Apunts de llengua llatina (LA2B2)

• Subordinades substantives o completives.
• Subordinades adjectives.
• Subordinades adverbials o circumstancials.
  
  

Adona't que per a dues de les tres categories hi ha una doble nomenclatura: el segon nom remet a aspectes funcionals de les oracions subordinades. En canvi, el primer nom descriu el tipus de subordinada equiparant-lo a una determinada categoria gramatical (substantiu, adjectiu o adverbi).

Subordinades substantives o completives

Tradicionalment s'han definit com aquelles oracions subordinades que equivalen a un substantiu (o, per ser més precisos, a un element nominal). Certament, una manera d'identificar-les passa per substituir-les, més que per un nom, per un pronom. Fixa't en la següent sèrie d'exemples:

(1)    a. L'Hèctor vol que vinguis.

b. A la Neus li molesta que arribis tan tard.

c. L'Hèctor vol venir a la festa.

d. A la Neus li agrada arribar sempre d'hora a les reunions.

e. El Marc pregunta si l'esperarem demà.

f. El Marc demana què vols per sopar.

De cadascuna de les quatre frases n'hem subratllat l'oració subordinada. Fixa't com en tots sis casos la subordinada substantiva es pot substituir per un pronom com ara això.

(2)    a. L'Hèctor vol que vinguis = L'Hèctor vol això.

b. A la Neus li molesta que arribis tan tard = A la Neus li molesta això.

c. L'Hèctor vol venir a la festa  = L'Hèctor vol això.

d. A la Neus li agrada arribar sempre d'hora a les reunions = A la Neus no li agrada això.

e. El Marc pregunta si l'esperarem demà = El Marc pregunta això.

f. El Marc demana què vols per sopar =  El Marc demana això.

D'altra banda, les oracions subordinades substantives o completives, en la mesura que equivalen a un nom, duen a terme les funcions pròpies del nom. Aquestes són, principalment, la funció de subjecte o de complement directe del verb de l'oració principal. Si reprenem els exemples, la subordinada substantiva fa de subjecte a les frases b i d, i de CD a totes les altres.

Un suggeriment: si et costa identificar la funció sintàctica que realitza una oració subordinada substantiva, sovint és útil substituir-la pel pronom això i, aleshores, buscar la funció sintàctica que fa aquest pronom respecte al verb principal. Exemple: El Marc pregunta què vols per sopar =  El Marc pregunta això; i això s'identifica clarament com el CD del verb preguntar ^[1].

Subordinades adjectives

Totes les subordinades adjectives són oracions de relatiu, és a dir, van introduïdes per un pronom o adverbi relatiu ^[2]. No aprofundirem en aquest tipus d'oracions, atès que ja van ser explicades in extenso a la matèria Llatí I bloc 1. 

Subordinades adverbials o circumstancials

Hom sol definir-les com aquelles oracions subordinades que equivalen a un adverbi i realitzen una funció característica de l'adverbi: l'expressió d'una circumstància associada a l'acció verbal. De fet, s'organitzen en categories que equivalen en bona mesura als diversos tipus de complements circumstancials. Com tenim complements circumstancials de temps, lloc, causa, finalitat, etc., igualment hi ha oracions subordinades adverbials o circumstancials de temps, lloc, causal, finalitat...

Els principals tipus d'oracions subordinades adverbials o circumstancials són ^[3]:

• Temporal. Expressa temps (es pot substituir per un adverbi de temps). Ex: Et contestaré quan pugui.
• Local. Expressa lloc (es pot substituir per un adverbi locatiu). Ex: Vindré on hàgiu quedat vosaltres.
• Modal o de manera. Expressa manera. Ex: En tot moment va actuar com d'ell s'esperava.
• Final. Expressa finalitat. Ex: Ho faig perquè m'ho agraeixin.
• Causal. Expressa causa o motiu. Ex: T'ho dic perquè t'estimo.
• Concessiva. Expressa una concessió. Ex: Encara que no hagis vingut, t'hem tingut molt present.
• Consecutiva. Expressa una conseqüència. Ex: L'odiava tant que va haver de matar-ho.
• Comparativa. Vehicula una comparació. Plovia com si fos el Diluvi universal.
• Condicional. Expressa una condició real o irreal. Si t'esperes una estona, veuràs com es fa de nit.
  
  

NOTES:

[1] Pots cerciorar-te convertint l'oració a passiva i comprovant que el pronom que en activa fa de CD passa a ser el subjecte de la frase passiva: El Marc pregunta això (activa) > Això és preguntat pel Marc (passiva).

[2] Els pronoms relatius més usats en català són el / la qual, els / les quals i els pronoms qui, que i què (aquest tres últims, quan equivalen a alguna forma de la sèrie el qual..). En llatí, el pronom relatiu llargament més emprat és qui quae quod.

[3] Les subordinades adverbials es poden classificar en pròpies i impròpies. Les pròpies són les tres primeres del llistat (temporals, locals i de manera) i es poden substituir per un adverbi de temps (Et contestaré quan pugui = Et contestaré aleshores), de lloc (vindré on hàgiu quedat vosaltres = vindré allí) o de manera (En tot moment va actuar com d'ell s'esperava = En tot moment va actuar així). És important no confondre les subordinades adverbials pròpies amb les subordinades de relatiu l'antecedent del qual sigui un mot que significa temps, lloc o manera. Fixa't en els següents parells d'exemples:

(3) a. Et contestaré quan pugui (quan  és una conjunció temporal → la subordinada és adverbial temporal)

     b. Et contestaré en el moment que em vingui bé (que fa funció sintàctica de CCT del verb de la subordinada i té un antecedent en l'oració principal [moment] = es tracta d'una subordinada de relatiu).

(4) a. Vindré on hàgiu quedat vosaltres (on és una conjunció locativa → la subordinada és adverbial local).

     b. Vindré al lloc on hàgiu quedat vosaltres (on fa funció sintàctica de CCL del verb de la subordinada i té un antecedent en l'oració principal [lloc] = es tracta d'una subordinada de relatiu).

(5) a. En tot moment va actuar com d'ell s'esperava (com és una conjunció que introdueix una subordinada adverbial de manera).

     b. En tot moment va actuar de la manera com d'ell s'esperava   (com fa funció sintàctica de CCM del verb de la subordinada  i té un antecedent en l'oració principal [manera] = es tracta d'una subordinada de relatiu).

• La primera es detecta només d'observar el seu enunciat: té una arrel diferent per als temps d'infectum (fer-), per als de perfectum (tul-) i per a les formes que es construeixen a partir del tema de supí (lat-).
  
  
• Presenta irregularitats en la flexió (terminacions) en alguns dels temps d'infectum: present d'indicatiu actiu i pretèrit imperfet de subjuntiu (veu activa i passiva), i els imperatiu de present i de futur actiu. A la taula següent, recollim la flexió d'aquests temps, marcant en negreta les formes irregulars. Incloem les formes de l'imperatiu futur actiu, encara que aquest temps no s'estudia al batxillerat (és a dir, no cal que te l'aprenguis).

Observacions:

• • Les irregularitats en el present d'indicatiu consisteixen en la manca de la vocal que sol situar-se entre l'arrel i la desinència en els verbs de la 3a conjugació (compara duc-i-s ≠ fer-s).
  • La irregularitat en l'imperfet de subjuntiu ve donada per la manca de la mateixa vocal de recolzament, en aquest cas a l'inici del morfema temporal-modal -re- (compara duc-ĕ-re-m ≠ fer-re-m).
  • En el present d'imperatiu actiu, a la 2a pers. pl. hi manca de nou la vocal eufònica davant de la desinència personal -te (compara duc-ĭ-te ≠ fer-te), mentre que la 2a pers. sg. ha perdut la vocal final de la desinència (compara duc-e ≠ fer).

Verb eo

És un verb de la tercera conjugació el significat del qual és 'anar'. El seu enunciat és eo iui / ii itum  ^[1]. Les irregularitats es troben només en els temps d'infectum. L'arrel d'aquest tema era originàriament una vocal i que es converteix en e quan va seguida d'una vocal. Il·lustrem-ho amb les formes del present d'indicatiu (marquem en negreta l'arrel):

Busca i estudia la conjugació sencera d'aquest verb al web Hesperia latina. La ruta d'accés és la següent: Gramàtica  > Morfologia > Verbal > Verbs irregulars: eo.

Verbs compostos a partir d'eo

Hi ha en llatí bastants verbs compostos de sum, com ara: 

• Absum  afui --- ('ser o estar allunyat o absent'). 
• Adsum  adfui / affui --- ('ser o estar present, assistir').
• Desum  defui --- ('ser o estar mancat de').
• Intersum  interfui --- ('ser o estar en mig de, intervenir').
• Obsum  obfui / offui --- ('ser un obstacle').
• Praesum   praefui --- ('estar al davant de', 'presidir').
• Prosum  profui --- ('ser útil o profitós´).
• Subsum  subfui --- ('ser o estar a sota').
• Supersum  superfui ---  ('restar').   

Tots es formen a partir del verb sum  i un preverbi (prefix) que fa variar el significat del verb.

Verb possum

Tens la conjugació completa d'aquest verb al web Hesperia latina. La ruta d'accés és la següent: Gramàtica  > Morfologia > Verbal > Sum, possum i altres compostos.

NOTA:

[1] Aquesta aparent irregularitat s'explica per la caiguda de la consonant dental t davant de s. O sigui que pot-sum evoluciona a possum.

• Infinitiu de present actiu. Presenta terminacions diferents per a les quatre conjugacions. Els verbs de la conjugació mixta segueixen el model de la 3a conjugació.
• Infinitiu de perfet actiu. Es forma amb el tema de perfectum + īsse ^[1].
  
  
  

• Infinitiu de present passiu. Totes les conjugacions menys la tercera, es forma com l'infinitiu de present actiu però canviat la terminació -re per -ri. Molta atenció als infinitius de la 3a conjugació (i de la mixta), que prenen com a desinència apenes una -i.
• Infinitiu de perfet passiu. Com totes les formes de perfectum de la veu passiva, aquest infinitiu també es construeix amb una perífrasi verbal: participi de perfet passiu + esse o fuisse ^[2].
• Infinitiu de futur passiu també es pot formar amb el participi de perfet en -um + l'infinitiu iri (amātum iri). Recorda, però, que aquest temps no l'has d'estudiar.
  
  

Se sol definit l'infinitiu com un substantiu verbal. És a dir, un mot que participa alhora de la categoria verbal i nominal:

• La seva natura verbal li permet de dur els complements propis del verb.
  • Per exemple, l'infinitiu dir pot tenir un complement directe i un complement indirecte: 'Convé dir la veritat (CD) als nois (CI)'.
    
    
• Com a nom que és, pot fer les funcions pròpies del substantiu: principalment, subjecte i complement directe. 
  • 'L'acusat vol dir la veritat' (CD de 'vol').
  • 'Dir la veritat és important' (Subjecte del verb 'és').

• Subjecte ^[1]: 

Discere   utile   est

         inf pres act      Nom sg    3 sg pres

              (Subj)           (Atr)           (V)

Traducció: "Aprendre és útil".

• Complement directe:

Omnes  uiuere  uolumus

 Nom pl          inf pres act    1 pl pres ind

  (Subj)                  (CD)              (V)

Traducció: "Tots volem viure".

• Atribut:

Viuere   militare    est

inf pres act      inf pres act       3 sg pres

   (Subj)               (Atr)                 (V)

Traducció: "Viure és fer de soldat".

Fixa't que en tots els casos s'ha traduït l'infinitiu llatí per un infinitiu català.

NOTA:

[1] Normalment del verb copulatiu o d'expressions impersonals com ara opportet ('convé'), licet (és permès o lícit'), interest ('interessa'), turpe est ('és vergonyós'), etc.

El llatí coneixia dues classes d'oracions d'infinitiu: concertades i no concertades. L'infinitiu no concertat és aquell que està subordinat a un verb principal i duu un subjecte diferent al d'aquest verb. En canvi, l'infinitiu  concertat és aquell que no té un subjecte propi ^[1]. 

L'infinitiu concertat ens és el més familiar i simple d'entendre, ja que és l'únic que coneixen el català i el castellà. Aquest infinitiu, juntament amb els seus complements verbals, constitueix una oració subordinada substantiva que depèn d'una oració principal. Amb relació al verb de l'oració principal, l'oració d'infinitiu normalment n'és el subjecte o complement directe.

• Pot ser el subjecte del verb copulatiu, d'un verb impersonals com ara oportet ('convé') o d'expressions impersonals amb el verb copulatiu i un atribut:
  • Opportet templum deae Mineruae aedificare = 'Convé construir un temple per a la deessa Minerva'.
  • Turpe est amicum prodere = 'És infame trair un amic'.
    
    

•  Pot fer de complement directe de verbs transitius com ara creure, pensar, saber, voler, poder, dir, ordenar, sentir, etc.:
• Caesar dixit apud Hispanos uenire = 'Cèsar ha dit que ve a Hispània'.
  
  

• També pot fer d'atribut d'un verb copulatiu, sobretot si el subjecte del verb copulatiu és un altre infinitiu:
  • Amare est amore mori = 'Amar és morir d'amor' ^[2].

Anàlisi de les oracions dels exemples:

Opportet   templum   deae   Mineruae   aedificare

 3 sg pres ind             Ac sg                             Dat sg                            inf pres act 

          (V)                    (CD)                                (CI)                                     (V) 

                                 ------------------------------------------------------------------------------------

                                  oració sub. substantiva d'infinitiu concertat  (funció: subjecte) 

Turpe    est    amicum   prodere

Nom sg      3 sg pres          Ac sg            inf pres act

  (Atr)              (V)                (CD)                   (V)

                                     ----------------------------------------- 

                                     or. sub. subst. d'inf. concertat  

                                     (funció: subjecte) 

Caesar    dixit    apud   Hispanos   uenire 

 Nom sg         3 sg perf ind        prep +   Ac pl                        inf pres act 

  (Subj)                  (V)                            (CCL)                            (V)

                                          --------------------------------------------------------    

  or. sub. subst. d'inf. concertat  (funció: CD)

Amare    est     amore      mori 

inf pres act    3 sg pres         Abl sg             inf pres pass

  (Subj)             (V)               (CCC)                   (V)

                                        ------------------------------------ 

                                        or. sub. subst. d'inf. concertat 

                                                      (funció: atribut)

NOTES:

[1] Per tant, amb l'infinitiu concert pot succeir que:

• o el seu subjecte és el mateix que el del verb de l'oració principal (per exemple, en una oració com En Joan volia cantar una cançó, el subjecte de l'infinitiu cantar coincideix amb el subjecte del verb voler: en tots dos casos és en Joan).
• o que tingui un subjecte impersonal (per exemple, en l'oració Convé no prendre massa temps, l'infinitiu prendre té subjecte impersonal).

[2] Mori és l'infinitiu present passiu d'un verb deponent de la 3a conjugació (morior); per tant, tot i que la forma sigui passiva, el seu significat (i traducció) ha de ser en activa: mori = 'morir'.

A més de les oracions d'infinitiu concertat, el llatí tenia un altre tipus de subordinades substantives d'infinitiu: les no concertades, és a dir, aquelles en què l'infinitiu compta amb un subjecte propi. Es tracta d'una estructura inexistent en català o castellà, però que possiblement et sonarà per l'anglès. Fixa't en la següent frase:

Pompey wants Caesar to come back

Si pares atenció, veuràs que el nom Pompey és el subjecte del verb wants, mentre que el substantiu John fa de subjecte de l'infinitiu come (back). Fixa't, a més, que la frase no es pot traduir mot per mot al català. No seria gramatical dir *Pompeu vol Cèsar tornar. Per traduir correctament aquesta frase, cal convertir l'oració d'infinitiu en una subordinada substantiva introduïda per la conjunció que (completiva) i convertir l'infinitiu en un verb personal:

Pompeu vol que Cèsar torni

En llatí, les oracions d'infinitiu no concertat (també es poden anomenar oracions d'infinitiu amb subjecte propi) són una construcció paral·lela a la que acabem de veure en anglès:

Pompeius uult Caesarem redire

Subjecte i atribut de l'infinitiu en acusatiu. En l'exemple anterior podem observar que el subjecte de l'infinitiu va en cas acusatiu.

Pompeius     uult     Caesarem    redire

       Nom sg              3 sg pres                  Ac sg               inf pres act

       (Subj)                        (V)                     (Subj)                      (V)

                                                    ----------------------------------------------

                                                   or. sub. subst. d'infinitiu no concertat 

                                                                              (funció: CD)

Igualment, quan els infinitius del verb copulatiu (esse o fuisse) duen atribut, aquest també va en cas acusatiu ^[1]:

Omnes   dicunt   Deos   esse   bonos.

    Nom pl        3 pl pres ind        Ac pl       inf pres          Ac pl

    (Subj)                 (V)                  (Subj)           (V)               (Atr)

                                              ---------------------------------------------

     or. sub. subst. d'infinitiu no concertat 

                                                                              (funció: CD)

Traducció: "Tots diuen que els déus són bons".

D'altra banda, una l'oració subordinada d'infinitiu no concertat farà respecta el verb de l'oració principal les mateixes funcions sintàctiques que ja vam veure per als usos nominals de l'infinitiu i per a les oracions d'infinitiu concertat: subjecte, complement directe, atribut.

NOTA:

[1] Això s'explica pel fet que l'atribut sempre ha de concerta en cas amb el subjecte (com que el subjecte de l'infinitiu va en acusatiu, l'atribut de l'infinitiu també ha d'anar en acusatiu.

En presència de verbs modals, la impersonal es construeix deixant el verb modal en veu en activa i fent el seu complement  amb un infinitiu de present passiu. Exemples:

Non potuit pugnari → "No es pot lluitar" / "Hom no pot lluitar".

Non uoluit legatos mitti →  "No es vol enviar ambaixadors" / "Hom no vol enviar ambaixadors".

• Valor temporal ('quan').

Ex.: Cum Caesar uenit,... ("Quan va arribar Cèsar,...").

2. Amb el verb en mode subjuntiu:

• 2.1. Valor causal (ja què, perquè, com que, atès que, etc.) ^[1]. El trobarem només amb verb en present o perfet de subjuntiu.

Ex.: Cum Caesar ueniat, ... ("Com que arriba Cèsar,...").

• 2.2. Valor temporal-causal o 'cum històric'. Només apareix amb verbs en imperfet o plusquamperfet de subjuntiu. Introdueix una oració subordinada adverbial que és alhora temporal i casual. Ni en català ni en castellà disposem de cap conjunció que reuneixi aquests dos valors; quan volem traduir una subordinada de cum històric, tenim dues opcions:

a) La més simple i recomanable: no traduir la conjunció cum i convertir la subordinada amb una oració de gerundi: gerundi simple si el verb és imperfet de subjuntiu, gerundi compost en cas que sigui plusquamperfet de subjuntiu ^[2].

Ex.: Cum Caesar ueniret, ...  ("Arribant Caesar,...").

       Cum Caesar uenisset,... ("Havent arribat Cèsar,...").

b) Privilegiant un dels dos valors: el temporal o el causal. Aquesta solució passa per la interpretació del traductor, que tria, segons el context, quin considera el valor subordinant principal. 

Ex. Cum Caesar uenisset,... . Podríem traduir aquesta subordinada de cum històric:

• • • "Quan Cèsar va arribar,..." (si considerem que prima el valor temporal).
    • "Com que Cèsar va arribar,..." (si volem donar prioritat al valor causal).

Cal ser conscients, tanmateix, que amb la tria s'està empobrint el sentit de la subordinada en llatí, ja que es descarta un dels dos valors. A orelles d'un llatinoparlant, aquesta subordinada s'entendria "Quan i com que Cèsar va arribar,..." (quan = temporal; com que = causal).

• 2.3. Valor concessiu ('encara que, malgrat que,' etc.). No és gaire habitual. Les subordinades adversatives sovint són fàcils d'identificar perquè a l'oració principal apareix l'adverbi tamen.

Ex.: Cum sis fortis, tamen non uinces ("Encara que siguis fort, tanmateix no venceràs").

• 1.1. Comparativa ('com, tal com, així com', etc.).
  
  
• 1.2.Temporal, amb sentit d'immediatesa ('tan bon punt, quan', etc.) ^[2].
  
  
  

• • Timeo ne hostes ueniant (= temo que vinguin els enemics) ^[1].
  • Timeo ut pater ueniat (= temo que no vingui el pare = que el pare deixi de venir).

NOTA:

• Convé traduir el quod relatiu per 'allò que / el que' quan  va a inici de període i està substantivat (és a dir, si no té un antecedent explícit).

Exemple: Quod natura non dat, Salmantica non praestat.

("Allò que / el que la natura no dóna, Salamanca no ho presta").

• El quod relatiu pot tenir com a antecedent tota l'oració principal quan aquesta precedeix la subordinada de relatiu. En aquest cas, es pot traduir per 'cosa que / el que'.

Exemple: Caesar classe amisit, quod Romae dedecori fuit.

("Cèsar va perdre la flota, cosa que / el que fou un deshonor per a Roma").

Fixa't que l'antecedent de quod  és tota l'oració principal ("cosa que" fa referència a "que Cèsar perdés la flota").

• En funció de subjecte: Multum ei detraxit quod alienae ciuitatis erat ("Molt el va perjudicar que / el fet que era de nacionalitat estrangera").
  
  
• En funció de CD: Praetereo quod mihi nihil dixistis ("Obvio que / el fet que no em vau dir res").
  
  
• En funció d'atribut: Causa belli fuit quod Hannibal Saguntum oppugnare uoluit ("El desencadenant de la guerra va ser que Hanníbal va voler atacar Sagunt").
  
  
• Introduint una explicativa: Causa haec est, quod neque tu nos defendis ("La raó és aquesta: que ni tu mateix ens defenses") ^[1].
  
  

2. Causal ('perquè, ja que, atès que', etc.). Introduirà una subordinada adverbial (o circumstancial) causal. Pot dur el verb en indicatiu o subjuntiu, segons si s'expressa una causa objectiva o subjectiva.

• Exemple: Tibi gratias ago quod me uiuere coegisti ("Et dono les gràcies perquè em vas obligar a seguir viu"). 

NOTA:

[1]  Observa que l'explicativa és una mena d'aposició a l'oració principal o a un element d'aquesta oració: la subordinada introduïda per quod aclareix quina és la raó esmentada en l'oració principal. 

En llatí hi ha tres tipus de subordinades substantives o completives: 

• d'infinitiu.
• introduïdes per conjunció
• interrogatives indirectes

Totes elles es comporten igual: funcionen normalment com a subjecte o complement directe del verb de l'oració principal.

1. Completives d'infinitiu (concertat o no concertat). Repassa el capítol 13. INFINITIU del llibre moodle Compendi de morfologia i sintaxi llatina (a la secció Recursos de la matèria).

2. Completives introduïdes per conjunció. Les principals conjuncions són ut / ne ('que / que no”) i quod  ('que, el fet que'). N’hi ha alguna conjunció més (quominus i quin), però no plantegen cap problema, perquè només tenen aquest valor completiu. En canvi, quod i ut poden tenir uns altres valors. 

• Quod, quan és una conjunció completiva ^[1] porta generalment el verb en indicatiu. Es tradueix 'que' o 'el fet que'. Vegem-ne un exemple:

Praetereo   quod     manu sua   eum   occiderat

  1 sg pres ind     cj        Abl sg       Ac sg   3 sg plusq ind

(V)                       (CC)       (CD)          (V)

                  _________   _____________________________________

Principal           Sub. substantiva completiva (CD)

Traducció: “Passo per alt/ ometo el fet que l'havia matat amb la seva pròpia mà”.

• La conjunció ut, és la principal conjunció completiva del llatí clàssic (l'equivalent català és la conjunció 'que'). Perquè tingui aquest valor completiu, el verb de l'oració que encapçala ha d’estar en subjuntiu (mode verbal que no necessàriament hem de respectar en la traducció). Ne ('que no') és l'equivalent negatiu de la conjunció ut quan té valor completiu.

Recorda que els valors d'ut ('que') i del seu equivalent negatiu ne ('que no') s’intercanvien quan el predicat de l'oració principal és un verb o expressió de temor:

Timeo ne hostes veniant (= 'temo que vinguin els enemics')

Timeo ut pater veniat (= temo que no vingui el pare)

3. Interrogatives indirectes. Les oracions subordinades substantives interrogatives indirectes funcionen com a subjecte o complement directe del verb de l'oració principal, exactament igual que les proposicions subordinades d’infinitiu o les completives introduïdes per conjunció. D’altra banda, es classifiquen de la mateixa manera que les interrogatives directes: poden ser simples (totals o parcials) o dobles. Per a cadascuna d'aquestes tipologies s’empren les mateixes conjuncions, pronoms i adverbis que en les interrogatives directes. Recorda que aquestes oracions obligatòriament porten en llatí el verb en subjuntiu, encara que en català (i en castellà igualment) cal traduir-lo normalment en indicatiu. Repassa el capítol 2.7. Subordinades substantives interrogatives indirectes del llibre moodle Apunts de llengua llatina (LA2B2 ) ^[3].

[1]  Quod també pot ser una forma del pronom relatiu qui quae quod (nom. o ac. neutre singular) o una conjunció que introdueixi una subordinada circumstancial causal.

[2] Vt és la partícula més polisèmica del llatí. A banda de funcionar com a conjunció completiva, també pot introduir diversos tipus de subordinades circumstancials.

[3] Les interrogatives indirectes s'han estudiat al segon lliurament d'aquest bloc 2 de llatí II.

• pel pronom relatiu qui quae quod  o algun dels seus derivats ^[2].
• per un adverbi relatiu: ubi ('on'), quo ('cap a on'), unde ('d'on, des d'on'), qua ('per on'), etc.
• per algun determinant relatiu, com ara qui quae quod, quantus, qualis, etc.

Exemples:

Id quaesiui ex Lucio, qui certe scibat.

"Ho vaig preguntar a Luci, qui de segur ho sabia".

(L'oració de relatiu és introduïda pel pronom relatiu qui; l'antecedent d'aquest pronom és Lucio)

Omnes orant in templo ubi statuam Mineruam est 

"Tots preguen al temple on / en el qual és l'estàtua de Minerva"

(L'oració de relatiu és introduïda per l'adverbi relatiu ubi; el seu antecedent és el substantiu templo).

Observacions:

1. Cal recordar que el pronom relatiu ha de concertar amb el nom que li fa d'antecedent (o referent) en gènere i nombre; en canvi, el cas del pronom relatiu ve determinat per la funció sintàctica que compleixi dins de l'oració subordinada. Fixa't en les següents oracions: en totes elles va canviant el cas del pronom relatiu (per raó de la funció sintàctica que fa dins la subordinada de relatiu), menter que el pronom sempre manté el gènere femení i el nombre plural del seu antecedent (que és duas uias):

a) Duas uias occupauit, quae ad portum ferebant.
   "Va ocupar els dos camins que portaven al port".
     Quae va en nominatiu perquè fa de subjecte de ferebant ("Dos camins portaven al port") ^[3].

b) Duas uias occupauit, quas hostis sine custodiis reliquerat.
  "Va ocupar els dos camins que l’enemic havia deixat sense protecció".

     Quas va en acusatiu perquè és el complement directe de reliquerat ("L'enemic havia deixat dos camins sense protecció").

 c) Duas uias occupauit, quarum una angusta erat.
   "Va ocupar els dos camins, un dels quals era estret".

     Quarum va en genitiu perquè fa de complement del nom del pronom una ("Un dels camins era estret").


d) Duas uias occupauit, in quibus nullae custodiae erant.

   "Va ocupar els dos camins en els quals no hi havia cap vigilància"

   Quibus va en cas ablatiu perquè fa de complement circumstancial de lloc del verb erant ("En els dos camins no hi havia cap vigilància").

2.  A més de pronom relatiu, qui quae quod també pot ser un determinant relatiu; és a dir, modifica un substantiu amb qui constitueix un mateix sintagma. Exemple:

Aduentum tuum cognoui, qui nuntius mihi gratissimus fuit.
"Vaig assabentar-me de la teva arribada, anunci que em va ser mol grat".

3. Com ja s'ha explicat al capítol sobre els usos del quod, el relatiu neutre singular pot tenir com a antecedent tot el que s'exposa en l'oració principal. En aquest cas, es pot traduir per  les expressions 'cosa que, el que, la qual cosa, etc'.

Lacedaemonii Agim regem necauerunt, quod numquam antea apud eos acciderat.
"Els lacedemonis van assassinar el rei Agi, cosa que entre ells mai havia succeït abans".

4. Tal com els adjectius poden substantivar-se, el pronom relatiu, atesa la seva natura adjectival, també pot estar substantivat. En aquests cas, no té cap antecedent en l'oració principal i cal traduir-lo per 'qui' o 'aquell / aquella.. que / qui'. Aleshores, a més, l'oració subordinada de relatiu no és pròpiament adjectiva, sinó que s'ha de considerar una subordinada substantiva, i fa en realció al verb de la principal alguna de les funcions pròpies d'aquesta categoria d'oracions (sobretot, subjecte o CD del verb de l'oració principal).

Ignaui sunt qui fugiunt.

"Aquells que fugen són covards".

El pronom relatiu qui no duu cap antecedent. Introdueix, per tant, una oració subordinada substantiva que fa de subjecte del verb de la principal (fugiunt). Alhora, el pronom relatiu fa de subjecte del verb de a subordinada de relatiu. Aquí tens l'anàlisi morfosintàctica completa d'aquesta frase composta:

 
Ignaui      sunt       qui         fugiunt

        Nom pl      3 pl      Nom pl        3 pl pres ind

           (Atr)        (V)          (Subj)            (V)

                                       --------------------------------

                                        or. sub. subs. de relatiu

                                                (funció: subjecte)  

NOTES:

[1] En rigor, només se li pot dir antecedent quan precedeix a la subordinada de relatiu.

[2] Per a la seva flexió i traducció, vid. el capítol 3.5. Relatiu del  Compendi de morfologia i sintaxi llatina.

[3] Una bona manera d'identificar la funció del pronom relatiu dins de la seva subordinada consisteix a substituint-lo per l'antecedent. Així queda il·lustrat, entre parèntesis, en les oracions d'aquests exemples. 

• la conjunció quod (amb el verb en indicatiu o subjuntiu). 
• la conjunció cum (amb el verb en present o perfet de subjuntiu).
• Altres conjuncions causals del llatí són quia (+ indicatiu o subjuntiu) i quoniam (+ indicatiu).

Exemple: Tibi gratias ago quod me uiuere coegisti ("Et dono les gràcies perquè em vas obligar a seguir viu"). 

3. Temporals. Indiquen una circumstància temporal relacionada amb el que s'expressa a l'oració principal. Poden establir amb l'acció o proposició de l'oració principal una relació temporal d'anterioritat, posterioritat o simultaneïtat (total o parcial).

Els nexes subordinants temporals més comuns en llatí són:

• • cum + indicatiu ('quan').
  • ut + indicatiu ('quan, tan bon punt').
  • cum primum + indicatiu ('tan bon punt').
  • ubi primum + indicatiu ('tan bon punt').
  • simul + indicatiu ('tan bon punt').
  • ubi  + indicatiu ('quan')
  • quando + indicatiu ('quan')
  • dum i donec + indicatiu o subjuntiu ('mentre que; fins que').
  • priusquam i antequam + subjuntiu ('abans que / de').
  • Postquam + indicatiu ('després que / de').

• • Recorda, a més, que el llatí compta amb el cum històric (amb el verb en perfet o plusquamperfet de subjuntiu) que introdueix una subordinada que és alhora temporal i causal. Ho tens explicat al capítol 3.1. Valors de cum (preposició i conjunció) d'aquests Apunts.

4. Concessives. Plantegen una objecció real o possible en relació a allò expressat en l'oració principal. En català, les concessives s'introdueixen amb els nexes encara que, tot i que, malgrat que, etc. Tant en català com en llatí, la concessiva tria el mode indicatiu quan l'objecció proposada s'entén com a real, i el subjuntiu en el cas que l'objecció es consideri només possible o obertament irreal.

Als capítols sobre els usos de cum i ut, ja s'ha explicat que les concessives llatines s'identifiquen fàcilment per la presencia de l'adverbi tamen ^[3] en l'oració principal. 

Les principals conjuncions concessives emprades en llatí són:

• • ut, cum, quamuis + subjuntiu.
  • quamquam, etsi, tamentsi + indicatiu.
  • etiamsi + indicatiu o subjuntiu.
    
    Exemple: Vt desint uires, tamen uoluntas exstit ("Encara que faltin els formes, tanmateix queda la voluntat").

5. Consecutives. Precisen la conseqüència d'una acció, estat o circumstància expressada en l'oració principal.

La conjunció llatina consecutiva més recurrent és ut (i en cas que sigui una oració negativa, ut non).  Vt es tradueix per la conjunció catalana 'que'; ut non, per 'que no'. Sempre duen el verb en subjuntiu. A més, a l'oració principal generalment hi ha un element correlatiu que indica quantitat o manera (ita o sic, 'així'; adeo, 'fins a tal punt, de tal manera, en tal grau'; tam, 'tant, tan'; tantus -a -um, 'tan gran'; talis -e, 'tal, d'aquesta mena'; etc.).

Exemple: Quis est tam demens ut sua uoluntate maereat? ("Qui és tan boig que pateixi per la seva pròpia voluntat").