc on tocava l'orquestra) i l'escenari (no tan aixecat com l'actual).

L'actitud del públic de l'època era molt diferent del de l'actualitat. Durant l'òpera se servien begudes als senyors il·lustres i els espectadors de les llotges xerraven, jugaven a cartes durant els recitatius, menjaven... Tan sols prestaven tota l'atenció durant l'ària, donat que un dels principals al·licients de la representació era  valorar les acrobàcies vocals del cantant, que era sorollosament recriminat si no els hi agradava.

Parts d'una òpera

Obertura (preludi o toccata): primer fragment que interpreta l'orquestra abans que s'aixequi el teló. L'obertura pot ser un resum dels diferents temes musicals de l'òpera.

Recitatiu: fragment cantat de caràcter narratiu a través del qual es desenvolupa la trama argumental, interpretat segons els accents de les paraules i acompanyat pel baix continu (recitativo secco) o per una part de l'orquestra ( recitatitvo acompagnato).

Ària: fragment musical de caràcter líric, en el qual els cantants lluïen les seves facultats i que servia per a expressar els sentiments dels personatges. A. Scarlatti va perfeccionar l'ària da capo: La primera estrofa s'interpreta literalment per a una millor comprensió del text, però quan es produeix el da capo (repetició del primer tema) és quan les línies melòdiques s'omplen d'improvisacions i ornamentacions.

Duet, Trio, quartet...: fragment de música vocal cantat per dues, tres, quatre persones amb acompanyament instrumental ( tota l'orquestra o només una part).

Passatges instrumentals: realitzats per l'orquestra, anomenats també interludis orquestrals; serveixen d'enllaç entre les diferents parts de l''òpera.

Cor: fragment de l'òpera cantat per un cor a unes quantes veus, en els quals els cantants representen un poble o un col·lectiu.

Ballet: intervé en algunes òperes per donar color. La cort francesa era amant del ballet.

El madrigal

El madrigal ja existia en el Renaixement. Monteverdi en canvia l'estil a partir del V Llibre de madrigals. Ell mateix parla de la diferència entre l'estile antico (contrapuntístic, a cappella) i l'stile moderno (homofònic, concertant i amb acompanyament instrumental).

La cantata

La cantata és una forma musical profana de més curta durada que una òpera i no es representa.

Formes vocals religioses

L'oratori

L'oratori és una forma vocal religiosa no litúrgica del barroc, de caràcter narratiu, sobre un tema de l'Antic Testament o del Nou, sense representació escènica; però si amb el desig de representar el text (contingut literal i simbòlic) mitjançant la música. L'Església també va mostrar el seu interès per aquest nou estil.

Té les mateixes parts d'una òpera: una successió de recitatius, àries i cors; hi intervenen l'orquestra, els cors i els solistes, i un narrador o cronista d'escena. Té el seu origen en els drames i misteriós medievals i d'aquí el seu caràcter didàctic.

Els primers oratoris es van representar a Sant Felip Neri, a Roma. Després l'oratori es va estendre a altres ciutats com Florència, Màntua, Venècia, etc. i a altres països com Alemanya (importat per H. Schütz), França i Anglaterra.

El primer gran autor d'oratoris és G. Carissimi (1605-1674) que dóna gran importància i força dramàtica als cors. La seva obra més perfecta és Jephte. El segueixen A. Stradella i A. Scarlatti, però el seu gran continuador fou G.F. Händel.

Oratoris destacables:

- Rappresentazione di Anima e di Corpo: E. dei Cavalieri

- Oratoir de Nadal BWV 248: J. S. Bach

- Israel a Egipte G. F. Händel

- Samsó: G. F. Händel

La cantata

La cantata era d'origen profà però immediatament va ser acceptada per l'Església, especialment en l'entorn protestant. Està composta sobre un text religiós de caràcter líric, amb acompanyament instrumental (orquestra) per a un més solistes (amb cor or sense) o només per a cor. Aquestes obres es componien en cicles anuals i s'interpretaven en la missa protestant, abans i després de l'homilia, en moments de reflexió sobre el text litúrgic.

El coral, base musical del culte luterà, esdevé una part molt important a les cantates protestants. Es tracta d'una obra vocal homofònica on es fan reflexions poètiques dels textos bíblics.

Els màxims exponents van ser G. Carissimi (creador de l'oratori), A. Scarlatti, H. Schütz (el primer compositor alemany de cantates), G. P. Telemann, D. Buxtehude i el més important de tots, J. S. Bach. Aquest darrer va escriure cinc cicles de cinquanta-nou cantates cadascun.

Cantates destacables:

- Cantata BWV 4, Christ lag in Todesbanden: J. S. Bach

- Cantata BWV 56, Ich will den Kreuzstab: J. S. Bach

- Cantata BWV 79, Gott der Herr ist Sonn und Schild: J. S. Bach.

La passió

La passió és un tipus d'oratori o una cantata sobre la passió i mort de Crist. Aquestes obres se solien executar durant els oficis de Setmana Santa; els textos són extrets del Nou Testament amb interpolacions poètiques del llibretista (de vegades, el mateix compositor)

Els seus personatges són un narrador, que encarna la figura de l'evangelista que va narrant en forma de recitatiu musical el text evangèlic; en arribar a les paraules que corresponen a un personatge determinat; aquest, el solista, canta el seu respectiu recitat,  bé ho fa el cor durant aquestes paraules correspon a un col·lectiu, per exemple al poble alemany.

Potser la passió més grandiosa de totes és la Passió segons Sant Mateu, de J. S. Bach. La instrumentació és la següent: 2 orquestres, 2 orgues, 2 coris i solistes.

Passions a destacar:

- Passió segons Sant Joan: J.S. Bach (1723)

- Passió segons Sant Mateu: J. S. Bach (1729)

La missa

La forma musical missa continua component-se; és més, els compositors estan obligats a fer la música per a cada acte litúrgic. Les cinc parts de l'Ordinari (Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus i Agnus Dei) es beneficien del tractament concertant, de l'acompanyament orquestral i amb baix continu, de la presència d'àries, recitatius, cors, parts instrumentals...

La missa més representativa del període barroc és la Missa en si menor, de J.S. Bac. Va ser composta l'any 1733 i acabada l'any 1748, per a la cort catòlica de Desdre. En aquesta obra Bach sintetitza el misllo de l'stile antico i stile moderno.

El motet

El motet es beneficia del tractament concertant i de l'acompanyament orquestral amb baix continu. Alguns motets compten també amb un preludi (o obertura).