ATENCIÓ: Els apunts de llengua d'aquest lliurament es completen amb el capítol segon del recurs

 Tutorial: anàlisi morfosintàctica i traducció del grec

Vocals

Un fet fonamental de la fonologia del grec antic és la quantitat vocàlica, és a dir, l'existència d'una variant llarga i una altra curta per a cada vocal. En la llengua oral, els grecs marcarien clarament la diferència en la pronúncia: les vocals llargues tenien una major duració que les breus ^[1]. En l'escriptura, la distinció és representada gràficament només en el cas de les vocals e i la o: l'èpsilon (ε) i l'òmicron (ο) són breus; l'eta (η) i l'omega (ω) són llargues ^[2].

Diftongs

Tots els diftongs del grec antic eren decreixents, això és, estan formats per una vocal forta (α, ε, ο) + vocal feble (ι, υ)^[3]. Per tant, els diftongs existents en grec eren^[4]:

1. Amb les vocals fortes breus:

αι, ει, οι

αυ, ευ, ου

2. Amb les vocals fortes llargues:

ᾳ, ῃ, ῳ

( La iota dels diftongs amb vocal forta llarga s'escriu en minúscules sota la vocal, i per això rep el nom de iota subscrita. En majúscules s'escriu al costat de la vocal. En cap dels dos casos no es pronuncia).

Consonants

L'alfabet grec consta de 17 consonants, de les quals 14 són simples i 3 dobles. Les consonants simples es classifiquen en ^[5]:

1. Oclusives o mudes, anomenades així perquè no es poden pronunciar sense ajut d'una vocal. Segons l'òrgan o punt d'articulació (labials, dentals i velars o guturals)^[6] i el mode d'articulació (sordes, sonores)^[7] , es divideixen en:

   
   
   

Per tal de recordar-les, resulta molt útil aquesta regla mnemotècnica que possiblement ja coneguis. Cadascuna de les següents paraules recull en ordre (labial - dental - velar) les tres oclusives que es corresponen als tres modes d'articulació:

sonores: bodega

sordes: petaca

aspirades: forcejeo (en castellà, perquè el català no té el so de la jota).

2. Líquides: λ, μ, ν, ρ

   La μ i la ν s'anomenen també nasals. Per a recordar tota la sèrie de les consonàntics líquides del grec, es pot fer servir la paraula castellana limonero.
   
   

3. Sibilant. Només en té una, la sigma, amb doble grafia segons aparegui en posició inicial o interior (σ) o en posició final (ς).
   
   

4. Dobles: ψ, ζ, ξ. Són resultat de la contracció d'una consonant oclusiva + sigma, o sigui:

ψ = labial + sigma

ζ = dental + sigma

ξ = gutural + sigma

NOTES

[1] No és necessari que intentis reproduir la quantitat vocàlica quan llegeixis en grec antic. D'altra banda, val a dir que la qüantitat vocàlica és un tret fonològic conegut per altres llengües antigues (com ara el llatí i el sànscrit) i modernes (cas de l'hongarès i, en part, l'anglès i l'alemany). Val a dir que el grec modern ja no fa distinció entre vocals llargues i breus.

[2] Si volem diferenciar la quantitat en la grafia de l'alfa, la iota o la ípsilon, hem d'utilitzar un signe convencional, també emprat en llatí: Una ratlla horitzontal (anomanat macron) sobre la vocal llarga ( ¯ ) i un semicercle ( ˘ ) sobre la vocal breu.

[3] Com que es tracta de formants de diftongs, és més apropiat referir-se a aquestes ι υ no com a vocals, sinó com a semivocals. Tanmateix, aquesta és una qüestió bàsicament terminològica; no cal que li donis més importància.

[4] Caldria incloure a l'elenc el diftong υι, que d'altra banda no és present en gaires paraules.

[5] En aquest moment del curs, no cal que t'aprenguis de memòria la classificació de les consonants. Si que ho necessitaràs, però, quan s'estudiï la tercera declinació i el futur d'indicatiu. 

[6] El punt o òrgan d'articulació ve definit pel lloc en què l'aire projectat en pronunciar l'oclusiva es troba amb un obstacle: als llavis (labials), a les dents (dentals) o al vel del paladar (velars). En la tradició gramatical, no és estrany que les velars s'anomenin, també, guturals.

[7] És sonor tot fonema en l'articulació del qual participen les cordes vocals. És sord el fonema que s'articula sense la intervenció de les cordes.

Esperits i accents

Esperit. El grec antic disposa d'un signe anomenat esperit, que se situa sobre la vocal inicial de la paraula o sobre la segona vocal si la paraula comença amb un diftong. Amb l'esperit es marca si aquesta vocal o diftong s'ha de pronunciar amb una aspiració inicial o no. Hi ha, doncs, dos tipus d'esperit:

• Esperit suau. S'escriu com una coma (o una c invertida), i no es pronuncia. Per exemple: ἀντί (que es llegeix “antí”), αὐτός (pronunciat “autós”).
• Esperit aspre. S'escriu com una coma a l'inrevés (o una petita c), i es pronuncia amb una lleu aspiració que no arriba al so de la jota castellana; més aviat s'assemblariaa la pronuncia de la h inicial de l'anglès (him, house, horse, etc.). Per exemple: ἡμέρα (llegit “heméra”), οὗτος (llegit "hútos") ^[1]. 
  

Pel que fa a la col·locació de l'esperit, cal tenir present el següent:

• • L'esperit apareix al'esquerra de la vocal quan aquesta és una majúscula: Ἡμέρα, Ὁδός.
  • Quan coincideixen esperit i accent sobre una mateixa vocal, primer es col·loca l'esperit i després l'accent si aquest és agut o greu (ἄμορφος, ὥσπερ); en canvi, si l'accent és circumflex, l'esperit se situa a sota de l'accent (οὗτος, ὧνος).
  • Sobre la ρ inicial va sempre un esperit aspre, que representaria la romanalla d'una antiga aspiració. Per exemple: ῥήτωρ.
    
    

Accents. El grec té tres accents: agut (´), greu (`) i circumflex (῀). Situats sobre la vocal α, els tres accents es veuen així: ά, ὰ, ᾶ. 

A les notes al peu d'aquesta pàgina, et deixem unes observacions sobre la natura de l'accent grec ^[2] i sobre com són seleccionats segons el tipus de vocal i la seva col·locació ^[3]. A efectes pràctics, l'únic que has de tenir present és que pràcticament tots els mots grecs duen un accent; per tant, quan llegim el grec antic, no hauríem d'equivocar-nos mai a l'hora de situar la síl·laba tònica de les paraules.

Altres signes gràfics. Només perquè tinguis notícia de la seva existència, en grec hi ha altres dos signes per indicar accidents en la contracció de les vocals: l'apòstrof ^[4] i la coronis ^[5].

Signes de puntuació

A més de la coma i del punt, que són iguals que en les nostres llengües, el grec té alguns signes ortogràfics diferents. Són aquests:

• El punt volat (situat com indica el seu nom en la part superior de la línia d'escriptura i no en la part inferior). Equival al nostre punt i coma o als dos punts. Per exemple:

Σιγῶ· ἀκούω· τέλος ἀναβαίνω = “Callo; escolto; finalment pujo”.

Αὐτὸς εἶπε· εἰμι φιλόσοφος = “Ell va dir: sóc un filòsof”.

• En grec, el punt i coma és el signe de la interrogació. Per exemple: 

Ἀκούεις; = Que sents? 

Ἐστὶν ἡ μήτηρ; Que hi és la mare?

NOTES

[1] L'esperit aspre tot sovint ha deixat en les paraules de la nostra llengua derivades del grec una h inicial. Per exemple, ἡμέρα, que significa “dia”, dóna derivats com “hemeroteca", i el nom propi Ἕκτωρ es transcriu per "Hèctor".

[2] Sembla que l'accent del grec no era d'intensitat, com el nostre, sinó tonal; és a dir, consistia en l'elevació o depressió del to, com succeeix per exemple en les notes musicals. L'accent agut es pronunciava doncs amb una pujada del to. L'accent greu, amb una baixada del to. L'accent circumflex, amb una pujada i una baixada successiva (per això, aquest darrer només podia anar sobre una vocal llarga o un diftong: sobre una vocal breu no dóna marge a fer els dos moviment tonals). Com que nosaltres no estem habituats a aquest tipus d'accent musical, nosaltres el pronunciarem com si simplement fos un accent d'intensitat (és a dir, l'usarem per marcar la síl·laba tònica del mot). 

[3] Sobre la selecció dels tres tipus d'accents:

a. L'accent agut pot anar sobre la vocal d'una de les tres últimes síl·labes d'una paraula, siguin llargues o breus. Ara bé, perquè vagi sobre l'antepenúltima, l'última ha de ser breu. Per ex.: ἄνθρωπος, 'home, ésser humà'; ἡμέρα 'dia'; ἀγαθός, 'bo'.

b. L'ús de l'accent greu es limita com a substitut de l'accent agut en síl·laba final de paraula no seguida de signe de puntuació. Per ex.: ἀγαθὸς καὶ καλός ('bo i bonic').

c. L'accent circumflex només pot anar sobre una vocal situada a l'última o la penúltima síl·laba quan aquestes siguin llargues per naturalesa. Cal afegir que només pot recaure en la penúltima si l'última és breu. Per ex.: νῆσος ('illa'), però νήσων ('de les illes').

[4] Com en català, francès, anglès i en tantes d'altres llengües, en grec existeix l'apòstrof. S'usa per indicar la desaparició (o no realització fonètica) d'una vocal a final de mot quan entra en contacte amb la vocal inicial del mot següent: κατ' αὐτόν ( < κατὰ αὑτόν), μήτ' ἐγώ (< μήτε έγώ).

[5] La coronis indica la crasi o fusió de dues paraules quan l'una acaba i l'altra comença per vocal. Té la mateixa forma que l'esperit suau, però a diferència d'aquest apareix sempre sobre una vocal no inicial: τἀγαθά (= τὰ ἀγαθά).

Les diferents categories de paraules del grec es poden classificar en variables i invariables, segons si presenten o no flexió morfològica.

1. Els mots invariables són les preposicions, les conjuncions, els adverbis i les interjeccions. Anomenem invariables les paraules que no presenten cap tipus de variació en la seva forma que indiqui gènere, cas, nombre, persona, temps o mode verbal, etc.
   
   
2. Els mots variables, en canvi, són aquells susceptibles de variar la seva forma per indicar determinats accidents gramaticals. S'organitzen en dos grans grups, els que tenen flexió nominal i el que són afectats per la flexió verbal.

2.1. Els mots amb flexió nominal són els substantius, adjectius, determinants i pronoms ^[1]. Prenent el català com a exemple, la flexió nominal implica variacions en la part final d’aquests mots per indicar els següents accidents gramaticals: gènere (masculí o femení) i nombre (singular o plural) ^[2]. Pel que fa al grec antic, de moment tan sols avancem que la flexió nominal és notablement més rica que en català o castellà, ja que inclou un tercer gènere (el neutre) i un tercer accident (el cas, del qual parlarem in extenso al capítol 1.6 d'aquest llibre i, sobretot, al  Tutorial: anàlisi morfosintàctica i traducció del grec, que tens entre els Recursos de la matèria).

Es diu declinació al conjunt de variacions formals que experimenta un nom per adequar-se als diversos accidents gramaticals que poden afectar-lo (gènere, nombre i cas).

2.2. La flexió verbal afecta els verbs. És en virtut de la flexió verbal que els verbs presenten variacions per indicar els accidents gramaticals de cada forma verbal concreta. En grec, com en català, els principals accidents gramaticals verbals són persona, nombre, temps, mode i veu.

El conjunt de variacions formals experimentades per un verb determinat per adequar-se als accidents gramaticals que s’acaben d’esmentar, s’anomena conjugació.

NOTES:
[1] Es poden afegir en aquest elenc algunes de les formes nominals del verb, com ara els participis (que no s'estudien en aquest bloc).
[2] Pel que fa a la pervivència en grec clàssic d'un tercer nombre (el dual), vid. el capítol 1.5.(Accidents gramaticals del nom (1): gènere i nombre) d'aquests apunts.

Els accidents gramaticals del nom en grec són el nombre, el gènere i el cas. Els dos primers són comuns al català. El cas, en canvi, demana una explicació més detallada, que trobaràs en el proper capítol d'aquest llibre d'apunts.

• Nombre. El grec antic va conèixer tres nombres: singular, dual i plural. En origen, el dual s'emprava per designar elements aparellats, com ara "els dos ulls", "les dues mans", etc. Tanmateix, en el grec d'època clàssica (que és el que estudiem al batxillerat) el dual pràcticament ja havia desaparegut. En resulta, doncs, una distribució de dos nombres, anàloga a la del català o castellà, en la qual el singular s'usa per referir-se a un sol individu o element (ésser viu, objecte, sentiment, idea, etc.), mentre que el plural s'utilitza per referir-se a un grup de dos o més elements iguals.
  
  

• Gènere. El gènere és un accident inherent al substantiu: cada substantiu té, en principi, un gènere determinat (en català, masculí o femení). En canvi, els adjectius i els pronoms tot sovint tenen formes diverses per adequar-se als diferents gèneres.

Igual que en llatí, en sànscrit o en alemany, el grec antic (i també el modern), a més del masculí i el femení, compta amb un tercer gènere: el neutre. Sembla que originàriament el gènere neutre s'especialitzaria per als substantius no animats, mentre que els substantius animats es dividirien en masculins i femenins. La realitat, però, és que l'evolució específica de cada llengua sempre porta a una distribució un punt arbitrària dels gèneres.

Al costat del gènere i el nombre, el grec coneix un tercer accident gramatical del nom, el cas, pràcticament desconegut en la major part de les llengües romàniques, entre elles el català ^[1].

En les llengües amb flexió nominal, el cas és un accident gramatical que consisteix a variar la terminació del nom per així indicar la funció gramatical que aquest realitza dins l'oració.

En grec antic coneixia cinc casos ^[2], cadascun dels quals s'associa a determinades funcions sintàctiques pròpies del nom. Aquests cinc casos s'anomenen:

• • nominatiu
  • vocatiu
  • acusatiu
  • genitiu
  • datiu
    
    

A més, hi haurà formes diferents per als casos en els dos nombres, és a dir, en singular i plural ^[3].

A fi d'introduir conceptes bàsics en la flexió dels noms, prenem com a exemple el substantiu grec λίθος ('pedra'). En grec, tot substantiu variable es pot descompondre en dos formants. Hi ha un formant base (en principi invariable i portador del significat lèxic del mot), que en l'exemple és λίθ-. Per tal de completar la flexió del nom, a aquesta base ^[4] s'ha d'afegir un morfema (sufix) que es pot anomenar terminació de cas ^[5]. Aquest sufix indica el cas en què està flexionat el nom (i, consegüentment, la seva funció sintàctica). El conjunt de les formes que pren un nom en tots els seus casos s'anomena declinació.

[1] Entre les llengües romàniques, tan sols el romanès i algunes variants dialectals retoromàniques conserven part de la declinació nominal llatina en els seus substantius. En els restants parlars romànics (entre ells, el català i el castellà), a penes sobreviuen minses romanalles de l’antic sistema de casos llatins, principalment en la flexió d’alguns pronoms. Fora de l'àmbit lingüístic romànic, el cas és un accident més comú del que sembla, tant en llengües antigues (llatí, sànscrit, etc.) com en moltes de modernes (alemany, rus, grec modern, etc.).

[2] Com a curiositat, apuntem que el grec modern pràcticament ja ha perdut el datiu: només s'empra en expressions lexicalitzades de regust més aviat arcaïtzant.

[3] Com s'ha explicat al capítol precedent, en aquest curs no estudiarem el nombre dual, d'ús molt minvat en grec clàssic. 

[4] Al llarg del curs, pots trobar que en comptes de base en parlem del tema com a primer formant d'una forma nominal.

[5] De vegades, en parlarem també de desinències. Tanmateix, no et preocupis ara d'aquestes qüestions terminològiques (la diferència entre base lexical i tema, o entre terminació de cas i desinència). A efectes pràctics, veuràs que cada forma nominal flexionada sempre es pot interpretar com la unió de dos formants, independentment del nom precís que aquests hagin de rebre. 

Tot seguit, has de llegir el capítol segons del  Tutorial: anàlisi morfosintàctica i traducció del grec. Allí s'explica de manera detallada les funcions sintàctiques dels cinc casos i com identificar aquestes funcions en una oració.

Sistema vocàlic:

1. El fet més notable en l'evolució fonètica del grec antic al modern és un fenomen conegut com a iotacisme. En un moment no del tot precís de la història de la llengua grega, el iotacisme comporta que tot un plegat de vocals i diftongs passin a articular-se com la iota, és a dir, amb el so d'una i. Concretament, van quedar afectats pel iotacisme les vocals η, υ i els antics diftongs ει, οι, ιυ. Per tant:
   • Ειρήνη ('pau') es pronuncia 'iríni'.
   • Οικογένεια ('família') es pronuncia 'icoyénia'
   • Ημιυπόγειο (semisoterrani') es llegeix 'imipóyio'. 
     
     
2. Es van perdre les quantitats vocàliques, de manera que en grec modern no es fa cap diferència en la pronúncia de les vocals ο i ω.
   
   
3. El diftong ou se segueix pronunciant com [u], com presumiblement ja succeiria en grec clàssic. En canvi, l'antic diftong αι es monoftonga i s'articula com una vocal e (per exemple Αίγυπτος = 'éguiptos').
   
   
4. Els diftongs αυ i ευ consonantitzen el seu element semivocàlic i passa a pronunciar-se com una [f] davant de consonant sorda i com una [v] davant de consonant sonora o vocals. Exemples:
   • Eυαγγέλιο ('evangeli') = 'evanguélio'; ρεύμα ('corrent') = 'révma', εύκολος ('fàcil') = 'éfkolos'.
   • θαύμα ('meravella') = 'závma', αυτό ('això') = 'aftó.
     
     
5. Es perd l'aspiració inicial que en l'escriptura era assenyalada per l'escrit aspre. De fet, el sistema d'accentuació a hores d'ara d'ús més comú en grec modern no grafia els esperits, i redueix els tres antics accents gràfics a un de sol (el qual marca la síl·laba tònica de tota les paraules menys dels monosíl·labs ^[1]). 

Sistema consonàntic:

1. La consonant γ té dues diverses articulacions segons la vocal que dugui al darrera: davant de α, ο, ου conserva el so del grec clàssic (oclusiva velar sonora, com al català gat, gos o gust). En canvi, davant de les vocals amb so e o i, tenen una articulació més o menys propera a la de la semiconsonant castellana y (exemple, γερμανός es pronunciaria com en cast. 'yermanós'; Γιώργος, com en cast. 'Yórgos').
   
   
2. La consonant χ es pronuncia com la j castellana quan va seguida de les vocals α, ο, ου. Quan la trobem davant dels sons vocàlics e i i , la seva articulació és més suau que la de la j de l'espanyol castellà estàndard.
   
   
3. La major part de les consonants oclusives sonores van passar a articular-se com a africades. Així, les grafies β ι δ en grec modern representen, respectivament, el so [v] i [δ] ^[2]. Per tant, Βουλγαρία es pronuncia 'vulgaría'; δαίμονας s'articula 'δémonas'.
   
   
4. Paral·lelament, el grec va haver de trobar la manera de representar les consonants oclusives sonores que es conservaven en alguns mots patrimonials o que havien estades introduïdes a través d'estrangerismes. Es va recórrer a l'ús de dígrafs. μπ per representar el so de [b] (ex: μπάλα = 'bála'), ντ per al so de [d] (ex: ντομάτα = 'domáta') i γκ per al fonema [g] (ex: γκολ = 'gol'). 
   
   
5. D'altres vegades, en els grups μπ i ντ es pot pronunciar també el seu primer element nasal. Per exemple: Όλυμπος (='ólimbos'), πέντε ('pénde').
   
   
6. La consonant ζ es pronuncia com una essa sonora. ζωή es llegiria com el català 'zoí'. El grup τσ σ'articula ts (ex: βιολοντσέλο ) 'violontsélo') i τζ, com el grup tz del català (ex: τζατζίκι = 'tzatzíki') ^[3].
   
   
7. Com ja passava en grec clàssic, també s'articula amb so nasal el primer element dels grups intervocàlics γγ, γκ i γχ. Exemples: Αγγλία (= 'anglía'), έλεγχος ('élenjos' amb pronunciació castellana de la j).
   
    

NOTES

[1] Les paraules monosil·làbiques només poden dur accent per raons diacrítiques.

[2] Similar a la consonant inicial del mot anglès this, o a la d intervocàlica del català roda.

[3] També s'usa el dígraf τζ per traslladar el so fricatiu palatal d'estrangerismes com ara τζιν (= angl. 'jean').