Tema 2. La inflació, l'atur i els cicles econòmics.

1. El model de la demanda i l'oferta agregades

El model de la demanda i l’oferta agregades és el model macroeconòmic més utilitzat per a analitzar problemes econòmics com la inflació, l'atur i el creixement i els cicles econòmics, entre d’altres.

La demanda agregada (DA) d'una economia és la despesa total que realitzen les famílies en consum privat, el sector públic en consum públic, les empreses en inversió i els estrangers en exportacions netes (exportacions - importacions) per a un determinat nivell de preus.

La corba de demanda agregada recull la relació inversa existent entre el nivell general de preus de l'economia i el nivell de despesa agregada o demanda de tots els béns i serveis de l'economia. Conforme augmenta el nivell de preus, la despesa agregada serà menor. En elevar-se el nivell de preus, la quantitat de béns i serveis que puguin adquirir-se amb una quantitat determinada de diners disminueix.

A més dels preus, però, hi ha altres factors que influeixen en la despesa dels agents econòmics com per exemple la quantitat de diners que circula per l’economia, la capacitat de despesa dels agents econòmics o els impostos que estableix l’Estat.

Per la seva banda, l'oferta agregada (OA) es defineix com la quantitat total de béns i serveis que ofereixen a la venda totes les empreses d’un país als diferents preus mitjos possibles.

La corba d’oferta agregada expressa la relació directa entre el nivell general de preus i la quantitat total de béns i serveis que les empreses volen produir i vendre. A mesura que augmentin els preus, les empreses en conjunt estaran interessades a produir i augmentaran, per tant, la seva producció.

A part dels preus, l’oferta agregada depèn d’altres factors com el volum de població econòmicament activa, la dotació de béns de capital (màquines, instal·lacions...) de l’economia i la inversió que es faci en investigació tecnològica.

De forma anàloga a l’equilibri microeconòmic, l’equilibri de l’economia en el seu conjunt s’expressa gràficament en el punt de tall de les corbes de demanda i oferta agregades

L'equilibri macroeconòmic es dona en un nivell de preus que fa que la capacitat potencial de l'economia (OA) sigui igual a la despesa total que es vol fer (DA) OA = DA

Si aquesta igualtat no es complís l’economia es trobaria en una situació de desequilibri

• Si l’oferta agregada és superior a la demanda agregada, no hi ha capacitat de despesa suficient per poder comprar tot el que les empreses estan en condicions de produir.

La inversió de les empreses en funcionament i la població utilitzada seran excessives i les empreses acomiadaran treballadors, tancaran instal·lacions i frenaran les inversions previstes.

• Si la demanda agregada és superior a l’oferta agregada, no hi ha prou capacitat productiva per produir els béns i serveis que els agents econòmics estan disposats a consumir o gastar al nivell de preus existent.

La pressió de la demanda farà que pugin els preus, cosa que provocarà inflació i, al encarir-se els béns nacionals es vendrà menys a l’estranger, cosa que agreujarà la situació.

2. La inflació

La inflació és el creixement dels preus dels béns i serveis al llarg del temps. Però no basta amb que els preus pugin. Per poder parlar d’inflació ho han de fer de manera continuada i generalitzada.

La inflació entre dos períodes determinats, es mesura pel creixement percentual de l’Índex de Preus de Consum (IPC) entre aquests dos períodes.

L’IPC és la mesura del nivell de preus d’un país en un moment determinat, i no s’ha de confondre amb la inflació: El país A té un nivell de preus alt (els béns i serveis són “cars”) però té unes taxes d’inflació molt baixes (l’IPC a penes augmenta en els tres anys). Al país B, al contrari, el nivell de preus és baix (béns i serveis “barats”) però amb unes taxes d’inflació molt altes (l’IPC creix molt ràpid)

Si aquesta tendència es mantingués, el nivell de preus del país B igualaria al del país A en pocs anys.

Així, per calcular la inflació basta amb calcular l’increment percentual de l’IPC en el període considerat.
EXEMPLE:

Coneixent l’evolució de l’IPC de dos països en dos anys consecutius, calcular les respectives taxes d’inflació:

2.1. Teories explicatives de la inflació

La inflació és un fenòmen complex sobre les causes del qual no existeix un consens entre els economistes. Això és, en part, perquè al llarg de la història s’han donat processos inflacionistes deguts a causes molt diverses.
En qualsevol cas, les teories explicatives de la inflació es poden agrupar en dos grans blocs teòrics: la inflació de demanda i la inflació de costos.

►La inflació de demanda

Segons aquestes teories, el creixement del preus es deu a l’evolució de la demanda agregada en una situació que supera a la capacitat de producció de l’economia (oferta agregada). Un augment de qualsevol dels components de la DA (consum privat, despesa pública, inversió empresarial i/o exportacions) origina un desplaçament a la dreta de la corba de DA i un augment del PIB d’equilibri i una pujada del nivell general de preus.

Hi ha dues postures teòriques sobre la inflació de la demanda: la monetarista i la keynesiana.

Keynesians: per als keynesians, l’origen de la inflació es troba en augments de la demanda agregada que no poden ser satisfets a causa d’una oferta insuficient. L’explicació és que quan una economia està propera a la plena ocupació dels factors productius, és difícil que pugui augmentar la producció (l’oferta) per satisfer un creixement de la demanda. En aquesta situació, l’excés de demanda pressionarà els preus a l’alça (recordeu el tema del funcionament del mercat)

Monetaristes: els seguidors d’aquesta teoria (neoliberals de l’escola de Chicago, amb Milton Friedman al front d’ells) expliquen el comportament de la DA i per tant de la inflació per un augment de l’oferta monetària (la quantitat de diners que circula en una economia) superior a l’increment de la producció real de l’economia. L’explicació és que més quantitat de diners per comprar el mateix nombre de béns porta a pagar més pels mateixos béns i per tant a una pujada del preu d’aquests.

En l’actualitat tots els economistes accepten que hi ha una estreta relació entre quantitat de diners i inflació, i que per controlar la inflació s’ha de contenir l’oferta monetària.

►La inflació de costos

Aquestes teories expliquen la inflació com a conseqüència de l’augment dels costos d’un o més factors deproducció (els salaris, les matèries primeres, l’energia, el tipus d’interès...). Les empreses intentaran traslladar aquest increment de costos al consumidor mitjançant la pujada dels preus. L’increment del costos de producció origina un desplaçament a l’esquerra de la corba de OA, una disminució del PIB d’equilibri i una pujada del nivell general de preus.

Sovint s’argumenta que el principal factor de producció que incideix en la inflació de costos és el treball: davant  d’augments dels preus, els sindicats reclamen pujades salarials per a mantenir el poder adquisitiu. Aquests augments salarials incideixen en els costos de producció i es reprodueix el procés, cosa que desencadena la inflació de costos en l’anomenada espiral salari-preus.

Però el cost del treball, no és sempre l’únic responsable de la inflació de costos. En el cas d’Espanya s’han de citar els períodes de les grans pujades de preu del petroli als anys 70 com a causants d’inflació de costos.

2.2. Els efectes de la inflació

►El principal efecte de la inflació és la pèrdua del poder adquisitiu dels diners: si el preu dels béns puja, amb la mateixa quantitat de diners es pot comprar menys quantitat de béns.

Els col·lectius més perjudicats per la inflació són:

-els pensionistes i els treballadors, si les pensions i els salaris creixen per sota de la inflació

-els estalviadors si la rendibilitat que obtenen dels seus estalvis es menor que la taxa d’inflació

També hi ha beneficiats per la inflació: els deutors ja que, amb inflació, el valor dels diners que han de tornar és menor en termes reals.

►Un altre efecte negatiu de la inflació, és la incertesa que genera en els agents econòmics a l’hora de prendre les seves decisions econòmiques: consumidors, empreses, estalviadors i el propi Estat.

Per exemple quan els empresaris preparen els seus plans de producció i ocupació en una situació de forta inflació, no sabran a que atenir-se en el futur. Igual passa quan les famílies planifiquen les seves depeses de consum a mig i llarg termini en funció dels seus ingressos esperats.

►Finalment, citem com efecte de la inflació la pèrdua de competitivitat exterior dels productes nacionals. Si els preus d’un país pugen respecte als de altres països, s’encariran(disminuiran, per tant) les exportacions i seran més atractives les importacions. Aquesta reducció de la demanda exterior repercutirà en la de la demanda agregada i implicarà una reducció consegüent de la producció i de la ocupació nacional.

3. L'atur

En relació amb la participació en els processos productius i el mercat de treball, la població total d’un país es divideix en grups homogenis per facilitar l’anàlisi, tal com queda reflectit en el següent quadre:

L’atur (població desocupada o desocupació) d’una economia està constituït per les persones que formen part de la població activa però que no treballen, encara que busquen feina de manera activa.

Hi ha diferents formes de mesurar l’atur. Per exemple a Espanya les principals dades sobre l’atur les proporcionen:

- El Instituto Nacional de Empleo (INEM) que disposa d’un registre administratiu d’ofertes i demandes de treball, a més d’un servei d’intermediació entre les dues parts del mercat. A Catalunya aquestes funcions les duu a terme el Servei Català de Colocació (SCC)

Les dades d’atur de l’INEM, o del SCC, provenen d’un registre on s’inscriuen voluntàriament els que busquen feina i per això rep el nom d’atur registrat.
Com a indicador de l’atur, els economistes i els governs fan servir l’anomenada taxa d’atur que es calcula així:

3.1. Tipus d'atur

L’atur existent en un país es pot classificar, segons el seu origen, en diversos tipus:

►L’atur cíclic que es produeix quan la despesa de l’economia (la demanda agregada) és insuficient per donar feina a tots els treballadors durant les èpoques de crisi del cicle econòmic.

►L’atur estacional que es produeix quan finalitzen les feines pròpies de determinades èpoques de l’any, per exemple les activitats turístiques de l’estiu.

►L’atur friccional que està constituït pels aturats en situacions transitòries que estan canviant de feina perquè busquen una de millor o han estat acomiadats i pels que estan buscant la seva primera feina.

►L’atur estructural que es produeix quan una professió o sector d’activitat queda obsolet per raons tecnològiques i deixa de tenir demanda per part de les empreses.

3.2. Els efectes de l'atur

L’atur és un desequilibri econòmic molt greu i preocupant, que té conseqüències de naturalesa molt diversa, tant econòmiques com socials.

►Efectes econòmics de l’atur

-Descens de la producció real: l’existència d’atur suposa una assignació de recursos ineficient. Si tota la població activa pogués treballar, la producció total del país seria més elevada. En termes d’eficiència, la producció es situa per sota de la frontera de possibilitats de producció del país.

-Disminució de la demanda: el nivell de renda dels individus disminueix quan passen a la condició d’aturats, de manera que aquest descens es trasllada al consum privat i per tant a la demanda agregada.

-Augment del dèficit públic: d’una banda l’Estat ha de fer front a despeses socials per subsidis d’atur i, d’altra, veu reduït els impostos que graven el treball (com l’IRPF, per exemple) de manera que el dèficit públic creix pels dos costats: més despeses i menys ingressos.

►Efectes socials de l’atur

-Efectes psicològics negatius: la feina, a més de ser la font de rendes principal i moltes vegades única de moltes famílies, s’ha convertit en un factor d’autoestima i en una carta de presentació social. Per això, la persona aturada se sent menyspreada socialment, sentiment que li pot provocar malalties, com ara la depressió.

-Efectes discriminatoris: la desocupació no afecta a tots els individus per igual, sinó que hi ha col·lectius molt més exposats, com ara els joves o els més grans de 50 anys, les dones o els immigrants. L’atur presenta un fort component discriminatori per edat, sexe i origen ètnic.

4. El cicle econòmic

Encara que les economies segueixen una tendència creixent amb el temps, no acostumen a fer-ho d’una manera uniforme, sinó que es produeixen alts i baixos. Els
economistes han estudiat l’evolució del PIB dels països més desenvolupats al llarg de la història observant que el seu creixement segueix un comportament cíclic alternant fases expansives amb fases de recessió. Aquestes oscil·lacions de l’activitat econòmica constitueixen els anomenats cicles econòmics.

Els cicles econòmics són fluctuacions de l’activitat econòmica global que afecta a tots els sectors productius i simultàniament a la majoria de les variables o indicadors
econòmics ( PIB, nivell de desocupació, taxa d’inflació ).

Els cicles econòmics són força irregulars quant a la durada i també quan a la desviació de la producció efectiva respecte de la producció potencial, però en tot cicle econòmic s’observen unes característiques o fases comuns: -cim o auge -recessió -fons o depressió -expansió

►Auge o cim: És el punt més alt del cicle. Es donen signes de “sobrescalfament” de l’economia: manca de mà d’obra (sobre tot qualificada), possible escassetat de matèries primeres. Com que la majoria dels recursos disponibles estan sent utilitzats, la producció només pot augmentar mitjançant noves inversions que augmentin la productivitat de la mà d’obra ja emprada, inversions que necessiten temps per fer-se efectives. Els costos augmenten i els preus pugen.
►Recessió: És la fase descendent del cicle. Es pot produir de manera suau o abrupta. En aquest cas es parla de crisi. La recessió es sol iniciar amb la caiguda de la inversió empresarial motivada pel canvi en les expectatives del creixement continu de les vendes per part dels empresaris, i per una certa saturació de la  demanda. La producció cau i l’ocupació disminueix. Amb l’ocupació cau també la renda familiar i per tant la demanda baixa encara més. Moltes empreses tenen pèrdues i han de tancar. Això realimenta el procés.
►Depressió o fons: És el punt més baix del cicle. Es caracteritza per un alt nivell d’atur i una demanda molt baixa. Hi ha una quantitat important de capacitat productiva no utilitzada, que unida a les pobres expectatives fan que les empreses no s’arrisquin a fer noves inversions.
►Recuperació o expansió: És la fase ascendent del cicle. Alguns factors que inverteixen la situació serien la necessitat de substituir els béns de capital envellits i les expectatives més optimistes. L’augment de la inversió estimula la producció, la ocupació, la renda i el consum. Es fan noves inversions per satisfer l’augment de la demanda i d’aquesta manera s’estimula de manera forta l’activitat econòmica.