El barroc musical

Al voltant de l'any 1600 es produeix un canvi substancial de la tècnica i l'estètica musical. Canvi que es va estendre per tot Europa. Monteverdi, en el pròleg del seu V Llibre de madrigals, parla d'stile moderno per diferenciar-lo de l'estil anterior -stilo antico-. Els elements d'aquest canvi van ser els següents:

La melodia acompanyada

Per a una major claredat, els compositors van voler concentrar l'expressió musical en una sola melodia: una veu que destaca mentre que les altres l'acompanyen. Apareix una nova textura: la melodia acompanyada.

El baix continu

El baix serà la segona veu en importància i la base harmònica de la música barroca. És interromput i genera els acords base per a les veus concertants.

Les  veus intermèdies perden importància, per la qual cosa només s'escriuen les dues veus extremes. Després, aquest baix continu es xifrarà per indicar quins acords s'han de tocar per tal de completar l'acompanyament. Així i tot els intèrprets podien improvisar a partir d'aquest baix.

Els instruments encarregats del baix continu eren:

- un instrument polifònic: el més emprat fou el clavicèmbal; en música religiosa, l'orgue, i en música de cambra, el llaüt o la tiorba.

- un o més instruments melòdics greus: viola de gamba, violone o fagot.

Harmonia

 El compositor comença a pensar la música més verticalment, és a dir, té en compte la superposició, dels sons que formen els acords. L'harmonia estudia la composició i l'encadenament dels acords. Les obres començaran i acabaran en el to de la tònica ( 1r grau de l'escala), i seguiran en importància el 5è i el 4t grua, tot i que en el seu transcurs es pot modular, és a dir, canviar de to momentàniament. S'estableix, per tant, una jerarquia entre els graus de l'escala, que esdevenen les funcions tonals bàsiques de la música posterior.

En el discurs harmònic s'aconseguirà tensió quan els acords ens portin cap a altres tonalitats (modulació), i si els acords ens porten cap a la tonalitat principal, aleshores es produeix la distensió (cadències cap al repòs).

El compositor i teòric  J.P. Rameau escriu un dels més importants tractats d'harmonia, el Traité de l'harmonie (París, 1722)

L'estil concertant

Es basa en el contrast entre: blocs sonors (solista-es/cor-orquestra), timbres (violí/oboè; vent fusta/vent metall...), intensitats (fort/fluix, tots/pocs, eco), ritmes  (tempo, mètrica, ritme lliure de les veus que improvisen/el ritme mesurat i mecànic de les veus que acompanyen), caràcters (lluminós/tenebrós, enèrgic/calmat), textures (homofònica, contrapuntística, melodia, acompanyada)...

L'ornamentació

Tendència a la riquesa, a l'ornamentació (notes d'ornament, trinats, mordents, etc.) i a les variacions.

J.S.Bach va compondre la col·lecció El clavecí ben temperat (1722- 1740), que consta de dues parts, amb 24 preludis i fugues en cadascuna d'elles. Cada preludi i cada fuga està escrit en una tonalitat, seguint l'avenç que es va produir en aquesta mateixa època: la divisió temperada de l'escala en dotze parts iguals (semitons).

La música al servei de la paraula

En l'estètica barroca, l'expressió dels afectes i els sentiments és un dels principals objectius de qualsevol artista. En la música, aquesta expressió adquireix tres graus d'aprofundiment:

- Stile recitativo. La música ha de permetre comprendre el text, és a dir, n'ha de seguir el ritme, l'entonació... ( postura intermèdia entre la parla i el cant).

- Stile rappresentativo. La música ha de descriure el significat del text. Això s'aconsegueix fent ús de diferents recursos: els sons aguts representen altura (cel, muntanya...) i els greus, profunditat (terra, infern...); els cromatismes descendents expressen dolor; els ritmes ràpids, representen agitació i els lents, calma: els silencis sobtats expressen incògnita, mort; el mode major i les consonàncies representen alegria, claror, i el mode menor i les dissonàncies representen tristesa, foscor; els instruments de corda, personatges divins i els de vent, personatges terrenals...

- Simbolisme sonor. És el nivell més abstracte i racional. J.S. Bach en fou un mestre excepcional. Els nombres poden tenir també un significat (simbolisme numèric): el 3 per a la Trinitat, la perfecció (compàs ternari, motius de tres notes...); el 4 per als elements del món; el 7 com a nombre sagrat; 12 per als apòstols o l'Església... Les notes poden representar noms, seguint la notació anglogermànica (per exemple: BACH=sib,la, do, si).

El Lamento d'Ariadna és una cèlebre ària d'òpera que canta el profund dolor per a la pèrdua d'un apassionat amor terrenal. Quan es va estrenar va fer plorar el teatre sencer. S'ha conservat gràcies a la posterior versió madrigalista.