Vida quotidiana a l'antiga Grècia

No en totes les regions de Grècia els infants rebien la mateixa formació. Tot seguit, veurem com era l'educació de nens i joves a les polis d'Atenes i Esparta.

Tant bon punt naixia un infant, la família ho anunciava a la comunitat posant a la porta de casa una corona d'olivera, cas que fos un nen, o un cabdell de llana, si havia nascut una nena. Als tres dies del naixement se celebrava una festa en què el pare aixecava el nadó en braços i passejava amb ell per la casa; per mitjà d'aquest gest es reconeixia l'infant com a fill legítim. Passat déu dies, es posava nom al nen, que solia ser el mateix que el de l'avi patern.

A Atenes, l'educació dels infants no era ni pública ni obligatòria. La mare s'encarregava d'educar els fills i les filles fins que complien els set anys d'edat. Arribats en aquesta edat, els fills mascles iniciaven la seva educació formal (παιδεία): cada matí, quan el sol despuntava, anaven a escola acompanyats per un παιδαγωγός (el pedagog era un esclau encarregat de vetllar per la bona conducte de l'infant). A l'escola, el γραμμιστής ensenyava a llegir i a escriure els infants, que s'asseien en tamborets i sostenien una tauleta de fusta sobre els genolls ^[1]. Aprenien la lectura i l'escriptura a través de la còpia de petits textos en vers, principalment d'Homer. Els nens havien de llegir els fragments de poemes i aprendre-se'ls de memòria; el mestre, a més, aprofitava el passatge que s'estava estudiant per comentar diverses qüestions bàsiques sobre geografia, mitologia, religió, moral, etc. Per als grecs, Homer era la base de la seva formació intel·lectual, una autèntica font de tota mena de coneixements. També s'ensenyava als nens rudiments matemàtics. A l'escola del gramistés també aprenien a comptar, fent servir els dits o usant l'àbac. Per escriure números, utilitzaven com a xifres les primeres lletres de l'alfabet grec.

En sortir de l'escola del γραμιστής, els nois anaven a la palestra per practicar exercicis físics (γυμνασία). L'educació física era supervisada pel pedotriba (παιδοτρίβης). Els noins sorganitzaven en dos grups: els més petits i els més grans; l'edat que marcava el límit entre un i l'altre grup seria els quinze anys. A la palestra, els nois exercitaven el seu cos amb les diverses disciplines atlètiques (cursa, salt, lluita, llançament de disc i javalina ^[2]), sempre despullats ^[3] i tot sovint amb l'acompanyament de música d'oboè.

L'educació dels nois atenesos es completava amb la formació musical. Es considerava que, com la gimnàstica educava el cos, la música ho feia amb l'ànima. El mestre de música era el citarista (κιθαριστής); sembla que ensenyava alhora cant, dansa i interpretació instrumental ^[4]. 

Pel que fa a les nenes, la seva educació requeia en mans de la mare i, potser, d'alguna esclava nodrissa. A banda d'instruir-les les tasques pròpiament femenines (teixir la llana i cuinar), també se'ls podia ensenyar una mica de música i d'aritmètica. Les nenes no acudien a la palestra: tot l'exercici físic que feien es reduïa als jocs de casa (dansa, gronxador, pilota, etc.).

Quant a l'ensenyament superior, en principi era reservat als fills mascles de les famílies benestants. A partir de la segona meitat del segle V aC, els mestres encarregats d'aquesta etapa formativa foren els anomenats "sofistes" (en plural, σοφισταί): professors moltes vegades itinerants que instruïen els joves en geometria, aritmètica, astronomia i, sobretot, en filosofia i retòrica (l'art de parlar en públic). Aquesta darrera disciplina era molt apreciada en l'Atenes democràtica, car preparava els nois per a l'exercici de l'activitat política i jurídica. 

En l'època de hel·lenística, la instrucció es va sistematitzar, establint-se tres nivells, que equivaldrien al que nosaltres entenem per ensenyament primari, secundari i superior. El mestre de l'etapa primària continuava sent el γραμμιστής. El mestre especialitzat en educació secundària rebia el nom de γραμμματικός. Guiats pel gramaticós, els nois aprofundien en el coneixement de les obres dels poetes: els lírics i els grans autors èpics (Homer, Hesíode i, també, l'autor hel·lenístic Apol·loni de Rodes). A banda de llegir i memoritzar els textos, s'analitzava la seva llengua i es reflexionava sobre els continguts. En aquesta etapa també s'estudiava geometria (a partir de la teoria dels elements d'Euclides), aritmètica, música i astronomia ^[5]. En moltes ciutats gregues de l'època hi havia un edifici anomenat γυμνάσιον on nens i joves rebrien instrucció intel·lectual i, alhora, s'exercitarien en els esports.

També en l'àmbit de la formació, Esparta representa un cas singular dins del món grec antic.

El nen espartiata era educat a casa fins als set anys. Després, era l'estat qui s'ocupava de la seva formació ^[6]. La instrucció dels nens era supervisada per un magistrat espartà anomenat pedònom (παιδονόμος). L'objectiu final que es perseguia amb l'educació espartana era fer dels nois uns soldats excepcionals, obedients i sense por a res, homes avesats a endurar sense queixes ni reticències tot tipus de sacrificis i esforços pel bé de la comunitat. Per això, es treballava i promovia la fortalesa física i l'austeritat. Fos estiu o hivern, els espartants anaven descalços i coberts a penes amb una senzilla capa curta. El menjar no era ni gaire abundant ni especialment ric en sabors: a la Vida de Licurg, Plutarc parla del brou negre espartà (μέλας ζωμός), una sopa elaborada amb sang de porc, vísceres i vi que es presenta com a símbol de la frugalitat del lacedemonis. Aquesta sopa seria la menja principal dels espartiates, que la consumien en un àpat col·lectiu anomenat sisitia (συσσιτία).

A les noies espartanes també se'ls inculcava aquesta filosofia de vida dura i sacrificada. Tot i així, la dona a Esparta gaudia de força més llibertat que en altres regions gregues. Igual que els seus companys masculins, les espartanes exercitaven el seu cos amb activitat gimnàstica (cursa, llançament de disc i de javelina, etc.). El propòsit era preparar-les perquè fossin mares fortes i sanes.

Com en tantes altres cultures tradicionals, el matrimoni entre els grecs antics solia ser de conveniència, una manera d'establir llaços familiars que s'entenien convenients i profitosos. Prèviament al matrimoni, se celebrava el prometatge (ἐγγύησης). El pretenent sol·licitava la mà de la futura esposa al pare d'aquesta. El pare de la núvia es comprometia a pagar un dot amb el qual es cobririen les despeses del casament. Tanmateix, el dot no passava a ser propietat del marit ni de la seva família; si la parella se separava per iniciativa de l'espòs, el muntant del dot havia de ser retornat a la família de l'esposa.

La cerimònia de casament (γάμος) se celebrava preferentment al gener ^[1]. El moment ritual més important de la cerimònia era l'ἔκδοσις, l'oferiment de la núvia al marit. Prèviament, els nuvis havien de purificar-se, rentant-se amb les aigües purificadores que brollaven d'una font. La cerimònia es completava amb un banquet a casa de la família de la núvia i el posterior acompanyament dels nuvis fins a la nova llar. El recorregut d'una casa a l'altra es feia en comitiva; amb els nuvis anava un seguici d'amics i familiars que entonaven cançons de noces (επιθαλάμιοι). Un cop arribats a la casa del nuvi, el marit introduïa a la muller en la que, des d'aquell moment, seria la seva nova llar.

En la família grega, els rols de gènere estaven molt marcats. Cal recordar que la societat grega era d'una rigidíssima estructura patriarcal. El paper de la dona es reduïa a tenir cura dels fills petits i de la casa. També, com s'ha explicat al capítol primer, a càrrec de la dona corria l'educació dels infants fins al set anys. La mare de família també s'ocupava de l'economia i organització domèstica De fet,  totes les dones lliures vivien pràcticament recloses a casa, dins d'una estança anomenada gineceu (γυναικεῖον), on passaven la major part de les hores només en companyia d'altres dones (mare, filla, esclaves) i dedicades principalment a cardar la llana o teixir.

Quant a les cases, aquestes serien més o menys grans i luxoses segons el nivell econòmic de la família. La casa d'una família de classe popular era més aviat petita i austera pel que fa al mobiliari i altres comoditats. La porta s'obria cap enfora; d'aquí el costum de picar a la porta abans de sortir, per avisar a qualsevol que pogués passar pel carrer i evitar de fer-li mal en obrir el batent de la porta. Després de l'entrada s'estenia un passadís que conduïa a una mena de pati central anomenat αὐλή. El pati estava rodejat per un porxo sostingut sobre columnes i obert al ras: per aquesta obertura entrava llum i aire fresc a la casa. Al voltant del pati, estaven les diverses estances, el nombre i les dimensions de les quals variarien segons el nivell de la casa. Se solia cuinar en un petit braser a l'aire lliure. Més enllà del pati central, hi podia haver el παστάς, una sala orientada al sud on a l'hivern es podia prendre el sol. Ja hem esmentat el gineceu, que en les cases més grans estaria preferentment situat en una segona planta. A la planta baixa se solia trobar l'ἄνδρων, l'estança  destinada als homes.

Plànol d'una casa grega a partir de la descripció feta per l'escriptor roma Vitrubi (s. I aC) a l'obra De arquitectura. Es tracta d'un habitatge prou gran: presenta un doble pati (fixa't que hi ha dos peristils), connectats per un passadís anomenat mesaulos (literalment, "entre patis").  Al voltant de cadascun d'aquests patis es troben el sector masculí (andronitis) i el femení (gynaikonitis). El thalamos (θάλαμος)  és el dormitori on era el jaç matrimonial.

Abans de prosseguir amb la descripció del mobiliari, visiona el següent vídeo sobre la casa grega. Dura poc més de dos minuts. .

En general, el mobiliari era escàs i modest. El més essencial, allò que es trobaria a pràcticament totes les cases, eren els llits (λέκτροι) i els baguls (λάρκανες). També hi podia haver tamborets per seure (δίφροι), taules de tres potes (τράπεζαι), una mena de reclinatoris usats sobretot per menjar (κλίνιδια), etc.

Sabem que els grecs disposaven d'una important indústria ceràmica i artesanal, que els proveïa de diversos tipos de recipients: les àmfores per emmagatzemar el vi, els craters per barrejar el vi amb aigua abans de servir-lo (κρατῆρες), les copes per beure (κύλικες), grans gerres usades per contenir aigua (ὑδρίαι), uns frasquets de coll llarg i estret destinats a guardar oli i perfums (λήκυθοι), llums d'oli (λαμπτήρ), etc. Fes un cop d'ull als tipus de vasos grecs de l'apèndix d'aquest llibre.

El vestuari quotidià dels grecs era força simple. Tant els homes com les dones portaven una túnica com peça de roba interior (principalment el χιτών) i un mantell exterior (el més comú era el ἱμάτιον) ^[1].

El  quitó (χιτών) consistia en una peça de tela rectangular generalment subjectada a la part superior per uns fermalls i cenyida a la cintura per un cinturó (ζώνη). Algunes vegades el quitó no es tancava amb fermalls, sinó que estava cosit.

• Es coneixen diferents tipus de quitó masculí. El quitó masculí curt d'estil dori arribava fins als genolls. Era una peça de roba de llana subjectat pels muscles que deixava els braços al descobert. El quitó masculí llarg d'estil joni, en canvi, arribava fins als peus i tenia mànigues; el vestien els sacerdots, els magistrats, els músics i els aurigues durant les curses de carros. Finalment, el tipus més simple de quitó masculí s'anomenava exòmide (ἐξωμίς), i deixava al descobert mig pit i tot el braç dret: aquest vestit era emprat pels artesans i els esclaus.
  
  
•  El quitó femení d'estil joni solia tenir més tela i més plecs i ser més llarg que el quitó masculí. Arribava fins als peus ^[2], solia tenir mànigues cosides o ajustades amb botons i sovint era fet amb lli o seda. A sota del quitó, les dones podien portar un στρόφιον, una banda de tela que feia les funcions de sostenidor ^[3]. Les dones solien alternar el quitó amb una peça més senzilla: el peple (πέπλος). El peple normalment era de llana, curt fins els genolls, descobert al costat dret de dalt a baix i subjectat a cada espatlla amb unα fíbula (περονή). La part superior es doblegava formant una mena d'alçacoll que queia sobre el pit. S'ajustava a la cintura amb un cinturó. A Esparta, les dones sempre duien aquest vestit.  
  
  

No era habitual entre els grecs cobrir-se el cap amb barret, almenys que treballessin al camp o estiguessin fent ruta. En aquest darrer cas, era usual cobrir-se el cap amb el πέτασος, un barret fet de feltre o palla i amb les bandes ben amples per protegir-se tant del sol com de la pluja. Hi havia un capell propi per a dones, una variant femenina del pètasos anomenada tòlia. El més normal, però, era que les dones, quan estaven fora de casa, usessin els plecs de la túnica o del mantell per cobrir-se el cap.

 

Els antics grecs organitzaven les hores del dia segons la llum solar. Εl dia (ἡμέρα) es dividia en matí (πρωί), migdia (μεσημβρία) i tarda (δείλη). La nit (νύξ) començava amb el vespre (ἐσπέρα), incloïa la mitjanit (μέση νύξ) i acabava a trenc d'alba (ἔως).

Els atenesos es llevaven quan clarejava el dia. De bon matí feien un esmorzar (ἀκράτισμα) molt frugal que habitualment es limitava a un tros de pa de civada o blat sucat amb vi ^[1]. Un cop esmorzats, els atenesos lliures es dirigien cap a l'àgora (ἀγορά), on els camperols ja havien preparat els productes del camp per vendre'ls. A l'antiga Grècia els homes eren els encarregats de fer la compra; les dones de bona família mai no anaven a comprar; de fet, restaven tot el dia tancades a casa i rarament sortien si no era per acudir a alguna festivitat religiosa. L'àgora no era només un espai per a la compra i venda: els homes s'hi passaven el matí a les estoes (en grec i en plural, στοαί; eren els pòrtics de l'àgora) parlant de negocis o d'assumptes polítics diversos ^[2] o simplement passant l'estona amb amics i coneguts. Al migdia tornaven a casa per fer un àpat lleuger (ἅριστον). La tarda també la solien passar fora de casa: si no acudien de bell nou a l'àgora, anaven al gimnàs (παλαίστρα), als banys públics (βαλανεῖον) o a la barberia (κουρεῖα).

En caure el vespre, tornaven a casa per fer el menjar més important del dia, un sopar (δεῖπνον) que començaria cap a les sis de la tarda. A voltes, se celebrava a casa d'algú un banquet o simposi (συμπόσιον). Al banquet hi acudien només els homes. Allí, després de sopar tots junts, els amics dedicaven bona part de la nit a beure vi mesclat amb aigua, sentir música i poesia, i gaudir de la conversa i jocs diversos que podia proposar qui havia estat escollit rei del banquet.