Els modes. El mode major.
1. Els modes
1.3. Modes grecs medievals
Hi ha quatre modes "grecs medievals" autèntics, dels quals es deriven quatre mode plagals per transposició del tetracord superior:
Mode autèntic | nom grec | nota inicial | >>> | Mode plagal | nom grec | nota inicial |
---|---|---|---|---|---|---|
dòric | protus | mi | hipodòric | hypoprotus | la | |
Frigi | deuterus | re | hipofrigi | hypodeuterus | sol | |
lidi | tritus | do | hipolidi | hypotritus | fa | |
Mixolidi | tetrardus | si | hipomixolidi | hypotetrardus | mi |
Se'ls anomena també modes eclesiàstics o modes gregorians per ser utilitzats en el cant pla litúrgic. Són en total vuit modes (val dir que el mode hipomixolidi té les mateixes notes que el mode dòric, canvia en les notes tenor i finalis) construïts ascendentment mitjançant dos tetracords. A partir dels quatre modes autèntics es formen els quatre modes plagales desplaçant el tetracord superior per sota de la primera nota de la Mode autèntic.
Cada mode té dues notes bàsiques: la tenor (principal nota sobre la qual es recolza el cant, que sol actuar a manera de pol o corda de recitació), i la finalis que és la nota final amb la qual conclou el cant.
- Els modes autèntics són:
Mode autèntic | Àmbit | Nota final | Tenor |
---|---|---|---|
1. dòric | re a re | re | la |
3. frigi | mi a mi | mi | do |
5. lidi | fa a fa | fa | do |
7. mixolidi | sol a sol | sol | re |
Mode plagal | Àmbit | Nota final | Tenor |
---|---|---|---|
2. hipodòric | la a la | re | fa |
4. hipofrigi | si a si | mi | la |
6. hipolidi | do a do | fa | la |
8. hipomixolidi | re a re | sol | do |
La lletra f indica finalis
En determinades condicions el si és b en els modes 1,2,5 i 6.
La taula següent mostra els vuit modes. S'hi indica en negreta la nota final i en cursiva negreta la nota del recitatiu:
Número | Nom | Descripció | Mode grec afí |
---|---|---|---|
I | Dòric | re mi fa sol la si do re | Frigi |
VIII | Hipomixolidi | re mi fa sol la si do re | |
III | Frigi | mi fa sol la si do re mi | Dòric |
V | Lidi | fa sol la si do re mi fa | Hipolidi |
VII | Mixolidi | sol la si do re mi fa sol | Hipofrigi |
II | Hipodòric | la si do re mi fa sol la | Hipodòric |
IV | Hipofrigi | si do re mi fa sol la si | Mixolidi |
VI | Hipolidi | do re mi fa sol la si do | Lidi |
Corda mutabilis
Fins i tot els compositors medievals van descobrir aquest recurs, en tractar d'evitar l'aparició del "diabòlic" interval de quarta augmentada (de tres tons, d'aquí el nom de tríton) fa - si, però el van usar d'una manera més limitada, anomenada corda mutabilis (la deformació d'alguns modes mitjançant l'ús del fa sostingut i del si bemoll).L'interval de tres tons enters o tritò (fa - si i si - fa) és poc harmònic; els medievals l'anomenaven diabolus in musica. A conseqüència d'això es va implantar el costum d'augmentar el fa a fa# o de disminuir el si a sib. Posteriorment es van anar introduint les altres notes alterades: mib, do# i sol#, fins a completar l'escala cromàtica.
Amb això els modes quedaven modificats, però molt de temps no es va considerar formalment així. Els autors es resistien a usar notes amb accidentals (llevat del sib), que queien fora del sistema de Guido d'Arezzo: d'una manera convencional escrivien una cosa però se n'interpretava una altra; és el que es coneix com música ficta.
Aquest esquema fou revisat per Henricus Glareanus en el seu Dodecachordon (1547). Glareanus hi afegí els tres parells de modes - autèntics i plagals - que mancaven en el conjunt inicial.
Número | Nom | Descripció |
---|---|---|
XI | Jònic | do re mi fa sol la si do |
X | Hipoeòlic | mi fa sol la si do re mi |
- | Hipolocrià | fa sol la si do re mi fa |
XII | Hipojònic | sol la si do re mi fa sol |
IX | Eòlic | la si do re mi fa sol la |
- | Locrià | si do re mi fa sol la si |
Els nous modes eòlic i jònic tenien la mateixa estructura d'intervals que el dòric i el lidi modificats amb un sib, que passava doncs a ser innecessari. Aquests dos modes, en la seva versió autèntica, són els antecedents immediats de les escales menor natural i major.
El mode jònic fou desaconsellat per l'Església, que el considerava un modus lascivus.
Els modes locrià i hipolocrià eren purament teòrics i mai no es van arribar a fer servir.