El barroc musical

La suite

La suite ( o partita) és l'agrupació de danses de diferent ritme, caràcter i país en una sola obra. El nombre de danses és variable. S'acostuma a alternar una dansa lenta en compàs binari amb una contradansa ràpida en compàs ternari. És interpretada per un instrument solista ( generalment polifònic) o per un grup instrumental. Les danses que acostumen a aparèixer amb més freqüència són:

- Suites franceses, angleses i partites  per a clavicèmbal, de J. S. Bach

- Suites orquestrals n.1, 2 i 3 de J. S. Bach.

- Música per als reials focs artificials, de G. F. Haëndel.

El concerto  barroc

El concerto barroc, consta de tres moviments: allegro, lento, allegro.  Pot ser concerto grosso, si és per a un grup de solistes (concertino) i el grup orquestral ( tutti, grosso o ripieno); i concert solista, quan és per a un solista i orquestra i té un tractament més virtuosístic.

En el concert s'aprecien bé les qualitats barroques de contraposició dels diferents plans sonors (tutti/solistes - forte-piano).

En l'àmbit formal, en el primer moviment d'un concert trobem el ritornello o tornada, on es torna a escoltar el tema principal a càrrec de tota l'orquestra, després de les intervencions del/s solista/es.

Concerts destacables:

- Les quatre estacions: A. Vivaldi.

- Concerti grossi: Concerts de Brandemburg - j. S. Bach.

- Concerti grossi: Concerts op.8 -A. Corelli.

La sonata

En el seu origen la sonata era una peça per a ser "sonada" és a dir, tocada amb instruments, per oposició a la cantata o obra per a ser "cantada". Com en la suite, l'origen de la sonata està en la contraposició de moviments. En aquest període, trobem dos tipus de sonata, segons on s'interpretava:  

- la sonata da camera. Es tocava en llocs laics. Emprava ritmes de dansa (preludi, corrente, adagio o sarabanda i allemanda).

- la sonata da chiesa. Es tocava a l'ésglésia. Els seus moviments eren més abstractes (grave, allegro, moderato i vivo). El segon i el quart moviment són d'estil fugat.

Sonates destacables:

- Sonata da camera, op. 4 d'A. Corelli

- Sonata en SiB major, de D. Scarlatti (1736)

Podem trobar sonates a:

• Solo: per un sol instrument.
  
• Duo: per a dos, per exemple violí i clavecí.
  
•  Trio: per a dos instruments concertants i baix continu (per exemple: violí i flauta sobre violó i clavecí).
  

La fuga

La fuga és una composició en un sol moviment que sol ser independent. Té una textura polifònica- contrapuntista. Prové del ricercare del segle XVI. Cada línia melòdica s'anomena veu o part.

La fuga és una forma estricta però alhora lliure. Hi trobem un discurs musical continu i lineal que té com a principal element un tema anomenat subjecte o resposta i un altre de secundari, el contrasubjecte (melodia que fa sentir la veu o la part que acompanya el subjecte o la resposta).

Estructura d'una fuga:

• Exposició: El subjecte apareix en el to principal, i una segona veu continua en el to de la dominat fent de resposta; mentrestant, una altra  veu fa de contrasubjecte. Si la fuga és a 4 veus, el subjecte i la resposta tornen a aparèixer.
  
• Desenvolupament:  Es tracta d'una sèrie de modulacions destinades a presentar el subjecte en les tonalitats veïnes o properes a la principal, unides  les entrades per petits fragments anomentats divertimentos o episodis modulants.
• Reexposició: En aquesta part les entrades de subjecte i resposta són molt properes (stretto) i es produeixen sobre un pedal (nota llarga en el baix).

És un artista extraordinari en orgue i en clavicèmbal, no he trobat cap músic que hagi pogut rivalitzar amb ell. He escoltat diverses vegades aquest gran hoem. Hom es meravellava de la seva habilitat i quasi no es pot concebre com li és possible d'entrecreuar tan singularment les mans i els peus, separar-los i abastar els intervals més amples sense barrejar-hi ni un so fals i sense desplaçar el cos, malgrat aquella violenta agitació. J.A. Sheibe, Der Kritishe Musikus. (Opinió sobre J. S. Bach.