Anterior

Conjuncions coordinants més usuals

Dos o més elements que fan la mateixa funció sintàctica dins una oració poden estar relacionats entre ells de dues maneres:

  • la primera, per juxtaposició, és a dir, sense la presència de cap nexe d'unió entre ells:  Estudiem llatí, literatura, geografia: una mica de tot.
  • la segona, per coordinació, és a dir, mitjançant un nexe o conjunció que els uneix:        Estudiem llatí i literatura i geografia i un munt de coses més.

Cal tenir present que dos elements d'un mateix sintagma o dos sintagmes coordinats han de ser de característiques iguals o equivalents:

Mars et Venus         

Mart i Venus

en què la conjunció copulativa et uneix dos sintagmes iguals.

Cicero Romae ac Athenis philosophiam didicit.

Ciceró va aprendre filosofia a Roma i a Atenes.

en què la conjunció copulativa ac uneix el locatiu Romae i l'ablatiu de lloc Athenis, dos sintagmes sintàcticament equivalents.

Les principals conjuncions coordinants es classifiquen segons la tipologia següent:

 

 

 Tipus

 

 Conjuncions

 Traducció

 

 

 

 

 copulatives

 

 

 afirmatives

 et

 ac

 atque

 -que   enclítica

 i

 i

 i

 i

 

 negatives

 nec

 neque

 ni / i no

 ni / i no

 

 adversatives

 

 sed

 at

 autem

 però / sinó

 però

 però

 

 

 

 disjuntives

 

 

 afirmatives

 aut

 uel

 -ue   enclítica

 o

 o

 o

 

 negatives

 neu

 neue

 o no

 o no

 

 causals

 

 nam

 enim

 car / ja que

 car / ja que

 

 consecutives

 

 ergo

 igitur

 itaque

 per tant / així doncs

 per tant / així doncs

 per tant / així doncs

               

No totes les conjuncions recollides en aquest quadre poden unir elements o sintagmes. Algunes, com ara namque o autem, solen unir oracions.

Pel que fa a la col·locació d'aquests nexes dins l'oració, el més habitual és que es trobin

situats entre els elements que uneixen:

Arbor humilis nec frondosa

Un arbre de poca alçada i no pas ufanós

o al davant de cadascun dels elements:

                Et milites et duces et arma poetae canunt.

                Els poetes canten els soldats, els generals i les armes.

    • Conjuncions enclítiques

Les conjuncions -que i -ue són enclítiques, és a dir, partícules febles que es lligan amb el mot precedent formant amb ell una unitat fonètica. Així, en les expressions terra marique (per terra i per mar) o Senatus Populusque Romanus (el senat i el poble romà) la conjunció copulativa -que s'uneix respectivament al substantiu mari i al substantiu populus, la qual cosa provoca d'altra banda que l'accent de les paraules mari (mári) i populus (pópulus) es deplaci a la seva última síl·laba (maríque / populúsque). Des del punt de vista sintàctic aquestes són l'equivalent dels sintagmes terra et mari i de Senatus et Populus Romanus (aquest sovint abreuja S.P.Q.R.)

Anterior