Josep Carner: El cor quiet
| lloc: | Cursos IOC - Batxillerat |
| Curs: | Literatura catalana (Bloc 1) ~ gener 2020 |
| Llibre: | Josep Carner: El cor quiet |
| Imprès per: | Usuari convidat |
| Data: | diumenge, 19 de maig 2024, 18:29 |
Descripció
.
1. El cor quiet: tria de poemes
El cor quiet (1925) de Josep Carner és un llibre extens que conté 83 poemes. Està estructurat en 5 apartats de 
llargada ben diversa i, encara, dins de cada part es mantenen agrupacions internes d'alguns poemes.
A continuació s'indiquen els 30 poemes que seran objecte d'un estudi detallat en aquest curs. Els trobareu citats seguint les seccions on es troben. També s'indica el nombre de poemes que conté cada secció, així com el tema central que tracten.
I. Les nits: 10 poemes (del 1 al 10). Poemes d'introspecció personal, de por i de neguit: "El cor inquiet".
1. "Nocturn"
2. "Cau a la mar l'estel més bell"
3. "Perdut en mon jardí"
4. "El beat supervivent"
II. Els arbres: 11 poemes (del 11 al 21). La mirada sobre els arbres en els distints paisatges que ha conegut i els sentiments que l'inspiren.
5. "Els nostres pins"
6. "Els pollancs de França"
7: "Fruiterar florir": "El presseguer amagadís"
8. "L'eucaliptus de Quarto dei Mille"
9. "Els cocoters de Macuto"
III. Les estampes: 44 poemes (del 22 al 65). Secció central dedicada a captar imatges quotidianes del món vegetal i la relació que hi manté el poeta. S'ordenen seguint les estacions de l'any: estiu, tardor, hivern i primavera.
10. "Casa que fou de pescadors"
11-13. "Els tres altars": El Pou", "La Finestra" i "La Llar"
14. "El retorn al poble"
15. "Arts de bruixeria"
16. "A un gripau"
17. "Cançoneta incerta"
18. "A muntanya"
19. "Cançons de llogarret": "Ramats" i "Idil·li"
20. "Idil·li"
21. "Neva"
22. "Vols de Nadal"
23. "Divendres Sant"
IV. Les adreces: 7 poemes (del 66 al 72). Poemes adreçats a persones o celebracions concretes com el seu nom indica.
24. "A unes glicines penjant damunt la casa d'uns nuvis"
25. "De Maria Antònia Salvà"
5. L'assenyament: 11 poemes (del 73 al 83). Síntesi del llibre: s'hi recull la maduració, però també la desconfiança i el desassossec.
26. "Interval"
27. "Una casa tancada"
28. "Cançó de la quarantena"
29. "L'home que fa giravoltar l'espasa"
30. "El castell de l'oblit"
2. Mètode de lectura
Per analitzar un poema cal seguir un mètode. Primer de tot cal llegir-lo atentament. Millor si ho feu en veu alta i amb un llapis subratlleu els mots o expressions que desconeixeu.
L'edició recomanada d'El cor quiet us serà de gran utilitat perquè:
a) Al final de cada poema teniu el glossari. És a dir: el lèxic, les paraules que poden contenir alguna dificultat de comprensió. Les teniu numerades. Cada número es refereix al vers que ocupen en el poema. Així, per exemple, ""planyívols" que es planyen", que es queixen, del glossari del poema "Nocturn" (el primer del llibre) va encapçalat pel número 3. Vol dir que aquest adjectiu es troba en el vers número 3 del poema. Feu-ne la comprovació. Si llegim el vers 3, hi diu: "ocells planyívols, animals salvatges". Ja hem reconegut, doncs, el vers i hem après el significat de l'adjectiu!
En aquest sentit heu de recordar que cada poeta té la seva pròpia llengua. A l'Antologia de poesia catalana que heu estudiat a primer de batxillerat, ja heu pogut llegir un poema de Josep Carner ("A un auró") i heu vist que té una llengua que combina un llenguatge culte, fins i tot amb lèxic antic (arcaismes), amb termes de la vida quotidiana, on situa habitualment els seus poemes. Aquesta és una de les forces d'un poeta, que sols en llegir-ne un poema ja sapiguem de qui és, el reconeixem. Podem establir el símil en com mirar un quadre i reconèixer el seu autor per les formes, els temes, etc. Un Miró, un Picasso, un Velázquez o un Greco. Al començament us semblarà estrany, però a mesura que llegiu el llibre veureu com es van repetint les paraules i ja se us faran habituals i conegudes. Un exemple és justament l'ús freqüent que fa Carner dels adjectius acabats en -inyol, com planyívol, mengívol, ...
b) Els poemes i els versos estan numerats. Si teniu davant vostre el poema "Nocturn" que fem servir d'exemple, veureu com la numeració comença pel mateix títol. Al costat esquerre hi teniu un 1. Correspon al poema número 1 del llibre. El poema 2, "Proximitat de la mort" està encapçala amb el número 2, i així successivament, fins al número 83, fins a "El castell de l'oblit" que tanca el recull. Després, els versos estan numerats de 4 en 4. Així tenim numerats els versos 4, 8, 12, 16, 20, 24, 28 en la primera pàgina del poema "Nocturn". Si girem el full continua la numeració correlativa: 32, 36, 40 i 44. Aquest poema inicial té 45 versos. Algú pot pensar que un poema llarg és més difícil d'entendre. Sol ser a la inversa: perquè indica que es repeteixen les coses i que hi ha un relat, una història que se'ns explica i que podem seguir. D'altra banda, aquesta numeració dels versos ens serveix per dues coses fonamentals:
- Si els poemes són llargs, i al llarg d'El cor quiet trobarem diversos poemes prou extensos, cal observar-ne les seves parts, cal dividir-lo en les diferents parts: primera part, segona part, la tercera part i conclusió, per exemple. La numeració dels versos és molt útil perquè permet al·ludir a les diferents parts sense dificultat.
Així per exemple, si analitzem el poema "Nocturn" veiem que està compost per 9 quartets entrellaçats (versos 1-36) i un final tipogràficament separat compost per dues estrofes: un quartet i un quintet (versos 37-45).
L'evolució del tema fa que els 9 quartets primers els puguem dividir en dues parts: del primer al cinquè ("l'obscuritat glateix"); corresponent als versos 1-20; i dels sisè al novè ("Àngels, tal volta, elisianes roses... d'un altre, caminant darrere meu." Corresponent als versos 21-36.
Al llarg de les estrofes, el poeta va fent preguntes a partir d'allò que contempla, són preguntes retòriques sobre els ocells o el so de les fulles (vv. 3, 7); més endavant el moviment d'unes altres fulles dins dels jardí, o la "remor que flota esmorteïda" (v. 29), fins a tenir la sensació que algú el segueix (v. 36). La figura d'un "jo" és habitual dins dels poemes. un jo" que contempla el paisatge, que el descriu, i que podem identificar amb el mateix poeta. Tots aquests interrogants els situa mentre el jo poètic, "fa "via"; és a dir: viu, treballa, es mou... Observeu la repetició de la paraula "via" fer via, fer camí, del poema; és a dir: viure, i que enllaça el final de la primera part amb la conclusió:
- "Almenys per mi, que entre la nit faig via" (v. 17)
- "del pleniluni que engrandeix ma via" (v. 43)
Per tant: per citar un vers cal escriure la inicial de la paraula "vers" "v" + el número del vers al·ludit". Exemple: (v.16).
Carner acostuma a construir els poemes de la manera següent:
1. Explica una situació externa, observa un paisatge, un moment determinat del dia. El descriu. Sovint aquest paisatge està poblat de gent; d'altres vegades és la mateixa naturalesa; de dia, de nit, a l'hivern o en qualsevol altre moment de l'any. La situació externa emmarca el poema, és el punt inicial que acostuma a ser un pretext per parlar d'alguna altra cosa més profunda, de l'ordre dels valors morals o de la sensació de la mateixa existència que s'escola inexorablement. Sobretot a El cor quiet que és un llibre d'una certa maduresa, en què el poeta reflexiona sobre el pas del temps i el sentit de la vida. ¿Què som sinó un lapse de temps?, podria ser la pregunta constant que subjau en el llibre.
2. La resta del poema pot ser:
2.1. Una interrogació més personal, sobretot en la primera i última secció del llibre: Les nits, secció dedicada a la interrogació personal, i L'assenyament, que no és altra cosa que "posar seny", créixer, madurar.
2.2. Una descripció de la realitat que contempla, sobretot en les seccions dedicades a la natura, Els arbres, i Les estampes, la més extensa. La força i gràcia de Josep Carner és saber captar un instant d'aquesta vida que contempla al seu voltant i a partir de la qual ell se situa, la comparteix o se'n diferencia. Sovint, les descripcions esdevenen imatges congelades, estàtiques. Tingueu de referència una fotografia per entendre allò que mostra. Això implica que és una poesia amb pocs verbs d'acció. El poeta passeja, camina per un univers que descriu, com que passeja per la natura i fa fotografies.
2.3. Les conclusions: cal veure en cada poema el salt qualitatiu que s'estableix entre el pretext i el valor moral, simbòlic o vital que es proposa. Pregunteu-vos sempre: ¿Què vol dir el poeta? ¿Què hi ha darrere d'aquella descripció amable? La resposta es troba en l'ordre de la reflexió humana: ¿què fem a la vida? ¿Què volem fer? ¿Com volem viure? És a dir: és d'orde ontològic i remarca els valors cristians del poeta. També, i és remarcable, s'aludeix a la tasca de l'intel·lectual. A diferència de l'artista modernista, l'escriptor posterior és una persona integrada a les tasques culturals organitzades per les institucions del país.
Cal recordar que la natura carneriana és ben distinta a la descrita pels romàntics i els modernistes que l'han precedit, com Jacint Verdaguer o Joan Maragall, respectivament. Carner es mou en una naturalesa domesticada, feta a mida humana: un jardí, el camí en sortir d'una població, un carrer de la ciutat. No és mai la natura agresta, les grans muntanyes inabastables del Pirineu. Compareu-la amb el paisatge de la muntanya de Solitud, per exemple, les descripcions de la qual volen mostra la força de la natura fins a esdevenir un personatge més. S'adequa també als quadres dels pintors noucentistes com Joaquim Sunyer que trobareu reproduïts al llarg d'aquest llibre. Es tracta d'un paisatge amable, mediterrani, acollidor. El jo poètic en pot descriure la calor o el fred que s'hi passa, però que és momentani. El refugi pròxim és la casa. La casa del poeta, allà on treballa, on escriu poesia i desenvolupa la seva tasca d'intel·lectual (escriu articles, pròlegs, tradueix, rep visites...). A El cor quiet és constant la referència a la casa. Implica recolliment, comoditat, vida sedentària, de ciutadà.
Josep Carner és un virtuós de la composició i de la mètrica. Cal fer el recompte sil·làbic. No de tot el poema si és llarg, ja que segur que hi ha una regularitat. Veiem, per exemple, "Nocturn", el poema que obre el llibre; tots els versos són de 10 síl·labes i de 6.
Així comença el primer quartet del poema "Nocturn":
"Quines són les imatges 6 síl·labes: rima femenina (=mot pla) - a
que s'agiten al fons de vostres nits 10 : rima masculina (=mot agut) - B
ocells planyívols, animals salvatges 10 : rima femenina - A
quan les pobleu de queixes i de crits?" 10 : rima masculina - B
Es tracta d'una composició anomenada Silva. La silva combina els versos decasíl·labs sense cesura amb versos d'art menor de 6 síl·labes. la cesura és la pausa que divideix el vers en dos hemistiquis. En català el vers clàssic per excel·lència és el decasíl·lab amb cesura després de la 4a. o 6a. síl·laba: 4+6 =10 síl·labes o 6+ 4 = 10 síl·labes.
Recordeu que en català no afegim ni traiem cap síl·laba en el recompte sil·làbic. Consulteu "Recursos" de la secció 0 per recordar-ne o aprendre el procediment.
El cor quiet ofereix una abundància de metres i composicions, però el sonet és una de les composicions amb una representació més significativa en el llibre. N'hi ha 17. Carner va incidir d'una manera clara a fer del sonet la composició clàssica per excel·lència de la literatura catalana culte del segle XX. De sonets, se n'escrivien des del segle XVII, però en la segona meitat de segle XIX gairebé havia desaparegut.
Un altre tret remarcable és la polimetria, és a dir: l'alternança de metres diversos en una mateixa composició. Hi és molt present en la primera part del llibre. També són abundants els poemes estructurats en quartetes (abba o abab) -art menor- i són menys freqüents els quartets (ABBA) o (ABAB) -art major. També cal remarcar la presència de l'apariat (rima de dos en dos versos. Per exemple a "Els pollancs de França"). Altres composicions estròfiques són el quintet, el sextet o la dècima. Però El cor quiet també presenta versificació popular com la corranda (cançó breu: ababbb que trobem a "Corrandes d'una pluja a la nit") o una codolada a propòsit d'"Els ametllers de Sarrià"; i, encara una dansa en el poema "Dansa".
1. Per referir-nos a Josep Carner, parlem sempre del "poeta", el citem pel cognom o el nom complet.
2. Ens referim a la "poesia" com a gènere literari i al "poema" quan en parlem d'una composició poètica en concret.
3. Cal escriure la grafia dels títols dels poemes entre cometes: "Nocturn"
4. La grafia dels títols i de les seccions del llibre: en cursiva (El cor quiet) si escrivim a l'ordinador; subratllat si escrivim a mà: El cor quiet.
Amb aquestes indicacions podeu garantir una bona comprensió dels poemes i del llibre.
Cal ser, però, sistemàtic, i perseverà en el mètode!!
3. Secció 1: Les nits
El cor inquiet - Secció 1: Les nits
En aquesta secció primera d'El cor quiet el poeta s'interroga sobre l'existència en un context de foscor i de nit real. Al llarg 
dels 10 poemes que constitueixen la secció es descriu una progressió, entre "Nocturn", el poema que obre el llibre, i "El beat supervivent", un dels poemes emblemàtics del recull, que es decanta cap a la serenitat i la calma.
La interrogació es descriu en els paràmetres vitals i ètics: ¿què farà en la vida? I dins l'univers cristià. Déu apareix en el fons del pensament carnerià d'aquest llibre; un element que desenvolupa en llibres posteriors com Nabí, basat en un episodi bíblic. En aquesta primera secció del llibre, Carner hi descriu els dubtes en què es debat sobre el sentit de l'existència. El 1925, quan publica El cor quiet, Josep Carner té 41 anys, una vida literària i personal molt activa, intensa i ja llarga; havia acomplert moltes etapes, difícils d'imaginar en l'actualitat. Havia escrit llibres i iniciats revistes, escrivia habitualment en els diaris, havia col·laborat estretament amb la Mancomunitat de Catalunya i en la construcció d'una literatura que es vol moderna i europea: el Noucentisme. També s'havia casat i havia entrat en la carrera diplomàtica, d'aquí que visqui fora de Catalunya i descrigui una vegetació diferents a la mediterrània en les seccions "Arbres" i "estampes". Cal no oblidar que Carner havia obtingut l'èxit des de molt jove i era considerat "el príncep dels poetes" per la seva capacitat de versificació i de captació de l'instant.
La poètica carneriana a El cor quiet: partir de l'observació del real
Un dels aspectes que heu de tenir en compte en llegir els poemes és el seu punt de partida. Carner no és un romàntic, ni un avantguardista; no sols fer els versos a partir d'una introspecció personal, sinó de la realitat. Una realitat objectiva que el poeta observa, una escena de la vida quotidiana, del camp, de la ciutat, d'on extreu alguna lliçó que comparteix amb el lector. N'extreu algun aspecte vital que ens comunica. Sovint, doncs, trobareu una petita història explicada darrere la qual es formula una lliçó personal o un element sobre l'existència mateixa. A diferència de la poesia que havia fet anteriorment (12 llibres de poemes) de base noucentista, a El cor quiet desapareix la preocupació cívica i col·lectiva. El poeta se centra en ell mateix i s'analitza com a individu.
El símbol de la nit: "Nocturn"
La nit és l'espai simbòlic de la reflexió. Moment de calma externa, tothom dorm, el poeta deambula tot sol, despert, i s'interroga sobre aspectes vitals que l'inquieten, enmig d'una naturalesa viva i poblada d'éssers animats. D'aquí que es pugui parlar del "cor inquiet" referint-nos a aquesta secció. Carner hi mostra la inquietud, el desassossec, el misteri humà. L'espai de la inquietud, en oposició al dia, a la llum del sol que sembla fer les coses més fàcils. El poeta presenta interrogacions ontològiques (¿quin és l'objectiu de l'home a la vida?) i vitals en els primers poemes: "Nocturn", "Cau a la mar l'estel més bell", "Perdut en mon jardí" per, a "El beat supervivent", entre d'altres que el precedeixen que mostren un moment de serenitat i calma a través de la fe.
El primer quartet del poema "Nocturn" que ja hem analitzat formalment, també mostra aquest tipus d'interrogació existencial:
"Quines són les imatges
que s'agiten al fons de vostres nits
ocells planyívols, animals salvatges
quan les pobleu de queixes i de crits?"
A partir d'aquesta introspecció, el poeta busca respostes. Quan analitzeu i comenteu els poemes d'aquesta primera secció cal tenir present aquesta postura d'interrogació, de confusió, de sentir-se perdut com diu en el poema titulat "Perdut en mon jardí". És molt habitual que el jo poètic se situï en un escenari concret i es mogui, passegi i descrigui allò que l'envolta. Així, en els primers quartets de "Perdut en mon jardí" (poema format per 11 quartets de versos decasíl·labs de rima consonant (ABBA, CDCD, ....) exposa com era a la seva habitació ("Atardat en ma cambra") i decideix sortir a fora: "Obro la porta / cridat per més insinuants foscors (vv. 3-4). es passeja pel seu jardí tot sentint el soroll de la vegetació ("sento el glatit fantàstic de les coses", v.11), se sent estrany, les seves percepcions canvien i els nervis li juguen una mala passada: "¿És potser la follia qui em voreja?..." (v. 21 i ss.), sembla, fins i tot, que retrocedeix en el temps i es converteix en un ésser primitiu (estrofes 7-8); Ve després la conclusió de les 3 últimes estrofes (estrofes 9-11) en què el poeta cau de genolls, li sembla que tota la nit li cau a sobre.... i en aquest punt d'ofuscació "l'ombra invisible de Jesús que passa", el salva i el torna a la tranquil·litat: "i se'm desvetlla l'ànima abaltida" (v. 42 i ss.).
Recordeu que Josep Carner és un virtuós de la forma: tots els poemes del llibre tenen una mètrica concreta que cal reconèixer. Analitzeu-ne els versos i la seva rima, sempre regular. Això us ajudarà també a dividir el poema en les seves parts i en entendre la història que hi explica!
4. Analitzem "El beat supervivent"
El beat supervivent
Aquest poema que tanca la secció Les nits dona resposta a molts dels interrogants exposats anteriorment. D'aquí que es pugui dir que és una avançada a la secció de l'Assenyament final. Es tracta d'un poema narratiu, compost de 15 quartets de versos regulars decasíl·labs i una estrofa de 5 versos, un quintet, que el tanca: A, A, B, B, A.
Introducció al poema:
Es tracta d'un poema narratiu llarg en què es fa una reflexió sobre el pas del temps. El jo poètic compara l'edat adulta a la joventut en una contraposició entre melangiosa i serena. El jo poètic s'identifica amb el mateix poeta que es presenta en una escena domèstica, vetllant, despert, mentre la resta de la casa dorm. Des de la quietud de la nit
recorda la seva joventut, la vida despreocupada, en definitiva el pas del temps i les responsabilitats de la vida adulta, bàsicament la família. També dibuixa la imatge de poeta envoltat de llibres. Aquesta imatge respon a la idea de poeta que té una posició social i un paper dins la societat, com es demanava durant el procés organitzatiu de la cultura que va ser el Noucentisme.
Anàlisi del poema:
El poema es divideix en 3 parts separades per la divisió estròfica dels quartets. En la primera part, composta de les 5 primeres estrofes (versos 1- 20), el personatge, un home de mitjana edat, el mateix poeta, es descriu en un ambient confortable en plena nit, acabades les tasques habituals (“Em distreu aquell pom de violetes, /... Fuig tot afany d'avui, tota cabòria”, vv. 13-17), en un moment de reflexió i repòs. La reflexió es produeix al mateix temps que fuma amb pipa; la descripció del fum, del “torterol” (v. 18) esdevé la forma d'evocar el pas del temps.
En la segona part, composta de les estrofes 6-11, l'objecte de la reflexió és la vida passada, la joventut sense 
obligacions, ni responsabilitats, és a dir “el fadrinatge”: l'estar solter, en concret (vers 21). Aquesta part
s'allarga en la descripció d'una vida despreocupada, sense horaris i enamoradís (“tremolor davant un colze nu”, v. 24) de la vida que havia fet: “aquell ficar les mans a les butxaques / i arronsar-se d'espatlles com un rei”, vv. 31-32), fins i tot un cert desordre (“i no poder trobar la roba blanca / sinó quan del calaix ne penja un tros”, vv. 35-36) o portar una vida desordenada (“llevar-se tard, ja mig marcit el dia”, v. 41) i menjar quan et plau (“dinar quiet al menjador tot buit”, v. 42), etc.
En la tercera part, composta per les estrofes 12- 15, es reprèn l'evocació a la joventut: "Joventut, fadrinatge! Us allunyeu, / no pas massa remots de ma diada" (vv. 45-46) al·lusió emfàtica i paral·lela a la part segona que l'ha precedit, per passar a donar una visió global, general, de la joventut en la qual ens hi podem reconèixer. Després el torna al present. Es descriu físicament amb els primers senyals de maduresa: “la cella desatesa / i els primers
cabells blancs lluen subtils” (vv. 51-52) i, sobretot, en un context familiar de responsabilitat: la família, els fills i la muller (vv. 53-54) que descansen mentre ell els vetlla.
L'actitud és positiva, joiosa. El poeta accepta el present, la seva vida la seva “illa” el seu “reialme” / i somric jo mateix de mon mantell." (vv. 59-60).
El poema, però, es tanca també de forma narrativa amb el quintet final en què el poeta surt realment, físicament, de casa seva. Aquest fet, de sortir de l'entorn de casa es fa molt habitual al llarg de tot el llibre. Us servirà d'element per analitzar els poemes. El jo poètic viu entre les nombroses tasques a realitzar, o entre la lluita domèstica i vital; també al·ludeix a l'ambientació nocturna, a la nit, a “l'entrada en un espai màgic”.
Mentre els altres dormen, el poeta s'interroga sobre la realitat; és un recurs propi del corrent postsimbolista al qual Carner s'aproxima en aquest llibre.
Conclusions
La descripció del poeta enmig d'una domesticitat burgesa, en què el poeta atén les seves tasques habituals respon a la visió dels anys vint en què la feina intel·lectual, a diferència del Modernisme, s'integra en la societat. En aquest sentit el títol del poema defineix molt el personatge: “beat”, relacionat amb bondat i tasca ben realitzada, religiosa; “supervivent” que el relaciona amb Ramon Llull, un referent important en aquest llibre:
Elements formals
Carner és un virtuós del vers i de les seves tècniques.
El poema està escrit en versos decasíl·labs (4 + 6) habitualment cesurats després de la quarta síl·laba.
Els versos s'agrupen en quartets que rimen entre ells de forma A, B, A, B (rima encadenada) o creuada (A, B, B, A).
RECORDEU QUE la rima es fa a partir de l'última vocal accentuada. No de la consonant que la precedeix en la mateixa síl·laba.
Així per exemple els 8 primers versos tenim:
perilla / Mitjanit / filla / llit : A, B, A, B
tocades / claror / ensonyades / menjador: C, D, C, D
RECORDEU QUE la rima és fonètica, no gràfica. Així, per exemple, els 4 darreres versos de la primera part tenim:
“cabòria” rima amb “memòria” (rima de mots esdrúixols, les dues “os” han de ser obertes”: rima lírica)
“torterol” rima amb “volt” (rima de mots aguts: masculina. La lletra “te” de “volt” és muda).
Un vers de rima masculina sense cesura és, per exemple,:
“com – un - su - per -vi - vent – mis – te – ri - ós”
5. Secció 2: Els arbres
Aquesta segona secció d'El cor quiet dedicada a 7 arbres va ser un primer tast del volum titulat Arbres que Josep 
Carner publicà molts anys més tard. Els arbres, doncs, van ser objecte d'interès constant per part del poeta. Cal recordar que els “arbres” tenen una llarga tradició cultural i literària. Des de l'arbre del bé i del mal del paradís en el Gènesi a l'Arbre de la ciència de Ramon Llull.
La seva forma ha fet que esdevingui un símbol constant. D'una banda, se'n parla en relació a l'arrelament a la terra (les arrels), de l'altre per l'enlairament al cel (les branques) i com a punt de comparació amb els sentiments, característiques o actituds vitals; la saba es relaciona amb la sang humana. Sovint, com fa Carner, se'l compara a una persona: se'l personifica, de manera que les seves qualitats s'atribueixen a un ésser humà. A més de Ramon Llull, alguns poetes significatius de la tradició literària catalana van fer de l'arbre un símbol. Es tracta, sobretot, dels poetes mallorquins Josep Lluís Pons i Gallarza al segle XIX, ("L'olivera mallorquina") i de Miquel Costa i Llobera ("El pi de Formentor") i Joan Alcover ("Desolació"), a principis del segle XX, dos poetes, aquests dos últims importants en la formació literària de Josep Carner.
Com es pot llegir en diversos poemes de la secció, Carner associa les qualitats de seny i de saviesa a l'arbre. Així, llegim que "L'eucaliptus de Quarto dei Mille" "és un savi / i no un eixelebrat" (v. 21) o si analitzem "Els nostres pins", el poema que obre la secció, hi trobem, en les 6 estrofes (quartets octosíl·labs) de la primera part, una exposició dels diferents escenaris o indrets on es troben els pins: a la carena, a les ermites, en un pendís, prop d'una casa etc.. El pi és un arbre molt habitual en el paisatge mediterrani de la costa catalana, molt conegut. D'aquí que Carner hi presenti una encadenament de personificacions, per, en la segona part formada per dos quintets octosíl·labs, fer-ne una descripció que el converteix en un personatge important, un "califa". En la descripció es juga a relacionar la forma fina, com d'agulles, de les fulles dels pins, amb els pèls d'una barba vermellosa d'un "califa" i el fet que sigui de fulles perennes (que constantment cauen les fulles) en deixar a terra una catifa:
"Amic suau, d'aspres cabells!
Com savi antic dónes consells,
i, sumptuós com un califa,
et fas tot l'any una catifa
de tos mateixos pèls vermells."
Quintet octosíl·lab que alterna la rima masculina en les A i femenina en les B: A, A, B, B, A
La secció "Arbres", doncs, no pren l'arbre com a tema, sinó com a pretext per parlar de la maduració personal i de creixement vital. Esdevenen un símbol de l'espectacle que ofereix la natura i que Carner porta al terreny personal. Els poemes de la secció neixen de la contemplació real que Carner en fa en els diversos indrets on viu o que visita: Catalunya, França, Amèrica o el barri de Sarrià a Barcelona. En copsa qualitats i característiques que transforma en imatges humanes. Del seu conjunt també se'n desprèn la varietat i els matisos; hi ha arbres que Carner ha conegut a Barcelona, com els pins i els ametllers, però d'altres són més exòtics o lligats a un paisatge allunyat de Catalunya, que va conèixer en viure en diverses ciutats del món per raó de les seves destinacions dins el cos diplomàtic. Així: "l'Eucaliptus de Quarto dei mille" que se situa en un barri residencial de Gènova. Itàlia, que va ser el primer destí consular de Carner, o "Els cocoters de Macuto", a Veneçuela. Els arbres continuaran a ser al centre del seu imaginari. I seran molt importants en els anys del llarg exili, a Amèrica i, més tard, a Brussel·les.
Un exemple d'anàlisi: Els cocoters de Macuto
En l'enllaç següent trobareu una anàlisi del poema feta per una alumna. És una bona anàlisi, però la mètrica és errònia!! Hi diu que la rima és assonant. Observeu que la rima és lliure en els versos senars (1, 3, 5, 7, 9, 11, ...) i consonàntica en els parells (2, 4, 6, 8, 10, 12, ...) . Així, trobem que rimen: "encar - mar" (estrofa 1); "claror - horitzó"(estrofa 2. La "erra" de claror és muda) o "ningú - cadascú" (estrofa 3). Insisteixo amb aquest aspecte perquè Carner sempre rima: no trobareu poemes de rima lliure en tot el llibre i aquest és un aspecte que cal dominar en llegir El cor quiet!
Al final de l'edició recomanada d'El cor quiet trobareu una altra anàlisi del poema a càrrec d'Artur Martorell (pp. 237-238). En destaca la descripció de l'alçada dels cocoters que indica, novament la distància entre la terra i els núvols on viuen. Són tan alts que sols els podran aconseguir les "dees" (v. 19). També cal observar que en l'estrofa final Carner es refereix a la seva mort: "Quan jo sigui entre la boira / m'assolellaran el cor" (vv. 23-24. És a dir: el record descrit al llarg del poema li farà companyia.