Unitat 2: Iniciació a la història del disseny modern: El disseny a Catalunya

L'etapa postolímpica

Tanmateix, després de les Olimpíades, la crisi econòmica que s’havia gestat temps enrere a Europa arriba a Espanya i suposa una aturada molt forta: molts estudis tanquen o han de dur a terme adaptacions que suposen reduccions de plantilla dràstiques. A més, les empreses editores veuen com el seu creixement es complica i les grans companyies frenen els encàrrecs.

Després de la crisi –i fins i tot durant la crisi–, el disseny fet a Catalunya, i a Barcelona concretament, ha passat a ocupar un lloc predominant entre el que es realitza a capitals europees com Londres, Milà, París o Berlín. Després d’haver superat aquell moment difícil s’entra en una bona època pel que fa a creacions, tot i que no tant pel que fa a qüestions econòmiques, ja que hi ha una gran competència i el món empresarial encara no confia en el disseny tant com seria desitjable. Durant els anys noranta, ha aparegut una nova generació de dissenyadors amb pràctiques heterogènies i mentalitat oberta com Ana Mir, Emili Padrós, Curro Claret, Martí Guixé, Martín Ruiz de Azúa, Víctor Juan, Òscar Guayabero, Miquel Puig, Mariona García, Sergi Ibáñez, Martí Abril, David Torrents, Andreu Balius i els estudis Gráfica, Cosmic, Actar, Eumo Gràfic, Base, Vasava, Planet Base, entre d’altres. Tots ells no passen desapercebuts en l’àmbit internacional i duen a terme propostes arriscades i de gran qualitat.

Tamboret bar,  Martin Ruiz de Azua

Catifa Flying carpet,  Ana Mir/Emili Padrós

La difusió de l’obra dels dissenyadors catalans es du a terme mitjançant la projecció internacional dels Premis Delta, la realització de diverses exposicions, convocatòries com l’Any del Disseny del 2003, la creació del Barcelona Centre de Disseny (BCD), la publicació de diverses revistes (De Diseño, On, Diseño Interior, Èben...), o el sorgiment de noves associacions i nous premis.

Pel que fa al mon de la producció, les empreses lligades al món del disseny capdavanter, tenen un percentatge d’exportació de productes significatiu, siguin empreses de gran tradició (com ara Escofet, Roca i Seat), de creació més recent però ja consolidades (com ara BD, Santa & Cole, Mobles 114, DAE...), o que han decidit apostar pel disseny més recentment (com ara Fundición Benito, Artemide, Folcrà, Simon...)

I en relació amb la creativitat i la formació, cal considerar la creació de diversos centres de disseny d’automoció (Renault, Volkswagen, Seat), on treballen professionals especialitzats del país i forasters; o l’existència d’escoles centrades en la temàtica del disseny (Eina, Elisava, Esdi, Massana...) que acullen estudiants de nombrosos països, tant europeus com americans.

Per acabar, la presència del disseny català en l’àmbit internacional té dues característiques. L’una és que la seva principal aportació es centra en la inventiva, en la capacitat d’aportar i innovar. L’altra és el remarcable nivell final assolit, especialment si es compara amb entorns productius que disposen de més possibilitats tècniques i econòmiques que el nostre.

El Fòrum de les Cultures 2004 de Barcelona ha estat l'últim esdeveniment a nivell mundial celebrat a Catalunya. Sense la mateixa repercussió ciutadana que l'aconseguida pels JJOO, ha suposat la construcció de nous espais a la ciutat i que el disseny de casa nostra segueixi respirant.