Història de Grècia: intoducció i civilitzacions minoica i micènica (L3 i L4)

En aquest llibre moodle trobaràs els continguts d'història que hauràs d'estudiar al llarg del primer bloc de Grec I. Primerament, i a tall d'introducció, es dóna una visió sinòptica dels grans períodes en què se sol dividir la història de la Grècia antiga. Tot seguit, s'estudien les dues primeres grans civilitzacions que van assentar-se en territori grec: la minoica i la micènica.

Índex dels capítols del llibre:

Grans períodes de la història de Grècia.

Visió sinòptica de la història de Grècia.

Primers pobladors: orígens de la civilització i cultura grega.

Civilització cretenca o minoica.

Civilització micènica.

APÈNDIX: per situar-nos: un repàs a les fases de la prehistòria.

La història de la Grècia antiga es pot dividir en dos gran blocs temporals. El fet que marca el límit entre l'un i l'altre és l'aparició de l'escriptura alfabètica grega, en l'anomenada època arcaica.

1. Prèviament, hi hauria un ample període que el podríem designar prealfabètic o primitiu. Arrancaria amb la prehistòria grega, inclouria l'aparició, el floriment i la decadència de dues grans civilitzacions (la minoica, apròxidament entre el 2000-1450 aC; i la micènica, datable entre 1600-110 aC) i es tancaria amb una etapa de més de tres segles conegut amb el nom d'edat fosca grega.
   
   
2. Després de l'edat fosca comença pròpiament la Grècia antiga històrica. S'enceta un vast període de gairebé vuit segles que podem reconstruir amb gran detall gràcies als mots testimonis escrits que en conservem. Des del segle VIII, el món grec desenvolupa una cultura cada cop més vinculada a l'escriptura. Vist això des de la nostra perspectiva, l'escriptura s'erigirà en l'element axial per al coneixement d'aquesta extensa etapa històrica durant la qual la civilització grega assoleix les seves més grans relaitzacions a nivell polític i cultural.

És una assentada convenció de la ciència històrica dividir aquest període històric en tres etapes o èpoques:

• • època arcaica (s. VIII - VI aC)
  • època clàssica (s. V - IV aC)
  • època hel·lenística (s. III - I aC)

Després del període hel·lenístic va arribar la dominació romana, moment en què  convencionalment se sol considera que finalitza la història de la Grècia antiga "independent".

En aquest primer bloc de Grec I s'aborda l'estudi de la història de Grècia des dels orígens fins a l'inici de l'edat fosca. La resta de períodes s'estudiaran en els successius blocs de les matèries de Grec I i II. Amb tot, i per tal que puguis fer-ne una primera visió de conjunt, al proper capítol d'aquest llibre s'inclou un esquema sinòptic que recull totes les etapes de la història de la Grècia antiga, destacant alguns dels esdeveniments i trets culturals més rellevants de cada període.

 

No cal que estudïis tota la informació d'aquesta pàgina. Fes-ne només una lectura que et serveixi per situar els diversos períodes i subperíodes de la història antiga de Grècia.

ÈPOCA PREALFABÈTICA O PRIMITIVA

3000 aC – 1600 aC (edat del bronze mitjà)     ca. 2100 aC: arribada a Grècia dels primers pobladors indoeuropeus. Esplendor de la civilització minoica: talassocràcia cretenca.	Segles XX - XVI aC
1600 aC - 1100 aC: civilització micènica (finals de l'edat del bronze)    Primers documents escrits: tauletes del lineal B. Grans palaus: monarquia i societat guerrera (reflectida a les obres d’Homer).  Expansió comercial pel Mediterrani. ca. 1100 aC: destrucció dels palaus micènics.	Segles XVI-XII aC
1100 aC - 776 aC: edat fosca grega (edat de ferro)     Desenvolupament de la metal·lúrgia del ferro. Assentament de colònies a l’Àsia Menor.	Segles XII-VIII aC

GRÈCIA ANTIGA: ÈPOCA HISTÒRICA

776 - 490 aC: ÈPOCA ARCAICA  Introducció de l’alfabet. Codificació de les lleis escrites. Gran colonització: Magna Grècia i costes de l'Àsia Menor. La revolució jònica. Aparició de la πόλις. Aparició de la moneda. Atenes: - Lleis de Dracó ( segle VII aC). - Soló i la política de reconciliació (inicis del segle VI aC). Esparta: - Constitució de Licurg. - Període d'esplendor cultural. - Règim guerrer espartà: guerres messèniques.	Segles VIII-VI aC
490 - 323 aC: ÈPOCA CLÀSSICA  Segle V: Guerres mèdiques: batalles de Marató (490 aC), Salamina (480 aC) i Platea (479 aC).     L'Atenes de Pèricles i la democràcia. La Lliga de Delos. Guerra del Peloponnès (431 aC-404 aC).       Grans manifestacions culturals. El teatre àtic: tragèdia i comèdia clàssiques. Segle IV: -Floriment de la filosofia atenesa: Plató i Aristòtil. - Macedònia: regnats de Filip II (356-336 aC) i Alexandre el Gran (336-323 aC).	Segles V-IV aC
323 aC – 31 aC: ÈPOCA HEL.LENÍSTICA Desmembrament de l'Imperi d'Alexandre: creació dels estats hel·lenístics. Grècia esdevé província romana: batalla d’Àccium (31 aC).	Segles III - I aC

---

Tot seguit, vindria l'anomenada època imperial, en què Grècia queda sota la dominació romana (segles I aC-IV dC). Posteriorment, i fins a la fi de l'edat mitjana, s'estenen els més de deu segles d'Imperi bizantí (des de la fragmentació definitiva de l'imperi romà a la mort de Teodosi el Gran l'any 395 fins a la presa de Constantinoble per part dels turc en 1453). 

La civilització grega és, en darrer terme, el resultat de l’amalgama de dues cultures d'arrels ben diverses:

• Unes poblacions autòctones mediterrànies, que desenvoluparien importants cultures agrícoles i ramaderes entre finals del Neolític i inicis de l'edat del bronze. Del darrer neolític, sobretot a la regió septentrional de Tessàlia, es coneixen els jaciments arqueològics de Sesklo i de Dimini, els quals han donat noms a sengles cultures ^[1]. A començos de l'edat del bronze, a les illes Cíclades de la mar Egea, hi va haver assentaments de grups humans que a nivell econòmic destacarien pel desenvolupament d'una economia centrada en les activitats marítimes, el perfeccionament en les tècniques de conreu agrícola i en el treball de la pedra i el metall. Sembla que practicarien una religiositat l’eix de la qual seria el culte a divinitats ctòniques vinculades amb la fertilitat.
  
  
  
• Uns altres pobladors d’origen indoeuropeu, que penetren a Grècia des de terres del nord i que hi importen una cultura més "violenta", millor armada (serien els introductors del cavall a Grècia) i una organització social fortament jerarquitzada, al cim de la qual es trobarien les nissages de reis-guerrers. En la seva religiositat predominarien divinitats masculines severes i molt poderoses. Aquests pobles indoeuropeus eren seminòmades; d'ençà els inicis de l’edat del bronze s’anaven desplaçant des de la zona de les grans estepes de la Rússia Blanca cap a territoris del continent Europeu i de l’oest asiàtic. A Grècia, hi arribaren en diverses onades: la primera, s’escauria vers l'any 2100 aC.
  
  

Es considera que el poble grec sorgeix de la síntesis cultural d’aquests invasors indoeuropeus foranis amb les poblacions egees autòctones.

---

NOTA:

[1] De la cultura de Sesklo es conserva l'estructura de poblats sense fortificar, amb cases quadrades amb una llar central. Aquestes vivendes són d'origen centreeuropeu,  i s'anomenen mégaron. També s'han trobat restes d'una ceràmica de factura molt senzilla.  De la cultura de Dimini queden testimonis de poblats ja fortificats. El seu mode de subsistència seria essencialment agrícola i ramader i sembla que les comunitats tindrien una organització comunal força elemental.

Es considera que la civilització minoica o cretenca va ser una cultura de profundes arrels mediterrànies; en bona mesura es va mantenir al marge de les aportacions de la civilització indoeuropeu que, com s'ha explicat, constitueix l'altre element que acabarà conformant el que avui s'entén pel poble grec.

La ciència històrica moderna es refereix a aquesta cultura de manera indistinta amb dues denominacions: cretenca o minoica. El primer nom ve donat pel lloc d'instal·lació geogràfica on va sorgir: l'illa mediterrània de Creta. El segon, recorda el llegendari rei Minos ^[1].

Envers l'any 2000 aC, a l'illa de Creta es va articular una civilització el centre econòmic i polític de la qual eren uns grans palaus: en destaca el de Cnosos, descobert i restaurat per l'arqueòleg britànic Arthur Evans l'any 1899. El palau se'ns mostra com un immens complex amb un pati central al voltant del qual es disposen diverses zones residencials, estances simbòliques de poder (per exemple, la cambra del tron reial) i grans espais d'emmagatzematge. Són destacables, a més, com a elements artístics, les restes de pintura parietal al fresc que hi hauria arreu del palau.

Es té una imatge de la civilització cretenca com una cultura rica i refinada, i de marcat caràcter urbà. El palau seria el centre polític i econòmic des del qual es governava, en primer lloc, les terres i els camps veïns, i més endavant tot un imperi marítim. A la cúspide de la piràmide social cretenca hi havia el rei, que habitava a palau, i per sota d'ell s'estenia una àmplia xarxa de funcionaris que s'encarregava de la gestió econòmica i civil del palau i dels territoris que estaven sota el seu govern. El món cretenc se'ns afigura com una gran estructura molt burocratitzada i altament centralitzada.

Se sol insistir, també, en el tarannà pacífic d'aquesta civilització, que queda testimoniat per la inexistència de muralles defensives alçades al voltant palau. Fou una civilització de pau i progrés, que va estendre la seva influència cultural, tècnica i artística arreu de la mar Egea, fins al punt d'arribar a crear un autèntic imperi marítim. A les costes de la Grècia peninsular, els cretencs establirien relacions amb els naixents regnes aqueus, també coneguts amb el nom de micènics. Més enllà de la geografia grega, els minoics van mantenir intercanvis i relació amb els grans imperis de l'Orient Mitja i amb l'Egipte faraònic. 

Pels volts del 1700 aC els palaus de Creta són violentament destruïts. Encara avui no són gens clares les causes de la destrucció: potser invasions externes, tal volta algun desastre natural. Fos com fos, els palaus foren reconstruïts i la civilització minoica va conèixer llavors el seu període de màxima esplendor. Creta va esdevenir, més que mai, un referent civilitzacional, econòmic i artístic cabadal en la Mediterrània oriental. La seva zona d'influència s'estenia pràcticament arreu de l'Egeu. El seu domini, conegut com la talassocràcia cretenca ^[2], no se cimentava tant en el control militar dels territoris com sobre una dominació econòmica, tecnològica i cultural. 

En aquell moment s'intesificaren els contactes amb els pobles micènics o aqueus. Entre d'altes evidències, aquest fet queda palès per l'adopció, per part dels aqueus, d'un tipus d'escriptura minoica, que se l'acabaran fent pròpia i donarà lloc a la Lineal B ^[3]. 

No queda gens clara quina és la raó que explicaria la desaparició dels segons palaus i, de retruc, l'esvaïment de la civilització minoica. S'han aportat motius ben diversos: desastres naturals (com ara l'explosició del volcà de Tera, cap al 1450 aC ^[4]), invasions estrangeres (potser els avui encara misteriosos 'pobles del mar') o el col·lapse intern de la societat minoica. Més enllà de quines foren les causes, el cert és que, amb l'excepció de Cnosos, cap dels altres palaus minoics mai no va ser reconstruïts. Per tant, quan va tenir lloc el desastre, fos quin fos, és molt possible que la civilització cretenca es trobés immersa en un moment de franca i irreversible decadència.

Envers el segle XVI aC penetren en territori de la Grècia continental un seguit de grups ètnics de d'origen indoeuropeu que pertanyen a l'edat del bronze: aqueus, jonis i eolis. Entre ells, cal destacar el poble dels aqueus, que s'assentaren en terres del Peloponnès, hi fondaren diversos reialmes (Micènes, Tirint, Pilos) i desenvoluparen una important civilització que avui coneixem amb el nom de micènica. La denominació ve per la ciutat de Micenes, seu del més poderós reialme aqueu. El seu àmbit d'influència es va estendre tant pel continent grec com per les illes de la mar Egea. Igualment, el seu record perviu en el relat llegendari sobre la Guerra de Troia.

El descobriment de la cultura micènica

Coneixem les ruïnes de Micenes gràcies a la descoberta de l'alemany Heinrich Schliemann (1822-1890). Lector apassionat dels texts homèrics (la Ilíada i l'Odissea), estava convençut que aquests relats tenien una base històrica. Això el va portar a cercar i trobar les ruïnes de l'antiga Troia (a Hissarlik, Túrquia), l'any 1870. Uns anys més tard (1874-1876), va reeixir a desenterrar la fortalesa de Micenes, pàtria d'Agamèmnon, el capitost de l'aliança aquea durant el setge de Troia. 

En sentit molt estricte, podríem dir que la civilització  micènica representa la primera etapa de la història de la cultura grega, atès que sabem del cert que aquest poble ja parlava en llengua grega. Així ho testimonien les tauletes amb escriptura lineal B trobades als palaus de Micenes, Tirint, Pilos i Cnosos. El lineal B deriva d'un tipus d'escriptura minoica, i fou desxifrada l'any 1953 per Michael Ventris, amb l'ajut del filòleg John Chadwick. Ja s'ha explicat al capítol precedent que minoics i micènics en algun moment van ser dues civilitzacions en contacte; de fet, l'esplet polític i cultural del micènics coincideix amb la decadència dels minoics.

Micenes pren el relleu de Creta

Els micènics eren un poble guerrer: les seves ciutats estaven emmurallades (vid. la Porta dels Lleons de la ciutadella de Micenes) i van introduir a Grècia el carro de guerra tirat per dos cavalls. Fidels al seu origen indoeuropeu, la societat micènica tenia una organització i unes jerarquies marcadament patriarcals. Al capdamunt de l'estructura sociopolítica i religiosa se situava el llinatge (γένος) real. La seva economia es fonamentava en l'agricultura (principalment el conreu de cereals) i la ramaderia (sobretot, la cria d'ovelles). Complementaven aquesta economia de base agricola i ramadera amb el comerç; primer  es tractaria d'un comerç rudimentari, d'intercanvis dins la mateixa comunitat o amb comunitats veïnes; més tard, s'estengué arreu de l'Egeu i les terres costaneres de Grècia. Al llarg dels segles XIV i XIII aC, els aqueus reemplacen el vell imperi marítim cretenc com a potència comercial de la Mediterrània oriental ^[1]. Amb tot, el procés colonitzador dels micènics fou substancialment diferent al cretenc: prevalen les expedicions armades, com ara la que els portaria a conquerir Troia (possiblement vers el 1250 aC). A aquests dos segles correspon la construcció de fortaleses, entre les quals destaca la de Micenes. Val a dir que el centres polítics més rellevants del mon micènic coincideixen amb els reialmes aqueus dels texts homèrics.

Cal insistir en la forta empremta que la cultura minoica deixa en la micènica. Al segle XV aC els micènics conquereixen Creta; en aquest context es crearia el lineal B, tot adaptant un sistema d'escriptura cretenc a les peculiaritats de la llengua grega micènica. També aleshores es comença a importar l'art minoic arreu del món micènic; a aquesta època pertanyen les famoses tombes descobertes a Micenes per Schliemann; no hi ha gaire dubte que els tresors dels aixovars funeraris de les tombes són obra d'orfebres minoics (vid. l'anomenat tresor del thólos d'Atreu). Arran de la seva expansió per la Mediterrània, els aqueus exportaran arreu el gust per l'art d'inspiració minoica: frescos, joies, orfebreria i peces ornamentals diverses.

Sistema polític

Els reialmes micènics eren sistemes monàrquics presidits per un sobirà anomenat wánax (ϝάναξ). Per sota d'ell, hi hauria diversos prínceps o basiléwes (βασιλέϝες), que farien de representants del rei en diversos territoris. Els termes wánax i basiléwes es troben a les tauletes micèniques desxifrades per Ventris i Chadwick: aquests textos ^[2] aporten dades suficients per conjecturar com seria l'organització política, econòmica i social dins els reialmes micènics.

És interessant fer notar que el mot wánax, estrictament micènic, apareix en els textos homèrics en l'epítet que defineix la jerarquia d'Agamèmnon en relació als altres cabdills aqueus: ἄναξ ἀνδρῶν (rei o senyor dels homes o guerrers). Certament, a les obres homèriques perviu el record dels micènics, que són erigits en protagonistes de la llegenda. També hi ha constants referències a la cultura material dels micènics i al bronze com a metall propi de la cultura aquea ^[3].

Fi de la civilització micènica

Entre els segles XIII i XII aC els diversos reialmes micènics foren atacats i destruïts. Semblantment al que succeí amb la cultura minoica, els estudiosos no es posen d'acord sobre les causes de la desaparició de la civilització micènica: l'arribada dels anomenats pobles del nord (grecs doris), una devastadora revolta social, la invasió dels anomenats pobles de la mar. En qualsevol cas, es produeix el col·lapse, i la civilització micènica no ressorgeix després de la destrucció de la fortalesa de Micenes, vers l'any 1.100 aC.

---

NOTES:

[1] A l'oest, arriben fins a Itàlia i Sicília; a l'est, estableixen colònies a l'Àsia Menor (com ara Milet) i a les illes de Rodes i Xipre.

[2] En essència, a les tauletes s'escriuen textos amb finalitat purament pragmàtica: registres d'activitats comercials o mercantils i d'actes polítics i jurídics de diversa índole. De vegades són poc més que llistats de nom d'oficis, càrrecs de govern  o divinitats. En tot cas, són una clara evidència del fet que la cultura micènica ja era plenament grega (per exemple, a les tauletes apareixen els noms d'alguns dels déus olímpics).

[3] Com es veurà amb més deteniment al proper lliurament, el món d'Homer presenta una amalgama d'aspectes culturals originaris de diversos períodes de la història de Grècia.  En aquest aiguabarreig cultural, l'element micènic es troba a la base.
 

Des dels postulats teòrics de la ciència històrica de començos del segle passat, la prehistòria euroasiàtica se sol dividir en les següents etapes:

• Paleolític (inferior, mitjà, superior). Literalment significa "pedra antiga" (παλαίος, 'antiga'; λίθος, 'pedra'). S'estén des dels inicis de la humanització fins a l’home de Cromanyó. En total, abraça uns quatre milions d’anys. El paleolític s’inicia amb els austrolopitecs, uns 4 milions d’anys abans de Crist. S'estableix que el paleolític mitjà comença amb l’aparició de l’homo sapiens neanterthalensis. Finalment, serà cap als últims 10.000 anys del paleolític superior quan fa la seva aparició l’homo sapiens sapiens, l'espècie d'homínid a la qual nosaltres pertanyem.
  
  
• Mesolític. Període de transició que dura de dos mil a quatre mil anys.
  
  
• Neolític (inicial, mitjà i final). Si el nom paleolític es refereix al període de la pedra "antiga", el neolític serà l'era de la "pedra nova" (νέος, 'nou'). A banda de l'evolució i el notable refinament en el treball de la pedra en relació als períodes precedents, el gran salt civilitzacional que representa el neolític  es fonamenta, d'una part, en el progressiu arrelament del sedentarisme com a mode d'habitació humà (enfront del nomadisme de les etapes anteriors) i, de l'altra, en el desenvolupament d'una economia agrícola i ramadera com més va més sofisticada. El neolític s’inicia en terres de l'orient pròxim envers l'any 7000 aC i s’estén per territori mediterrani i de bona part del continent europeu des del 5000 al 4000 aC.
  
  
• Edat dels metalls. Cobreix un amplíssim període de la prehistòria euroasiàtica que es caracteritza pel desenvolupament de cultures metal·lúrgiques. Es divideix en tres subperíodes:

• • L’edat del coure o eneolític. Entre el 2500 aC  i el 1800 aC.
    
    
  • L’edat del bronze. Dóna nom al període el descobriment i desenvolupament de la metal·lúriga del bronze, que és el resultat de l'aliatge del coure amb altres metalls (principalment, estany). En aquesta etapa, en terres gregues es va desenvolupar tant la civilització minoica (bronze mitjà) com la civilització micènica (bronze final); aquesta darrera és l'estrat cultural de base dels relats homèrics.
    
    
  • L’edat del ferro. S’inicia a l’Àsia Menor cap a finals de l’Imperi hitita (1200 aC) i d’allí s’estén envers l'Orient Pròxim i el continent europeu. Gràcies als fenicis i als grecs de l’anomenada edat fosca (segles VIII - VI aC) l'expansió arriba a molts indrets de les costes i illes de Mediterrània.