Anterior
Següent

14. LA SUBORDINACIÓ

14.4. Subordinades adverbials o circumstancials


Al llarg del curs hem estudiat les subordinades adverbials o circumstancials introduïdes per les conjuncions cum, ut (i la seva forma negativa ne) i quod. Tot seguit presentem una síntesi de les subordinades circumstancials organitzades per categories. 


1. Finals. Indiquen la finalitat d'allò expressat a l'oració principal. En català, els nexes més recurrents per a aquest tipus d'oracions són perquè (+ subjuntiu), a fi que / de, per tal que / de, per (+ infinitiu), etc [1].

La principal conjunció llatina final és ut i sempre duu el verb en subjuntiu. La forma negativa d'aquesta conjunció és ne.

Exemples: Non uiuo ut edam, sed edo ut uiuam ("No visc per menjar, sinó que menjo per viure").
  Abii ne eum audirem ("Em vaig allunyar per tal de no escoltar-lo"). 


2. Causals. Indiquen la causa del que s'expressa a l'oració principal. Els principals nexes subordinants finals del català són perquè, ja que, com que, atès que, donat que, per tal com, etc. i sempre duen el verb en indicatiu [2].

En llengua llatina, les subordinades finals van introduïdes per:
  • la conjunció quod (amb el verb en indicatiu o subjuntiu). 
  • la conjunció cum (amb el verb en present o perfet de subjuntiu).
  • Altres conjuncions causals del llatí són quia (+ indicatiu o subjuntiu) i quoniam (+ indicatiu).

Exemple: Tibi gratias ago quod me uiuere coegisti ("Et dono les gràcies perquè em vas obligar a seguir viu"). 


3. Temporals. Indiquen una circumstància temporal relacionada amb el que s'expressa a l'oració principal. Poden establir amb l'acció o proposició de l'oració principal una relació temporal d'anterioritat, posterioritat o simultaneïtat (total o parcial).

Els nexes subordinants temporals més comuns en llatí són:

    • cum + indicatiu ('quan').
    • ut + indicatiu ('quan, tan bon punt').
    • cum primum + indicatiu ('tan bon punt').
    • ubi primum + indicatiu ('tan bon punt').
    • simul + indicatiu ('tan bon punt').
    • ubi  + indicatiu ('quan')
    • quando + indicatiu ('quan')
    • dum i donec + indicatiu o subjuntiu ('mentre que; fins que').
    • priusquam i antequam + subjuntiu ('abans que / de').
    • Postquam + indicatiu ('després que / de').
    • Recorda, a més, que el llatí compta amb el cum històric (amb el verb en perfet o plusquamperfet de subjuntiu) que introdueix una subordinada que és alhora temporal i causal. Ho tens explicat al capítol 3.1. Valors de cum (preposició i conjunció) d'aquests Apunts.



4. Concessives. Plantegen una objecció real o possible en relació a allò expressat en l'oració principal. En català, les concessives s'introdueixen amb els nexes encara que, tot i que, malgrat que, etc. Tant en català com en llatí, la concessiva tria el mode indicatiu quan l'objecció proposada s'entén com a real, i el subjuntiu en el cas que l'objecció es consideri només possible o obertament irreal.

Als capítols sobre els usos de cum i ut, ja s'ha explicat que les concessives llatines s'identifiquen fàcilment per la presencia de l'adverbi tamen [3] en l'oració principal. 


Les principals conjuncions concessives emprades en llatí són:

    • ut, cum, quamuis + subjuntiu.
    • quamquam, etsi, tamentsi + indicatiu.
    • etiamsi + indicatiu o subjuntiu.

      Exemple: Vt desint uires, tamen uoluntas exstit ("Encara que faltin els formes, tanmateix queda la voluntat").



5. Consecutives. Precisen la conseqüència d'una acció, estat o circumstància expressada en l'oració principal.

La conjunció llatina consecutiva més recurrent és ut (i en cas que sigui una oració negativa, ut non).  Vt es tradueix per la conjunció catalana 'que'; ut non, per 'que no'. Sempre duen el verb en subjuntiu. A més, a l'oració principal generalment hi ha un element correlatiu que indica quantitat o manera (ita o sic, 'així'; adeo, 'fins a tal punt, de tal manera, en tal grau'; tam, 'tant, tan'; tantus -a -um, 'tan gran'; talis -e, 'tal, d'aquesta mena'; etc.).

Exemple: Quis est tam demens ut sua uoluntate maereat? ("Qui és tan boig que pateixi per la seva pròpia voluntat").


6. Comparatives. Presenten una equiparació en relació a tot o a una part d'allò afirmat a l'oració principal.

Com les consecutives, sovint a l'oració principal duen un element correlatiu que expressa intensitat, quantitat o qualitat i fixen el el terme de la comparació (magis, 'més'; minus, 'menys'; tam 'tant'; potius, 'més aviat, més bé, millor'; etc.). El principal nexe introductor de les subordinades comparatives llatines és la conjunció quam (`que'), la qual de vegades apareix en formes reforçades com ara tamquam si o quasi (aquesta darrera prové de quam + si, 'com si').

Exemples: Tam ego homo sum, quam tu es ("Jo sóc tan home com ho ets tu").

  Alcibiades timebatur non minus quam diligebatur ("Alcibíades era temut no menys que era estimat").

 Audi atque attende tamquam si tua res agatur ("Escolta i para atenció com si fos un assumpte teu").

Sic ea exponam, quasi agatur res, non quasi narretur ("Exposaré aquestes coses com si l'argument fos representat, no com si fos narrat").



7. Modals. Indiquen el mode com es du a terme una acció expressada en l'oració principal.

Molt sovint es troba un element correlatiu en l'oració principal; en el cas de les modals, el correlat expressa manera (sic, ita, 'així') [4]. Els nexes subordinants modals més utilitzats en llatí són les conjuncions  ut, sicut, uelut ('com'), i les locucions conjuntives ut si i uelut si ('com si').

Exemples: Vt sementem feceris, ita metes ("Com hagis sembrat, així colliràs").

   Sicut dixi, faciam ("Com vaig dir, així faré").

Stultum est flere, uelut si lacrimis dolor leuetur ("És estúpid plorar, com si amb les llàgrimes s'alleugerís el dolor").



8. Condicionals. Plantegen una condició el compliment de la qual implica que també es compleixi allò enunciat per l'oració principal. Tot període condicional està constituït per dos elements: la subordinada condicional, anomenada pròtasi, que expressa la condició; i l'oració principal de què depèn la subordinada, que s'anomena apòdosi. La principal conjunció condicional llatina és, com en català o castellà, si. També compta el llatí amb la conjunció nisi ('si no, a menys que, tret que..')

Hi ha tres tipus de períodes condicionals:

  • Real. Proposa una apòdosi d'acompliment necessari posat que s'acompleixi l'apòdosi: "Si plou, et mulles / et mullaràs".

    En llatí, els temps del període condicional real són idèntics als del català: la pròtasi va en indicatiu; l'apòdosi pot anar en indicatiu (present o futur) o en imperatiu (si és el cas que vehicula una ordre).

Exemples: Si pater meus pecuniam habet, mihi dat ("Si el meu pare té diners, me'ls dóna"). Apòdosi en present d'indicatiu.

  Si pater meus pecuniam habet, mihi dabit ("Si el meu pare té diners, me'ls donarà"). Apòdosi en futur d'indicatiu.

  Si pecuniam habes, mihi da! ("Si tens diners, dona-me'ls!"). Apòdosi en imperatiu present.



  • Eventual. S'expressa una condició que pot acomplir-se o no; en tot cas, s'exposa com una possibilitat. Si certament s'acabés donant per certa la pròtasi, l'apòdosi s'acompliria: "Si plogués, et mullaries".

    En llatí, tant la pròtasi com l'apòdosi solen anar en mode subjuntiu: en present de subjuntiu, si la hipòtesi s'incardina en el present o es projecta al futur; en perfet de subjuntiu, quan la hipòtesi remet al passat. En català, sempre s'ha de traduir el verb de la pròtasi en imperfet de subjuntiu i el de l'apòdosi en condicional simple.

Exemple: Cras si pater meus pecuniam habeat, mihi det ("Si el meu pare tingués diners demà, me'ls donaria").


  • Irreal. Indica que l'apòdosi s'hauria acomplert en cas de l'acompliment d'una pròtasi que se sap del cert que no s'ha acomplert: "Si hagués plogut, t'hauries mullat" (i sabem que no ha plogut: la hipòtesi és irreal).

    En llatí, el verbs de la pròtasi i de l'apòdosi van en imperfet o plusquamperfet de subjuntiu: en imperfet, quan la hipòtesi es refereix al present [5]; en plusquamperfet, si es refereix al passat. En català, cal posar el verb de la pròtasi en plusquamperfet de subjuntiu i el de l'apòdosi en condicional compost.

Exemples: Hodie si pater meus pecuniam haberet, mihi daret ("Si el meu pare hagués tingut diners avui, me'ls hauria donat"). 

Heri si pater meus pecuniam habuisset, mihi dedisset ("Si el meu pare hagués tingut diners ahir, me'ls hauria donat").

NOTES:
[1] Quan el subjecte de la subordinada final és el mateix que el de l'oració principal, en català (i en castellà) el verb de la subordinada és un infinitiu; en canvi, si el subjecte de la subordinada és diferent al de la principal, el verb de la subordinada es traduirà en forma personal. D'altra banda, molts dels nexes subordinants finals sovint oscil·len entre que i de que segons si introdueixen una final amb verb personal o amb infinitiu: exemples, a fi que + verb en forma personal / a fi de + verb en infinitiu; per tal que + verb en forma personal / per tal de + verb en infinitiu. Perquè sempre duu un verb en forma personal i mode subjuntiu. La preposició per pot introduir una oració final si va seguida d'un infinitiu.
[2] Repara com la conjunció catalana perquè té valor causal quan va amb un verb en indicatiu, mentre que introdueix una final si el seu verb està en mode subjuntiu: Vinc perquè en Joan m'ho ha demanat (verb en indicatiu = final) / Vinc perquè en Joan no s'emprenyi (verb en subjuntiu = final).
[3] Aquest adverbi significa 'tanmateix, tot i això'. Quan el trobem en la principal de la qual depèn una concessiva, tot sovint es pot prescindir de traduir-lo. Amb el mateix ús es podrien trobar altres dos adverbis: nihilominus i attamen.
[4] De vegades la conjunció ut, i a voltes també sicut, pot introduir una subordinada modal sense necessitat de cap correlat en l'oració principal: Vt antea dixi, puto deos non esse ("Com vaig dir abans, crec que els déus no existeixen").
[5] Tot i que la hipòtesi irreal referida al present de vegades també es pot expressar-se amb el plusquamperfet de subjuntiu.

Anterior
Següent