Apunts de cultura del Lliurament 2 - Les termes

En un principi les termes van ser construïdes i gestionades per empreses privades o per ciutadans rics. Els petits banys deguts a la iniciativa privada no van arribar a desaparèixer mai (és més, a l'antiguitat tardana van experimentar un revifament), però en època imperial les institucions polítiques van tendir a fer-se càrrec de la implantació i la gestió de les termes públiques. A Roma els emperadors hi van recórrer com un mitjà més per atreure's el favor popular, i a les ciutats provincials sovint es devien a la iniciativa del govern municipal o provincial o bé d'algun dels ciutadans més notables. Així, a Bàrcino, Luci Minici Natal, vencedor en els Jocs Olímpics del 129 dC, va fer edificar unes grans termes, conservada avui sota la plaça de Sant Miquel. A Catalunya hi ha encara restes de les termes públiques de Bètulo (Badalona), de Tàrraco (les recentment excavades al carrer Sant Miquel), d'Empúries i d'Ilerda (Lleida), entre altres.

Les termes més grans, com les construïdes pels emperadors, rebien el nom de thermae, i ultrapassaven la simple funció de banys, atès que, a més de multiplicar les banyeres i duplicar les palestres i les sales menors, incloïen porxos i jardins per passejar, biblioteques, fonts monumentals, restaurants, auditoris per a concerts o espectacles... En aquestes grans termes d'època imperial tots els ciutadans podien gaudir d'un luxe altrament inaccessible a la majoria, ja que es tractava d'edificis sumptuosos i de grans proporcions, esplèndidament decorats amb mosaics, pintures i escultures i recoberts de marbre. La seva estructura no era lineal o quadrada, com les primeres termes, sinó simètrica entorn d'un eix central format per les amplíssimes sales de bany principals. Els emperadors Neró, Trajà i Caracal·la van edificar termes cada cop més magnífiques a Roma, però les més grans van ser les de Dioclecià, que podien acollir fins a tres mil persones en un dia.

Així doncs, als banys públics, més enllà de les seves funcions higièniques, també s'hi practicava esport, es tenia cura de l'estètica personal, i servien de centres socials o culturals on la gent es trobava amb amics i coneguts. L'atracció exercida per les termes feia que els carrers del voltant fossin plens de botigues (tabernae), que oferien les seves mercaderies als clients dels banys.

De tota manera el sistema termal no es limitava als banys públics, sinó que les cases particulars més luxoses a la ciutat (domus) o al camp (uillae urbanae) solien tenir també termes privades, anomenades balneum, com podem veure a Sant Boi de Llobregat, a la Vil·la dels Munts a Altafulla, o la vil·la de la Torre Llauder a Mataró.

Amb l'afició dels romans pels banys és lògic que aprofitessin també les fonts d'aigües termals naturals, amb propietats terapèutiques, en emplaçaments balnearis que sovint han tingut continuïtat fins avui. Així es troben piscines i altres construccions d'època romana als actuals Banys d'Arles (Vallespir), Caldes de Montbui (Aquae Calidae) i Caldes de Malavella (Aquae Voconiae), poblacions els noms de les quals traeixen el seu origen termal.