Material d'estudi

El Plà d'Estabilització de 1959

Davant la imminent bancarrota de l'estat, i el creixement de la conflictivitat laboral i universitària, calia un canvi d'orientació política.

Franco va donar entrada al govern a Alberto Ullastrea y a Navarro Rubio, membres de l'Opus Dei. Es van fer canvis a les lleis d'administració de l'estat i es va crear una Oficina de Planificació i Coordinació Econòmica amb altres organismes relacionats amb la gestió de l'economia. Es va voler acostar la gestió administrativa a les normes de funcionament de les empreses. En diferents organismes importants del règim (els sindicats verticals, la seguretat social, l'Auxili Social) el grup tancat de falangistes que els dominaven des del final de la guerra van perdre molt poder. Fins i tot el partit va deixar d'anomenar-se Falange Española Tradicionalista per transformar-se en el Movimiento Nacional.

Aquest va ser el primer pas per a un profund replantejament de la política econòmica. És el que es coneix com a Plà d'Estabilització, amb el que es pretenia passar el més aviat possible d'una economia tancada i reglamentada a una economia oberta, amb bona part del comerç exterior liberalitzat. 

Per a poder fer això, es van prendre algunes mesures importants. 

• Apertura a les inversions estrangeres
• Progressiva liberalització del comerç exterior
• Nova política fiscal i control de la inflació
• Unificació del canvi exterior de la pesseta amb un canvi fix de 60 pessetes per dòlar. 

En canvi, no es van modificar altres aspectes importants, com ara la concentració del poder financer en uns pocs bancs i la progressiva fusió d'aquest capital financer amb el capital industrial, la qual cosa reforçava el poder de l'oligarquia econòmica del franquisme.

Aquest plà va ser dissenyat pel grup de tecnòcrates de l'Opus Dei, amb l'assessorament dels Estats Units i els experts de l'OCDE.

Malgrat aquesta liberalització, es va mantenir una forta presència de l'estat dins el camp econòmic, però ara més en línia amb les pràctiques dels grans estats democràtics d'Europa Occidental. Es van establir un seguit de "Plans de Desenvolupament" on el govern exercia una "planificació indicativa" de l'economia. 

Els nous objectius eren.

• Orientar les inversions i activitats del sector privat
• Establir normes d'obligat cumpliment per al sector públic
• Crear "pols de desenvolupament" a les zones mancades d'indústries.

El resultat de tota aquesta política va ser desigual: 

• El caràcter obligatori de les inversions públiques nok va arribar a cumplir-se totalment, i la iniciativa privada no es va ajustar als criteris indicatius dels plans de desenvolupament. A més, l'oblit de la política agrària va fer crèixer molt les disparitats regionals i deixà de banda els problemes bàsics del desenvolupament espanyol. 
• Els "Pols de Desenvolupament" i els polígons industrials, pensats per a potenciar el creixement industrial de zones tradicionalment descapitalitzades i sense infrastructura industrial, no van donar el resultat previst. No obstant, van aparèixer alguns centres importants a Valladolid, Huelva, etc. 
• Madrid va experimentar un fort creixement industrial que el va acostar als centres fabrils tradicionals de Catalunya i el Pais Basc. 

De fet, el fort creixement dels anys 60 es va deure a diversos factors, alguns d'ells aliens a les previsions econòmiques del govern, però afavorits per la nova liberalització:

• Les inversions estrangeres, que van gaudir durant aquells anys de grans exencions fiscals
• Les trameses de divises fetes pels milions d'espanyols que havien emigrat als estats europeus en plé procés de creixement.
• Les divises proporcionades pel turisme, que durant aquests anys va conèixer una pujada sense prdcedents. Va ser un factor clau per equilibrar la balança de pagaments i permetre obtenir la moneda estrangera necessària per a la compra de maquinària i tots els elements necessaris per a la ràpida industrialització i per a satisfer un creixent nivell de vida. 

Invasió de les platges pels primers turistes. Font: Junta de Andalucia

El resultat de tots aquests factors va ser una forta expansió dels diferents setors productius, amb un notable increment del PIB i de la renta per capita. Tot això va repercutir en un fort creisement del consum. 

Però també tenia la seva cara negativa, s'ha de dir que aquest desenvolupament econòmic va donar resultats força desiguals. D'una banda, el ritme de creixement dels diferents sectors productius va ser molt divers. De l'alstra, el desenvolupament es va polaritzat en algunes zones, deixant marginades a les altres, la qual cosa va reforçar els desequilibris regionals. 

Hi va haver també una forta degradació mediambiental, a les zones turístiques i industrials, davant la pràctica manca de control i ordenació. 

Si el  I i II Pla de Desenvolupament ja van tenir uns resultats desiguals, el III no es va poder cumplir, perquè Espanya, com la resta del món, es va veure afectada per la "Crisi del petroli" de 1973.

Per saber-ne més

1. Web: Les limitacions dels canvis econòmics sota el franquisme.