Organització política i territorial

ÀREES GEOPOLÍTIQUES I ORGANITZACIONS INTERNACIONALS

L'ORGANITZACIÓ POLÍTICA I TERRITORIAL

Capítulo III. Sistema electoral

Artículo 161

1. Para la elección de Diputados y Senadores, cada provincia constituirá una circunscripción electoral. Asimismo, las ciudades de Ceuta y Melilla serán consideradas, cada una de ellas, como circunscripciones electorales.

2. Se exceptúa de lo dispuesto en el párrafo anterior, para las elecciones de Senadores, a las provincias insulares, en las que a tales efectos se consideran circunscripciones cada una de las siguientes islas o agrupaciones de islas: Mallorca, Menorca, Ibiza-Formentera, Gran Canaria, Fuerteventura, Lanzarote, Tenerife, Hierro, Gomera y La Palma.

Artículo 162

1. El Congreso está formado por trescientos cincuenta Diputados.

2. A cada provincia le corresponde un mínimo inicial de dos Diputados. Las poblaciones de Ceuta y Melilla están representadas cada una de ellas por un Diputado.

3. Los doscientos cuarenta y ocho Diputados restantes se distribuyen entre las provincias en proporción a su población, conforme al siguiente procedimiento:

a) Se obtiene una cuota de reparto resultante de dividir por doscientos cuarenta y ocho la cifra total de la población de derecho de las provincias peninsulares e insulares.

b) Se adjudican a cada provincia tantos Diputados como resulten, en números enteros, de dividir la población de derecho provincial por la cuota de reparto.

c) Los Diputados restantes se distribuyen asignando uno a cada una de las provincias cuyo cociente, obtenido conforme al apartado anterior, tenga una fracción decimal mayor.

4. El Decreto de convocatoria debe especificar el número de Diputados a elegir en cada circunscripción, de acuerdo con lo dispuesto en este artículo.

Artículo 163

1. La atribución de los escaños en función de los resultados del escrutinio se realiza conforme a las siguientes reglas:

a) No se tienen en cuenta aquellas candidaturas que no hubieran obtenido, al menos, el 3 por 100 de los votos válidos emitidos en la circunscripción.

b) Se ordenan de mayor a menor, en una columna, las cifras de votos obtenidos por las restantes candidaturas.

c) Se divide el número de votos obtenidos por cada candidatura por 1, 2, 3, etc., hasta un número igual al de escaños correspondientes a la circunscripción, formándose un cuadro similar al que aparece en el ejemplo práctico. Los escaños se atribuyen a las candidaturas que obtengan los cocientes mayores en el cuadro, atendiendo a un orden decreciente.

Divisió

1

2

3

4

5

6

7

8

A

168.000

84.000

56.000

42.000

33.600

28.000

24.000

21.000

B

104.000

52.000

34.666

26.000

20.800

17.333

14.857

13.000

C

72.000

36.000

24.000

18.000

14.400

12.000

10.285

9.000

D

64.000

32.000

21.333

16.000

12.800

10.666

9.142

8.000

E

40.000

20.000

13.333

10.000

8.000

6.666

5.714

5.000

F

32.000

16.000

10.666

8.000

6.400

5.333

4.571

4.000

ESPANYA. ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I DIVERSITAT

LA DIVERSITAT DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES /REGIONAL I ELS DESEQUILIBRIS TERRITORIALS

DESEQUILIBRIS TERRITORIALS: Malgrat que l'estat de les autonomies es basa en la igualtat territorial i la solidaritat, hi ha desequilibris socioeconòmics i demogràfics entre les comunitats autònomes i en l´interior de cadascuna.Les causes dels desequilibris són les diferents condicions naturals, la desigual distribució dels recursos, la localització de les activitats econòmiques més dinàmiques en cada moment històric i les actuacions humanes.

1. Els contrastos de grandària (superfície).

Les comunitats espanyoles presenten grans diferències en la seva extensió. Així, enfront de set comunitats autònomes uniprovincials (com, per exemple, Madrid, Múrcia, Astúries,Cantàbria, Navarra, La Rioja o Balears, la superfície de la qual a penes suposa un 1 % del territori nacional), n’apareixen altres deu integrades per diverses províncies. El cas més
destacat és Castella i Lleó que, amb nou províncies i quasi un terç dels municipis espanyols, és la comunitat més extensa: ocupa quasi el 20 % de la superfície total de l’Estat.

2. Els desequilibris poblacionals (demografia).

S’observen també importants disparitats demogràfiques entre unes comunitats i altres. Hi ha una clara diferenciació entre les regions de l’interior, d'una banda, i les regions litorals,
insulars i Madrid, per un altre; i també entre les regions de la meitat nord i les de la meitat sud del país.
La població sempre s'ha repartit de manera desigual sobre el territori.

3. Contrastos en el desenvolupament.

Les diferències entre comunitats no són només de grandària i volum de població. Entre comunitats autònomes existeixen, a més a més, importants desequilibris socials i econòmics.
Aquestes desigualtats es manifesten fonamentalment a través de l'anàlisi del Producte Interior Brut (PIB) i de la seva contribució al total nacional.
També cal tindre en compte l'estructura de la producció de cada comunitat, és a dir, estudiar quin sector econòmic és més significatiu (primari, secundari o terciari) i, al seu torn,
analitzar les taxes d'activitat i desocupació de cadascú. També cal tindre en compte altres indicadors com, per exemple, la dotació en infraestructures i equipaments socials
(sanitaris, educatius, culturals, esportius, etc.).

Hi ha importants desequilibris interterritorials en quant al volum i la distribució de la producció. Així, per exemple, deixant de banda el cas de Ceuta i Melilla per ser Ciutats Autònomes,
Catalunya i la Comunitat de Madrid representen més d’un terç de la producció interior; i si tenim en compte també l'aportació d'Andalusia i la Comunitat Valenciana, les altres dos
regions més significades pel seu valor, el percentatge s'eleva fins al 55 %. És a dir, quatre comunitats autònomes concentren més de la meitat del PIB d'Espanya.
Per contra, l'aportació al PIB de les restants comunitats, excepte el País Basc, és inferior en major o menor grau a la mitjana nacional.

És pot afirmar que a Espanya hi ha regions centrals i regions perifèriques.
Madrid i, en menor grau, Catalunya són regions centrals. Es tracta de les comunitats més dinàmiques econòmicament; tenen una indústria molt diversificada (Catalunya) i concentren les activitats de serveis més avançades (Madrid): finances, serveis a les empreses, Administració, etc. Aquestes regions es reserven les unitats de producció estratègiques i la tecnologia més avançada, i les seus socials amb la capacitat de decisió, gestió, control i innovació. 
La resta de les regions espanyoles es consideren perifèriques o semiperifèriques. Poden presentar un major o menor grau de dinamisme econòmic, però en cap cas actuen com a àrees centrals.

4. Desequilibris d'infraestructura i equipaments

A més dels contrastos mencionats anteriorment, hi ha desequilibris entre unes comunitats i altres, per exemple quant a les dotacions d’infraestructures (transports i comunicacions, etc.) i d’equipaments (sanitaris, educatius, culturals, esportius, zones verdes, etc.).

En aquest sentit les desigualtats regionals són encara enormes. Aquestes diferències de dotacions en infraestructures i equipaments entre unes regions i altres han jugat un paper decisiu en els nivells de desenvolupament i han sigut un dels factors de generació d’altres desequilibris. Les comunitats amb denses xarxes ferroviàries, de carreteres i autopistes, de telecomunicacions i d'informació, amb bons serveis educatius, sanitaris, etc., poden aconseguir un major desenvolupament i es troben en millor posició que les regions amb infraestructures i equipaments escassos, desorganitzats o antiquats.

5.Desequilibris socials

Els desequilibris socials interterritorials és la diferent extensió del fenomen de la “pobresa econòmica”, entenent com a pobres totes aquelles famílies i persones la renda de les quals se situa per davall del 50 % de la renda mitjana neta disponible a Espanya.

Així, observem que la proporció de llars pobres és menor en les regions situades en el nord d’Espanya, fonamentalment en la Comunitat Foral de Navarra, País Basc i La Rioja.

Al contrari, les taxes més altes de famílies i persones en situació de pobresa es donen en les comunitats del sud (Extremadura, Andalusia, Ceuta i Melilla) i a Canàries;

LA POLÍTICA REGIONAL, ESTATAL I COMUNITÀRIA

La integració d'Espanya en la Unió Europea representa un nou punt de referència en els desequilibris interterritorials.

La política estatal: el Fons de Compensació Interterritorial (FCI)

La presa de consciència de l’existència de fortes disparitats en el grau de desenvolupament de les regions espanyoles va motivar que a l'article 158 de la Constitució disposa que, a fi de corregir els desequilibris econòmics entre les regions i fer efectiu el principi de solidaritat -reconegut en l'article 2-, es constituirà un fons de compensació amb destí a despeses d’inversió, els recursos del qual seran distribuïts per les Corts Generals entre les comunitats. És el Fons de Compensació Interterritorial (FCI), creat en 1990. Les regions més afavorides són Andalusia, Galícia, Castella i Lleó, Castella-La Manxa i Extremadura.

La incidència de la política comunitària

Els Fons Estructurals
La política regional ha sigut objecte d'inquietud en la UE des de 1975, any en què es va crear el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER). No obstant, no va tindre transcendència fins a la reforma dels Fons Estructurals en 1988, amb la declaració dels cinc objectius prioritaris. Des de llavors, Espanya rep ajudes a càrrec d’aquests fons per a promoure el desenvolupament regional.
A causa del baix nivell de renda, la majoria de les comunitats espanyoles foren qualificades com a regions d’Objectiu 1 (regions menys desenvolupades); la resta es consideraren com a Objectiu 2 (àrees industrials en declivi), o bé Objectiu 5b (espais rurals de regions industrials). Això ha permès rebre un important volum de recursos comunitaris fins el 2007. A partir d’ara, degut a l’entrada en la Unió Europea de països més necessitats, la mitjana del nivell de renda dels estats europeus ha baixat i, això mateix, ha fet que Espanya comence a tenir moltes autonomies per dalt de la mitjana, com ara la C.Valenciana i, per tant, que deixem de ser objectiu número 1 i que, a poc a poc, la quantitat dels fons siga cada vegada menor. Les ajudes dels Fons Estructurals s'assignen per períodes plurianuals. Per a cada etapa, l’Administració espanyola presenta un Pla de Desenvolupament Regional (PDR), en el que s’estableixen les línies d’actuació més importants. Quan aquests plans s’aproven a Brussel·les, s’elabora l’anomenat Marc Comunitari de Suport (MCA), on s’arrepleguen, desglossades, les línies d’inversió que es van a desenvolupar, així com els pressupostos definitius assignats a cadascuna.
Durant el període 2000-2006 s’han estimat en 195.000 milions d’euros els recursos repartits com a Fons Estructurals, dels quals Espanya ha rebut més de 40.000 milions, és a dir, més del 20 % del pressupost total. Actualment, s’obri un període d’incertesa al respecte ja que, malgrat la moratòria (Espanya seguirà uns anys rebent part dels fons en menor quantitat que abans), s’hauran de buscar altres vies de finançament per potenciar les autonomies més endarrerides.

El Fons de Cohesió
En 1993 es va constituir al si de la Unió Europea el Fons de Cohesió, destinat a promoure la convergència econòmica i monetària dels països més retardats. Espanya ha sigut, junt amb Grècia, Irlanda i Portugal, un dels quatre països beneficiaris del Fons de Cohesió. En els últims anys, a Espanya se li ha destinat més del 50 % dels recursos procedents d’aquest Fons, els percentatges dels quals per al període 2000-2006 s'han xifrat en més del 60 %. Amb aquests diners es financen obres de subministrament d'aigua, condicionament dels llits dels rius i barrancs, repoblació forestal, etc. i una bona part del sistema d'autopistes i autovies, així com de la xarxa ferroviària principal.
El perfil sociodemogràfic, i el relatiu als assentaments, que hem dibuixat per al conjunt de l’Estat d’acord amb el procés dels últims cinquanta anys, no es correspon exactament a totes les comunitats autònomes. S’hi observen desviacions positives o negatives respecte als valors mitjans estatals, com a conseqüència de l’expressió diferent que en cada espai concret ha tingut cadascun dels aspectes analitzats. Els contrastos socioeconòmics constitueixen un dels trets espacials més significatius de l’Estat espanyol en l’actualitat. Es tracta de contrastos geogràfics, demogràfics, econòmics, de relació amb Europa i la resta del món.