El clima, la vegetació i les regions fisiogràfiques a Catalunya

Website: Cursos IOC - Batxillerat
Kurs: Geografia (Bloc 1) ~ gener 2020
Buch: El clima, la vegetació i les regions fisiogràfiques a Catalunya
Gedruckt von: Usuari convidat
Datum: Freitag, 17. Mai 2024, 20:17

1. El clima


El clima i la vegetació a Catalunya



 

    La neu, caient  a Manlleu.

https://www.naciodigital.cat/noticia/147943/fotos/temporal/neu/deixa/imatges/postal/arreu/catalunya


Catalunya forma part, majoritàriament, del domini climàtic mediterrani a conseqüència de la seva posició latitudinal. Aquesta posició facilita la influència intermitent de masses d’aire atlàntiques pròpies dels climes freds i humits del nord i masses d’aire seques i càlides procedents de latituds subtropicals. Per altra banda, la situació del Principat en la façana occidental de la conca mediterrània proporciona alguns trets climàtics singulars que matisen el patró general mediterrani. Aquests factors, afegits a la distància respecte el mar i sobretot a la presència d’un relleu complex i heterogeni amb multitud d’orientacions i altituds impliquen la presència d’un autèntic mosaic de climes malgrat les relatives reduïdes dimensions del nostre país.

A la franja costanera i als sectors prelitorals que no es desvinculen de la influència marítima les temperatures són moderadament suaus i els valors mitjans anuals oscil·len entre els 17ºC del sector sud (Torredembarra 16,5ºC) i els 15ºC de les comarques del nord (15,1 ºC Figueres). L’efecte regulador de la mar mediterrània permet durant l’estiu temperatures mitjanes força suaus (Blanes 23,9ºC a l’agost) i a l’hivern evita que baixin tant com a l’interior (l’Estartit 9ºC al gener). Les precipitacions anuals a la franja costanera són relativament modestes i els valors mitjans anuals fluctuen aproximadament entre els 500 mm de les comarques litorals tarragonines i els 700 mm de les gironines. El règim pluviomètric segueix en general el patró mediterrani i es caracteritza per un contrast entre les escasses precipitacions de l’estiu i les pluges abundants i puntualment torrencials de la tardor.

A mesura que ens desplacem a l’interior del territori la influència marítima minva i a les comarques del prelitoral les temperatures mitjanes anuals són més baixes i oscil·len entre els 14-15ºC (Montblanc 14,3ºC, Girona 14,6ºC). Els trets climàtics mediterranis adopten certa tendència continental respecte el litoral amb hiverns més freds i estius més càlids. El règim pluviomètric no varia en excés i l’estiu continua essent l’estació més eixuta i la tardor la més plujosa. En canvi les precipitacions mitjanes anuals augmenten lleugerament, sobretot a les comarques gironines, que es veuen afavorides per la proximitat dels Pirineus, la Serralada Transversal, el Montseny i les Guilleries. Les quantitats oscil·len entre els 500 i 900 mm anuals: Vilafranca del Penedès 610 mm, Santa Maria Palautordera 828 mm i Banyoles 850 mm.

La depressió central és el sector climàtic de Catalunya més continental amb temperatures molt càlides a l’estiu i notablement fredes a l’hivern el que comporta una marcada amplitud tèrmica al llarg de l’any. La temperatura mitjana anual presenta valors compresos entre els 12ºC i els 15ºC (Lleida 14,4ºC) si bé els valors mitjans més baixos s’enregistren a l’altiplà de la Segarra, nord del Bages i Osona (Torelló 12,9ºC). Aquest tipus de clima és força sec sobretot en el sector més occidental que comprèn gran part del Segrià, la plana d’Urgell, el sud de la Segarra i el nord de les Garrigues amb precipitacions anuals entre els 400 i 500 mm tan sols i amb màxims estacionals repartits entre la tardor i la primavera. En canvi, al sector oriental de la depressió central, els registres de precipitació assoleixen els 700 mm anuals però amb valors superiors al nord i est de la comarca d’Osona, on la tardor és l’estació més plujosa.

Les comarques de muntanya dels Pirineus continuen formant part en general del domini climàtic mediterrani però dins d’una franja de transició climàtica cap als trets oceànics. La complexa orografia d’aquest sector determina que les temperatures oscil·lin força entre punts propers. En general al fons de les valls les temperatures mitjanes anuals fluctuen entre els 9ºC i 12ºC (Sort 12,4ºC, Puigcerdà 10,2ºC, Camprodon 9,2ºC), amb valors lleugerament més alts a les comarques prepirinenques. En canvi, la temperatura baixa ràpidament amb l’altitud i a la Molina (1 750 m) i Núria (1 964 m) s’enregistren valors mitjans anuals de 5,2ºC i 4,5ºC respectivament. En els cims més elevats del Principat la temperatura encara descendeix més i els valor mitjans anuals s’acosten als 0ºC. És precisament en aquests sectors d’elevada altitud on s’assoleixen les temperatures més baixes de tot el país amb valors mitjans durant el mes de gener que s’apropen als -3ºC o -4ºC tan sols. Les precipitacions són abundants amb valors compresos entre els 900 i 1 200 mm anuals (Camprodon 1 120 mm), si bé les zones afectades per ombres pluviomètriques les quantitats són força més modestes (Llívia 705 mm, Sort 766 mm). Els màxims de precipitació s’enregistren en general durant l’estiu, fet que inverteix les pautes pluviomètriques essencialment mediterrànies i que és conseqüència de la notable activitat tempestuosa que es desenvolupa sobretot durant els mesos de juny, juliol i agost. Finalment, cal destacar el clima de la Vall d’Aran que a causa de la seva orientació oberta al nord-oest és l’única comarca que presenta un clima atlàntic. Es caracteritza per gaudir de temperatures més suaus que a d’altres indrets dels Pirineus catalans, però sobretot perquè té una distribució regular de la precipitació al llarg de tot l’any (Viella 919 mm anuals).







2. La vegetació de Catalunya


La vegetació

La vegetació natural que trobem a Catalunya, com a tot arreu, serà la que millor s'adapta a les condicions del sòl, d'alçada, del clima i de les activitats humanes de la zona. Així podem considerar diversos nivells:
-Vegetació d'alta muntanya o alpina. Localitzada a les parts més altes dels Pirineus. 
    Per sobre dels 1.700 m. i fins els 2.300 hi ha boscos de pi negre i d'avet. 
    Per sobre dels 2.300 només el prat alpí (vegetació herbàcia).

-Vegetación de muntanya mitjana. Localitzada entre els 900  i els 1.700 m. d'altitud ocupa bona part del Prepirineu i cap al sud: Les Guilleries i Montseny. Hi predominen les boscos de pi roig, roures i faigs.

-Vegetació mediterrània. Creix fins als 900 m. i està adaptada al clima mediterrani: calor i manca d'aigua. Els arbres solen ser de fulla perenne, és a dir, que no perden les fulles a la tardor. El bosc més típic és el d'alzines, sovint barrejat amb pins mediterranis (pi blanc i pi pinyoner). També hi ha zones d'alzines sureres. 
Cap al sud i a les zones més humanitzades el bosc es va degradant  i trobem formacions de matoll o garriga (llentiscle, garric, margalló, etc).


https://geografiabatxillerat.wordpress.com/2014/09/21/bloc-2-clima-i-vegetacio-a-catalunya/









3. Les regions fisiogràfiques

La combinació de les formes de relleu amb les condicions climàtiques i la vegetació dóna lloc a les dues grans regions fisiogràfiques de Catalunya, separades per la línia que assenyala 700 mm de precipitació anual: la Catalunya seca i la Catalunya humida. Dins de cadascuna d'aquestes regions es poden identificar diverses subregions fisiogràfiques.




Poques pluges (estius secs i calorosos), hiverns (suaus i secs). L’aridesa del territori augmenta de nord a sud i de la costa a l’interior. Bosc predominant alzina.

En aquest domini hi trobem cinc regions:

  • La regió de la tramuntana: comprèn la regió del nord de Catalunya que s'estén a banda i banda del Pirineu, des de les Alberes fins a les Gavarres. Es caracteritza per la presència de dues grans planes litorals, el Rosselló i l'Empordà, separades per la serra de les Alberes, que assoleix els 900 metres d'altitud. El tret climàtic més característic d'aquesta regió és la tramuntana, un vent del nord, fred i sec. La vegetació és típicament mediterrània, amb domini de boscos de pi blanc i boscos mixtos de pi i alzina surera. Els nuclis de població formen una xarxa regular a les dues planes i a la costa.
  • La regió litoral: comprèn des de la Serralada de les Gavarres (nord) al riu Sénia (sud). Muntanyes mitjanes, rius curts i torrencials. Clima molt sec i calorós, que augmenta de nord a sud. Vegetació pi blanc, alzina i pi. Zona d’alta densitat de població i transports.
  • L'altiplà central: correspon a la Depressió Central, entre la Serralada Prelitoral i el Prepirineu. Zona plana i de costa.  Molta oscil·lació tèrmica i pluja escassa. Els rius generen fortes conques d’erosió. Vegetació pi blanc i matoll.
  • El Prepirineu: sud del Pirineu Axial. Muntanyes (S. del Cadí, S. del Montsec), valls, planes i la Depressió Interna. Hiverns freds, estius amb molta calor. Li correspon un clima d’alta muntanya a mitjana baixa. A les zones de solana hi trobem pi blanc, roure, alzina, i a les zones ombrívoles roure, faig, pi negre.
  • La regió continental: terres interiors i les planes. Clima extremat: estiu xafogós, hivern fred amb gelades i boira. Vegetació d’estepa.



La Catalunya humida, situada per sobre dels 700 mm de precipitació, es caracteritza per una freqüència de pluges molt alta. A causa del seu règim climàtic pluvial i nival, el territori de la Catalunya humida concentra les principals reserves d'aigua del país.

La vegetació mediterrània dóna pas a la vegetació caducifòlia ( com a rouredes i fagedes) i als boscos coníferes de muntanya ( com ara les avetoses o els boscos del pi negre.

Dins de la Catalunya humida es poden trobar dues regions : la oriental i l'Alt Pirineu.

  • La regió oriental: Comprèn les terres de la Serralada Transversal (4 000 a 1 700 m d’altitud i d’entre 800 i 1 800 de precipitació anual). Parlem de clima mediterrani d’alta muntanya, amb bosc que es distribueix de forma altitudinal (alzina, roure, fageda, castanyer).
  • L'Alt Pirineu: (2 000 a 3 000 m d’altitud). Paisatge alpí i subalpí. Bosc altitudinal (rouredes, fagedes – caducifoli-; pi negre, avet, prats – perenne).