Material d'estudi

Cronologia de la primera etapa del franquisme

Cronologia de la segona etapa del franquisme

La dictadura franquista va ser un règim que va governar Espanya durant gairebé 40 anys. Aparentment, res no va canviar, ja que Franco va ser sempre el cap de l’estat, la ideologia va ser bàsicament la d’un nacionalisme ultracatòlic i conservador, i els partit únic del règim va ser l’anomenat “Movimiento Nacional”, en realitat una versió revisada i controlada de l’antic partit feixista Falange Española.

Però sota aquesta aparent continuïtat del règim hi va haver canvis profunds, tant en la direcció política de la dictadura con la gestió de l’economia o el model de societat. Aquests canvis, de tota manera, poques vegades van ser fruit de propostes sorgides del govern o dels partit únic, sinó que van ser la reacció estrictament necessària per adequar-se a les noves circumstàncies i fer que el règim pugues sobreviure. Franco no va tenir mai una visió de futur per Espanya, sinó que volia més aviat una tornada al passat, però va demostrar una flexibilitat molt astuta per saber renunciar a les seves idees i als homes o grups que l’havien recolzat inicialment sempre que això li fos favorable. Mai es va casar amb res ni amb ningú. Els que van ser al seu costat durant tota la dictadura, com ara Carrero Blanco van coincidir en cada moment amb les intencions i objectius de Franco.

Podem resumir les etapes principals de la dictadura en tres. Nosaltres aquí només cridarem la vostra atenció perquè veieu què és el que estem estudiant:

1. La primera etapa aniria des del final de la guerra fins l’any 1959, o sigui els 20 primers anys, és el que s’anomena l’etapa de l’autarquia, quan Franco vol imitar els sistemes feixistes d’Itàlia i Alemanya, sobre tot Itàlia, que eren la seva principal inspiració. De fet, Franco i els seus companys de la guerra eren militars amb idees polítiques i econòmiques confuses que van veure en el feixisme una manera de donar cos i estructura a la seva dictadura.

I en què consistien aquestes idees? En un estat jeràrquic, hipercentralitzat, amb fort culte a la personalitat del líder, el Caudillo, en una societat sotmesa al control de l’administració de l’estat i la burocràcia del partit únic, i amb una economia que limitava al mínim els intercanvis amb l’exterior per evitar la pèrdua de divises. L’aportació espanyola a aquest model era l’ultracatolicisme i el decisiu paper de l’esglèsia entre les forces que donaven suport a la dictadura.

Evidentment, amb un model com aquest, la derrota en 1945 de les potències feixistes a la fi de la Segona Guerra Mundial, va ser un cop molt dur. Franco es va quedar sense aliats i el feixisme estava completament desprestigiat a les societats occidentals. Per això Franco va fer canvis cosmètics per dissimular una mica les semblances del seu govern amb els de Hitler o Mussolini. Però tota la resta de coses essencials van seguir igual. Fins i tot es van reforçar degut a l’aïllament a què van sotmetre Espanya els estats europeus vencedors a la guerra mundial. Això afavoria l’autarquia i el victimisme nacionalista del règim que considerava els atacs a la dictadura com atacs contra Espanya. Durant aquesta etapa, a Franco el va salvar que els governs occidentals tenien ara por de què la caiguda de Franco pugues portar al poder a l’esquerra més radical i fins i tot als comunistes, enemics declarats dels Estats Units i els estats de l’OTAN durant la guerra freda.

2. La segona etapa s’inicia, com hem dit, a finals dels anys 50 i dura fins els primers anys 70. El fracàs econòmic de l’autarquia era tan patent que Espanya estava a punt de declarar-se en fallida, perquè no podia pagar el seu deute extern. El país podia restar sense subministrament de petroli i això podia paralitzar el transport i la indústria i fer caure la dictadura. A contracor, Franco va haver d’encomanar un nou programa econòmic a economistes més liberals, contraris al predomini dels feixistes de Falange. La major part van sorgir dels cercles catòlics propers a l’Opus Dei, i van ser assessorats pels Estats Units.

El pla consistia en afavorir els contactes econòmics i de molts altres tipus amb l’exterior, posar fi a l’autarquia i permetre les inversions estrangeres, integrar Espanya als organismes econòmics internacionals i aliar-se definitivament amb els interessos dels Estats Units. Aquesta nova política, molt diferent de l’anterior es va aplicar poc a poc, al llarg dels anys seixanta. No només va permetre modernitzar les empreses, les infraestructures i la manera de governar Espanya sinó que, amb el turisme i la sortida massiva de treballadors com emigrants cap a Europa, va proporcionar les divises per permetre les inversions pròpies i crear una nova societat de consum.

3. La tercera etapa (entre els primes anys 70 i 1975) va ser la crisi de la dictadura, resultat en gran mesura de la segona i de l’envelliment del dictador que havia vinculat tant el règim amb la seva persona que difícilment podia sobreviure sense ell. Es l’etapa que obrirà la porta a la desintegració final del franquisme i la transició a una democràcia basada en el model de la resta d’estats d’Europa occidental. Al llibre trobareu aquesta etapa descrita als punts 5 i 6 de la lliçó 12. Els autors no han volgut fer un tema apart per no introduir més complexitat al llibre, però també l’han distingit dins el contingut de la segona fase de la dictadura.

Per saber-ne més:

1. Àudio: Etapes de la dictadura franquista    6 mn