Guia d'anàlisi i traducció
2. CASOS I FUNCIONS SINTÀCTIQUES
2.6. Acusatiu (en funció de CD)
L'acusatiu és principalment el cas del complement directe (CD).
El complement o objecte directe (CD) indica l'ésser o l’objecte sobre el qual recau directament l’acció verbal.
Una manera prou eficaç d'identificar el CD d’una oració consisteix a fer la següent pregunta: (a) qui o què + verb + subjecte?
Per exemple:
- En un oració com L'estranger estima un camperol, si preguntem a qui estima (verb) l'estranger (subjecte), la resposta és el camperol. Per tant, la noia és el CD.
- En l’oració L'acció porta la victòria, si ens demanem què porta (verb) l'acció (subjecte), la resposta és la victòria. Per consegüent, la victòria fa de CD.
Com comprovar que s'ha identificat correctament un CD?
1. Per tal de comprovar que no ens hem equivocat en la identificació d’un CD, és molt recomanable passar l’oració a la veu passiva. Si en el canvi de veu verbal allò que pensem que és el CD resulta ser el subjecte de l’oració passiva, podem tenir la certesa que hem identificat correctament el CD.
Exemple:
En l'oració L'estranger estima un camperol, podem constatar que l'illa fa de CD si convertim l’oració a veu passiva i comprovem que aquest mot passa a ser el subjecte pacient (Un camperol és estimat per l'estranger).
2. Una altra comprovació consisteix a fer atenció a la natura del verb. Si el verb és transitiu, demanarà forçosament la presència d'un CD.
Ara bé: com podem saber si un verb és transitiu? Ho serà quan necessiti un CD per tenir sentit complet. Per exemple, no fa gaire sentit una oració com L'estranger estima. Tot d'una ens ve a la ment la pregunta què o (a) qui estima l'estramger. És a dir, per tal que l'oració tingui sentit ple, exigeix la presència d'un CD (això passa amb tots els verbs transitius). Ningú pot dir, ras i curt, 'jo penso', 'jo crec' o 'jo busco' sense precisar immediatament què pensa, creu o busca.
Ara bé: com podem saber si un verb és transitiu? Ho serà quan necessiti un CD per tenir sentit complet. Per exemple, no fa gaire sentit una oració com L'estranger estima. Tot d'una ens ve a la ment la pregunta què o (a) qui estima l'estramger. És a dir, per tal que l'oració tingui sentit ple, exigeix la presència d'un CD (això passa amb tots els verbs transitius). Ningú pot dir, ras i curt, 'jo penso', 'jo crec' o 'jo busco' sense precisar immediatament què pensa, creu o busca.
Traduïm al grec i analitzem les oracions precedents (tens el lèxic al capítol precedent):
Ὁ βάρβαρος γεωργὸν στέργει
Nom sg Ac sg 3 sg pres ind
(Subj) (CD) (V)
L'estranger estima un camperol.
(Com que el grec no té article indefinit, quan trobem un substantiu sense article el podem traduir bé sense cap detreminant (γεωργόν = 'camperol'), bé introduït per l'articile indefinit català (γεωργόν = 'un camperol'). És la interpretació del context el que fa decantar-se el traductor per una opció o l'altra).
Η πράξις φέρει τὴν νίκην.
Nom sg 3 sg Ac sg
(Subj) (V) (CD)
L'acció porta la victòria.
O també podríem dir:
-
- Ὴ πράξις τὴν νίκην φέρει.
- Τὴν νίκην ἡ πράξις φέρει.
- Φέρει ἡ πράξις τὴν νίκην.
- Φέρει τὴν νίκην ἡ πράξις.
O qualsevol altra de les combinacions possibles dels tres elements, sense que el sentit de l'oració variés gaire. Fixa’t, doncs, que són les terminacions les que ens indiquen la funció de cada paraula, més que no la seva posició dins l'oració.